En 2006 se't va ocórrer fusionar la psicologia i l'art. Com va sorgir la idea?

Des de fa temps sentia curiositat per conèixer els objectius que es podien aconseguir conjuminant psicologia i teatre. Acabava d'acabar els meus estudis de psicologia i, mentre estudiava teatre, em vaig adonar que les meves activitats en el món del teatre m'afectaven les emocions interiors. Sense adonar-me, vaig començar a treballar amb la representació coses que també es podien treballar a través de la psicologia. Així que vaig decidir que seria útil donar-li forma a aquesta experiència i posar en marxa el projecte Escenaris Especials.

Et vas basar en algun projecte de referència per a emprendre aquest camí?

L'art ha estat molt treballat per la teràpia. Per exemple, el psicodrama de Jacob Levy Moreno és un dels referents. També compaginava la psicologia amb el teatre, però seleccionava mitjançant el teatre als membres interessats a treballar els problemes psicològics per a representar i treballar els seus problemes.

En què difereix Escenaris Especials?

La nostra no és una teràpia. A nosaltres ens interessa, per exemple, que els alumnes que lluiten contra la drogoaddicció facin una obra de teatre sobre aquest tema; potser ells volen parlar de la mort, o de sexe, o de qualsevol altre tema. Per tant, en aquest sentit, els temes són més oberts, perquè el que fa l'estigma és que les persones amb autisme o malaltia mental només parlin d'això, i això és la marginació.

El teatre com a tal és terapèutic?

Sens dubte, i en això ens basem. És a dir, fer teatre és positiu per a tots. El teatre és un espai de llibertat per a dir i fer el que vulguem sense filtres. És un recurs, el que passa és que aquest col·lectiu està especialment acostumat a no tenir espai de llibertat. Bé, nosaltres no fem teràpia, però si és terapèutica, sé.

Esteu celebrant el desè aniversari. Satisfet amb els resultats?

En els últims mesos hem organitzat diverses activitats, però la més especial ha estat l'última: la gala d'aniversari. Estem molt contents amb el resultat. Va ser un lliurament de premis molt emocionant. Les 54 obres que hem realitzat en aquests deu anys les esmentem en l'acte i, en part, va ser una excusa per a fer un repàs de tot el recorregut.

Com afecta als vostres alumnes el reconeixement a través d'un lliurament de premis?

Tenint en compte que organitzem una gala a nivell de Hollywood, els alumnes van viure amb molta il·lusió. Van venir actors coneguts i vam tenir l'oportunitat de fer una reivindicació. En aquesta mena de gales, normalment les persones amb malaltia mental són invisibles.

Vas començar només. Qui componen actualment l'equip de treball?

Ara tenim 120 alumnes i l'equip s'ha ampliat. Marta Iglesias és psicòloga i directora de teatre, com jo. Ana del Barri és l'encarregada de l'àrea de producció, i una vegada que creguem l'espectacle, més gent participa en la realització de tasques tècniques, escenogràfiques i de disseny.

Com aconseguiu el finançament?

Per a començar, les deu fundacions a les quals els oferim representacions teatrals paguen una quota anual. A més, rebem subvencions de l'Ajuntament de Banyoles, La Caixa, Escola de Psicòlegs i altres associacions. El nostre repte és continuar buscant finançament perquè l'economia no sigui un problema per a involucrar a qualsevol en el projecte.

Quin és el perfil de l'alumnat que participa en aquest?

Els perfils són molt variats: adults amb discapacitat, amb malaltia mental, amb autisme, nens amb deficiències neuromotoras i persones en lluita contra les addiccions, entre altres.

I quina és la seva necessitat més important?

Necessiten d'iniciatives que promoguin la seva llibertat. Però aquesta necessitat és genèrica, no sols per als que sofreixen la marginació, sinó per a la societat en general. Quan som nens no hi ha cap problema amb els espais per a jugar lliurement, però quan ens fem majors aquests espais desapareixen per complet. I són fonamentals per a la salut mental. Si valoréssim la diferència, la cultura s'enriquiria enormement, i l'art és un excel·lent recurs per a això.

És difícil aixecar un projecte que conjumina art i teràpia?

La situació ha millorat molt en aquests deu anys, però tenim molta feina per davant. És difícil fer entendre a la societat i a les institucions que els projectes que conjuguen psicologia i art són imprescindibles. Estem fent una gran feina i la gent no s'adona. No hi ha responsabilitat i la lluita és contínua.