Es considera un pintor: “Soc pintor o almenys treball amb el punt de vista del pintor. Em refereixo a una manera de veure, i això no canvia mai, encara que es tracti d'altres disciplines. Jo puc fer coses diferents, però el punt de vista sempre és el mateix”. No obstant això, també ha realitzat escultures, i últimament Manu Muniategiandikoetxea Markiegi (Bergara, 1966) treballa amb aquestes dues obres intermèdies.

Contava que anava de l'institut a pintar, que els seus pares no li posaven hora si estava en l'estudi. La carrera, aprendre Belles Arts, li va servir per a desaprendre el que sabia. Després va passar uns anys en Arteleku, a principis dels 90, aprenent, fent tallers, pintant, a la biblioteca: mirava tots els catàlegs, estava a punt d'arribar els nous.

D'aquí va passar a les galeries per a fer exposicions. L'any 2000 va rebre el Premi Gure Artea. En 2004, a la sala Rekalde, Chus Martínez va comissariar l'exposició Jo no soc d'aquí. És hàbil a posar els títols de les exposicions. En 2007 va publicar un curiós i meravellós llibre, amb textos d'Harkaitz Cano: Instruccions per a nàufrags.

“Ser un altre. Aquest és el joc de l'artista Manu Muniategiandikoetxea, que treballa en l'estudi d'Astigarraga. Enmig d'una espècie de caos es dedica a investigar, a penetrar en la pell d'altres artistes i a assumir els seus treballs”. Iñigo Astiz li va escriure aquesta introducció en una entrevista concedida a Berria en 2011. El treball d'Alexander Rodtxenko, Bruce Nauman i Martin Kippenberg han estat els encarregats d'enlluernar a la famosa parella. L'artista deia: “A vegades no saps on acaba l'obra de l'altre i on comença la teva. Em vaig alliberar en aquesta frontera. Jo soc l'altre”.

És l'altre. No hi ha un altre mode de ser un mateix.