La debutant Laia Artigas, que ha fet un treball al qual se li pot donar l'esquena, encarna a un personatge anomenat Frida. El mateix virus que fa uns anys va portar al seu pare, que no s'especifica, però és evident quin és, en aquesta ocasió ha apagat per sempre la vida de la seva mare. Des d'aquest punt de partida, la cambra de Carla Simon se situa en la perspectiva de Frida i ens converteix des del principi en testimoni de la vida que li espera. Sentirem com si fóssim allí converses secretes, churridos del començar el dia, gestos de comprensió, menyspreus o una seqüència inoblidable que ocorre al parc infantil. La pel·lícula passa constantment per un nivell insòlit de sensibilitat, compartint l'angoixa, el riure i el plor en diferents escenes. Per a fer aquesta radiografia d'aquesta dura infància, a més, no cau en cap moment en el sentimentalisme fàcil. Utilitza de manera subtil i molt eficaç totes les eines que ofereix el llenguatge del cinema. Jugant amb una estructura perfecta de plans i utilitzant la il·luminació natural que té la pinzellada del gran Victor Estarrufi, en uns moments sentirem que som Frida, però en uns altres que som la seva nova família. La meva mare, el meu pare, la meva petita i inoblidable germana. No hi ha lloc per als maniqueismes, però sí per a aquesta complexitat que ha florit d'una tragèdia i que les relacions humanes poden oferir-nos.

Per exemple, la dura seqüència del telèfon. Sembla senzill, sí, ingenu, però dins del personatge principal marcarà un punt d'inflexió. Dos nens jugant amb el telèfon telefonen a la casa de la mare que acaba de perdre. Un to dos, tres… cinc… a l'altre costat del telèfon no hi ha ningú. Aquest nen de sis anys no rep resposta. Els tons es perden en el silenci, la noia no solta el telèfon en cap moment. Sense paraules, sense llàgrimes, només un petit gest, però a partir d'aquest moment Frida serà una altra nena. Bé, el mateix, però cada vegada més conscient de la realitat. Mai tornarà a veure als seus pares i la seva vida a Barcelona ha acabat per sempre.

Vaig esmentar a Victor Estarrufi. Però no sols per aquesta estètica natural, o perquè el protagonista és un nen que ha d'adaptar-se a l'ambient rural, sinó perquè aquesta meravellosa narració amb pinzellades de l'esperit del rusc de 1973 és una obra mestra de petits gestos. I sobretot, perquè igual que en les obres d'Erice, les petites situacions amb frases petites provoquen reflexions gegantesques. No totes les coses importants es diuen a través de les paraules, sinó que l'espectador les interpreta sumant les eines cinematogràfiques esmentades. Els nens jugant a ser “adults”; el moment terrible que s'amaga en el bosc; el matalàs que es veu en segon pla; les mirades de la mare “nova”; el moment en el qual els avis van en el cotxe; i sobretot, el final. Quin final. Començant per un joc interfamiliar, fins que ens porten a aquest moment que és capaç de posar la pell de gallina. Una vegada més, sense parlar, l'esclat dels sentiments. La impressionant Laia Artigas, superant amb escreix el nivell exigit per aquesta seqüència. Com si hagués treballat vint anys com a actor en una vida anterior. Quan em vaig adonar que la pantalla es va ennegrir i van passar els 96 minuts, vaig notar que el perfum del cinema seguia en l'aire, i això, estant en l'època en la qual estem, és meravellós.