Era el 24 d'agost de 1947, dia de Sant Bartolomé. Domingo després de les festes de Goizueta. Mañoli Loiarte tenia el costum d'acudir a la missa de dos quarts de set del matí, i aquest dia també el va fer. Després d'escoltar la missa, va prendre el camí d'Alduntzin; va sortir de Goizueta i es va dirigir a Hernani, ja que treballava com a criada de marquesitas en un palau a la vora de la carretera aigües avall.

Els diumenges al matí se celebraven tres misses i Antonio Elizalde, que es disposava a marxar a dos quarts de nou, va sentir els primers trons. En la tranquil·litat de la missa, a l'abric de l'església, pocs esperaven el que trobaria en sortir: “Aquell que es va imposar quan nosaltres estàvem en missa –es refereix Antonio a la tempesta–. En alguna part, sobre Goizueta, la boira esclatava. Llançava... no plovia. Com s'extreu l'aigua del recipient en la funda? Així!”.

La plaça començava a negar-se i el Gran Puente s'anava a quedar gairebé cobert per l'aigua. Com era possible? Una hora abans podia passar caminant i el riu… La dona anomenada Rosa va intentar creuar el Gran Puente amb les aigües fins a la cintura. Era l'única manera que Miguel Strogoff hagués pogut escapar del rierol, ja que havia d'anar a la granja. “La gent es va posar a barallar, no passar ni passar. Per fi van agafar un cap i el van passar. L'aigua corria amb una força extraordinària i ja havia pres el pont, la plaça i l'església.

Aigües fins al maluc dins de l'església

Milagros Narbarte tampoc va oblidar aquell dia. La seva mare era molt devota i, en sentir que l'església s'havia desnuat, va córrer a socórrer-la. “A l'església hi havia cadires per a les dones a mig fer, a mig camí, per als homes. L'aigua arribava fins al maluc i totes les cadires ballaven sobre l'aigua. El rector Don Joan va ser tret de l'església amb Miguel Sukuntza a la seva esquena”.

En poc temps l'aigua envaïa el poble. L'endemà el document redactat per l'Ajuntament també deia el següent: “L'aigua va aconseguir els set metres d'altura en Goizueta i l'església i la plaça van quedar com un llac”. Milagros encara recorda: “Les aigües que sortien del riu formaven ones en la plaça, com les ones mortes de la mar, quan xocaven contra les parets de les cases plat, plat...”

Mañoli es trobava ja en Alduntzin, a uns 2 quilòmetres de Goizueta. Allí, ni tan sols es va notar la pluja. Estava preocupat, no obstant això, que les marquesitas no tornessin de la missa a dos quarts de nou. No va necessitar molt per a adonar-se que una cosa extraordinària havia ocorregut: “Des de la finestra del palau es veia el riu, cada vegada més aigua, cada vegada més aigua... A baix del riu venien les cadires i les sepultures de l'església! Llavors em vaig adonar que l'aigua havia envaït l'església”.

L'Urumea corria a tota velocitat pel camí cap a Hernani: arbres, animals... arrossegava tot el que pescava davant d'ell. Antonio recorda que en aquella època en Goizueta només hi havia un telèfon. “Van cridar a Hernani per a anar amb compte que les aigües estaven crescudes. No obstant això, els hernaniarras creuran que allí estava el sol... després, per descomptat”.

El Riu com l'ona

El pare de Manuel Garayar treballava en la central de Lastaola, en Hernani, a 26 quilòmetres de Goizueta. I allí, en el treball, li van enxampar quan li van cridar des de Goizueta. “Manuel, la boira ha esclatat en Goizueta i l'aigua ha crescut –li va dir el seu pare-. Ves amb compte en el caseriu”. El caseriu Lizarra es trobava en la ribera i calia anar amb compte amb les inundacions.

Quan la mare va arribar de la Bretxa de Sant Sebastià, com tots els dies, van anar a netejar marmites de llet que portaven buides del mercat. L'Urumea era baix i no corria perill. No obstant això, res més entrar a la Vall, el jovenet Manuel va percebre una petita ona. En alçar els ulls va veure el que anava: “Igual que l'ona, vas començar a pujar de cop el riure. En una hora l'aigua va posar a ballar tots els barrils del caseriu i just no va arribar a la quadra. Va pujar uns quatre metres al nostre voltant”.

Quan el cop d'aigua va arribar al barri de Karabel d'Hernani, tres quilòmetres més a baix, el cronista de La Veu d'Espanya es trobava al tren i va veure “com pujava l'Urumea en el moment”. L'endemà va escriure sobre el succeït: “En pocs minuts va començar a sortir del seu llit i va cobrir tots els terrenys d'al voltant de l'Urumea. Vaig haver de sortir del pont de Karabeleko on el riu va inundar tots dos costats del pont”.

Molts veïns van començar a intentar salvar als animals de les quadres. L'hernaniarra Luis Elola també va veure perillar les seves propietats, i per a creuar el pont de Karabeleko per a creuar a la seva casa va ser arrossegat per l'aigua. Va haver-hi qui va arriscar la seva vida per a ajudar-la, però Luis va desaparèixer.

Tan aviat com va pujar, l'esglaó del riu va tornar a descendir. A pesar que les aigües van tornar al seu llit, les restes de la crescuda es van prolongar durant molts dies a la vall de l'Urumea, i durant anys es va viure aquest dia en la memòria dels veïns.

Endemà: truites en els pous de la ribera

El dia després de la inundació, l'alcalde de Goizueta va redactar un comunicat al Governador Civil de Navarra: “Molts animals han mort ofegats, molts cultius destruïts, tres centrals brutes de la ciutat, les cases plenes d'aigua i l'església convertida en un llac. En aquests moments el poble es troba sense aigua, sense llum i sense telèfon. Estan tancats el camí a Leitza i el d'Hernani, la localitat ha quedat totalment aïllada: Les pèrdues ascendeixen a 4 milions de pessetes. La ciutadania està intentant tornar a posar en marxa tots els serveis, així com la neteja de les centrals.”

José Antonio Apezechea també es va encarregar de la neteja de les centrals. “Aquesta inundació era dolenta per a alguns, però bona per a nosaltres. Llavors hi havia molta gent sense treball i els jornals eren molt baixos”. Recorda que entri Goizueta i Leitza la carretera es va trencar en set punts. “Si el sou del mes era de 16 pessetes més el sou, després de la inundació es va començar a pagar cinc duros per dia; els que mai havien vist la pedra eren els picapedrers”. Els de Goizueta i Leitza van treballar en les labors de reparació i també els d'Aranaz i Lesaka, “llavors era un jornal per a tots”.

En Hernani, l'endemà tampoc va ser un dia normal. Es van perdre tots els llúpols i collites plantats en la ribera dels Manuel Garay. No obstant això, el que va cridar l'atenció era un munt de llenya que estava en contra dels pals elèctrics, “com un munt, vam recollir fusta per a tot l'any per al caseriu”. Però el que mai oblidarà és això dels pous de la ribera: “Quan va baixar l'aigua, es van quedar tolls en els punts més baixos, i en els pous truites. Em vaig caminar agafant a mà”, ens compta rient.

En el barri de Karabel el matí va ser més trist. El cadàver de Luis Elola va aparèixer ofegat a primera hora del matí en la riba de la Ribera de l'Ebre.