24 anys després, se celebra de nou a Europa el Congrés Internacional de La Via Pagesa. Són molt diferents els problemes dels agricultors a Europa, o a l'Oest en general, i en la resta del món?

Problemes i reptes potser no, però situacions sí. En moltes parts del món els agricultors continuen sent la meitat o més de la població, mentre que en l'oest d'Europa i nord d'Amèrica som el 3%. En conseqüència, les estratègies no són les mateixes. Aquí hem de fer aliances amb altres agents socials, i allí el moviment pagès té un pes intrínsec. Però els problemes són semblants a tot arreu.

I quins són?

L'acumulació de terres, la privatització de llavors, les polítiques públiques molt neoliberals… Han trencat els sistemes alimentaris locals i han estat absorbides per quatre o cinc grans multinacionals, i el que considerem que és el dret l'han convertit en mercaderia. Avui dia, el que dona diners no és un caseriu autònom, que utilitza tot el que li envolta per a la producció; avui dia, els diners el dona la matèria primera, no els aliments. És a dir, produir a baix cost determinades matèries primeres en llocs on això sigui possible (Àfrica, Amèrica…) i moure's per tot el món. Agafem oli de palma, prenem sucre, prenem soia i fem magdalenes. Aquest és el sistema que han inventat les multinacionals per a guanyar molts diners. No obstant això, cal dir que el 70% del que es menja en el món encara el produeixen els petits i mitjans baserritarras, encara que només són propietaris del 30% de les parcel·les destinades a l'agricultura.

I per a què s'utilitza el 70% restant?

Les grans multinacionals, així com alguns governs, estan comprant terra per a l'especulació; per a la producció d'agrocombustibles; i també per a la producció d'aquestes matèries primeres que he esmentat. Per a ells, la terra és un bé important i volen acumular tot el que puguin. Moltes vegades hem pensat que aquest negoci sol ha estat al Sud global, però a Europa també estem veient que cada vegada hi ha més especulació i concentració de terra. A més, la Unió Europea atorga subvencions per la possessió d'aquestes terres, que també es concentren.

En aquest 70% de les terres es produeix també menjar per al bestiar del primer món, no?

Sí. Europa, per exemple, té una dependència del 100% de la soia que es produeix a Amèrica per a alimentar a les seves vaques. Heus aquí una foto: A Sud-amèrica s'envia a Europa la soia dels grans latifundis, amb la qual Europa engreixa la seva producció de llet dins d'un model de ramaderia intensiva, amb el consegüent perjudici per al medi ambient, i després envia la llet a altres mercats per sota dels costos de producció, gràcies a les ajudes de la UE, per a saturar aquests mercats. La Via Pagesa vol transformar aquest sistema sinistre i crec que tenim eines per a aconseguir-lo.

Si el 70% del que mengem encara ho produeixen els petits agricultors, per què es diu que les transnacionals estan a punt de controlar l'alimentació?

Hi ha llocs en els quals hi ha molts pagesos i encara es mengen productes dels pagesos. Però al País Basc, per exemple, el percentatge del que mengem és molt petit. Segons un estudi realitzat per l'ONG Veterinaris Sense Fronteres, els aliments que tenim en els frigorífics cobreixen una mitjana de 5.000 quilòmetres abans d'arribar al nostre destí. I això és negoci. El sud d'Espanya és el territori en el qual més ha pujat l'agricultura ecològica a Europa, però el consum de productes ecològics no ha pujat en absolut. A on va la producció? Al nord d'Europa. I el producte que va a Espanya va pel Marroc, molt més barat. En aquesta situació il·lògica, els productes perden el seu caràcter ecològic; un producte que ha recorregut milers de quilòmetres per a arribar al consumidor no pot ser considerat ecològic per la seva forma de producció.

Ens referíem a les estratègies que tenen les empreses transnacionals per a controlar el mercat alimentari...

Les multinacionals tenen diverses vies de control. Un es refereix a la producció: ells estableixen el que cal produir, no sols quin, sinó també quines varietats, i quin tractament cal donar-los. Tu no pots posar en el caseriu el que vulguis, sinó el que Eroski vol. “Vull aquest tipus d'enciam que ha crescut amb un quadern de tractament i que ha portat en una bossa com aquesta”. I a més, ells establiran el preu. Bé, al principi pot ser que no, al principi el compraran al preu que el baserritarra demana, però a mesura que es perdi el seu antic mercat (botigues, restaurants, grups de consum…), quan a l'agricultor li quedi un únic punt de venda, el comprador el controlarà tot i el preu baixarà.

Per què es perden els clients anteriors?

Perquè diu el gran comprador: donar-m'ho tot a mi. I moltes vegades és més còmode vendre a un sol home que caminar d'un lloc a un altre. Però no val la pena, perquè al final el gran comprador m'estrenyerà més.

I, tanmateix, molts prenen aquest camí. Com és això?

Hi ha molta pressió en el sector. Administració, escoles agràries, cooperatives, cases de pinsos, veterinaris… Tots guanyen amb un model agrícola intensiu, excepte els baserritarras. Com més intensiu sigui el model, més moviment de diners es genera al voltant del caseriu, i això pot ser interessant per a altres sectors, però no per a nosaltres. El que ens interessa és fer aliments bons i saludables, i és precisament en contra d'aquest model. És bo generar beneficis en el nostre entorn, però aquest benefici ha de ser social, no per a determinades empreses.

Denuncien que un dels principals mitjans de pressió de la indústria és convertir les llavors en mercaderies. Això també serà objecte de debat en el congrés de Derio.

Posen dificultats als baserritarras per al seu treball diari. Si vols llavors, cal tenir llavors patentades. I perquè sigui així, a nivell internacional s'han establert unes lleis; les llavors que sempre has utilitzat a casa, que han anat millorant de generació en generació i que han estat patrimoni del poble, ara has de comprar-les, i a més són llavors estèrils, no pots tornar a usar-les a casa i has de comprar-les tots els anys. I ara han afegit un graó més a aquest sistema relacionat amb el canvi climàtic: l'agricultura climàticament intel·ligent [vegeu el text addicional]. El que ells pensen és, al cap i a la fi, crear addicció. Com? Perquè creant dependència productiva (necessites llavors, penso, inputs...). Però, a més d'aquestes necessitats, tens les energètiques, les financeres, les de formació... Darrere de tots ells està el negoci i controlen a tots. És com un pack, t'ofereixo la llavor, el crèdit per a comprar-lo, un tècnic que t'assessori, un segur… I a més, una venda de producte o un sistema de cooperativa. Més tecnologia. Acabes per convertir-te en el seu peó buit.

Enfront d'aquest model, el VII Congrés Internacional d'Agricultura Rural i Agroecologia dels petits agricultors. El gran clam que fareu en aquest Congrés Internacional. Molts qüestionen que amb aquest model tots podem menjar.

Tots i més. Amb el 30% de la terra produïm el 70% del menjar, així que... Deien que no som capaços de donar menjar a tota la humanitat, i per això van inventar els transgènics, però la dada és que 1.000 milions de persones en el món tenen gana i 1.200 milions sofreixen sobrepès. Mentrestant, no sé quants milions de tones d'aliments es tiren cada dia a les escombraries.