Per a treure un llibre sobre la SGAE heu realitzat un estudi de més de dos anys. Tan difícil és entendre com funciona? Per què?

El que en principi ha durat dos anys ha estat un procés d'escriptura, però comencem amb alguns treballs previs, com Per què Marx no va parlar de copyright de David. (Per què Marx no va parlar del copyright? Enclavament, 2014) o Un altre model és possible (Un altre model és possible). Per tant, podem dir que aquest llibre va començar fa quatre anys.

Comprendre el complex món de la propietat intel·lectual és difícil i encara més difícil entendre el model de gestió que representa SGAE. Antón Reixa, ex director de l'entitat, ens va deixar una gran reflexió quan entrevistem per al llibre: Ens deia que “el just ha de ser explicable” i ens va explicar que els tècnics de SGAE van haver de posar el mateix Powerpoint divuit vegades per a entendre com es feia la distribució de diners en televisió.

“Només el cant del gall no paga drets” diu la SGAE. Com recapta i distribueix l'entitat?

Es podria respondre a aquesta pregunta a través d'un altre llibre. Per abreujar, li repeteixo la frase que vaig sentir un soci: La SGAE recapta els diners com un Ferrari, però el reparteix com un carro. El que ha fet tan mala imatge a l'entitat ha estat la fam de recaptar els seus diners, i l'eslògan que esmentes és una mostra d'això. La SGAE no ha de rebre més, sinó millor. I, sobretot, distribuir-ho de manera eficient i adequada.

Identifica les obres una vegada cobrades pel seu ús. I la pregunta que se li planteja a qualsevol és: com sap llavors que li correspon aquesta recaptació? Això és el que David vol dir quan diu “primer dispara i després pregunta”.

El fet que les tarifes s'apliquin en funció de la seva disponibilitat i no del seu ús efectiu fa que existeixin tants drets no identificats en la caixa negra. És a dir, un taverner paga per no poder utilitzar les cançons que estan en el repertori de la SGAE. Posteriorment, la identificació no es realitza correctament, per la qual cosa els titulars dels drets no tenen dret a la seva identificació.

Què passa amb els diners recaptats en nom dels no socis? Poden renunciar a aquesta recaptació?

Transcorreguts cinc anys des de la recaptació sense que els autors reclamin, aquests drets prescriuen i passen a ser actius de l'entitat. Molts autors no volen formar part de la SGAE per múltiples raons i renuncien necessàriament als seus drets.

És paradoxal, perquè la llei diu que existeixen drets de gestió col·lectiva obligatòria, és a dir, que només es poden fer a través d'entitats com la SGAE, però ser soci de l'entitat és voluntari. Per tant, es cobra a nom dels no socis, creant un cercle viciós per a engrossir els números. Els drets que van quedar arracades d'identificar "" en 2015 van ser de 17,5 milions d'euros.

Casos de corrupció, abusos del cànon… La decadència de la SGAE s'està produint realment o és només una opinió?

Parlem en el llibre de la decadència del seu monopoli i pensem que això és objectiu. La Comissió Espanyola dels Mercats i la Competència ha imposat multes pels excessos en la implantació de les tarifes; des d'Europa es deixa el camí lliure a les associacions de gestió independent a través de la Directiva 2014/26/UE sobre les entitats de gestió; s'han creat alternatives com la DAMA o l'EKKI en els últims anys… són moltes les raons. Però ara més que mai, a més del monopoli que té la SGAE, la decadència s'està notant en la seva estructura i en el seu model de gestió.

La falta de transparència i la falta d'adaptació als nous models de gestió són les vostres principals crítiques. Què fer?

Entre les coses que proposem en el llibre estan la de donar als socis una major capacitat de decisió, abandonar el sistema tarifari de disponibilitat i establir les tarifes corresponents a l'ús efectiu –és factible amb la tecnologia existent–, intentar fer arribar al propietari corresponent el que queda en la caixa negra dels drets de “identificació” –quantitats a les quals la SGAE no pot repartir, perquè els autors no estan identificats o perquè no són socis de l'entitat–…

Una cosa bona tindrà, no obstant això...

Clar que sí. Les entitats de gestió col·lectiva van sorgir per a gestionar els drets dels autors i poder cobrar per ells. En el cas de les obres musicals, la seva capacitat de difusió fa molt difícil per a l'autor el seguiment de la seva obra per si sol. Imagina't que et preguntis pels nostres drets per radi, bar a bar, sala a sala. Per a facilitar aquest treball són necessàries les entitats de gestió col·lectiva.

El problema es produeix quan autors i editors entren en la mateixa entitat perquè tenen interessos contraposats. Recentment hem vist que en el “cas de les rodes de televisió” hi ha llacunes legals que permeten grans desequilibris; es busca la riquesa d'uns pocs autors i editors, i això suposa un poder polític –a més que es generin en SGAE, més vots té–.

Tornant a les coses bones, una part dels beneficis es destinen a ajudes assistencials, com la difusió i promoció, l'organització de girs o la producció discogràfica. A més, ofereix ajudes per al pagament d'ulleres graduades o audiòfons, o per a paralitzar el desnonament d'un soci.

SGAE ho recapta per tots els repertoris, inclosos els que estan sota llicència Creative Commons. Però amb aquestes llicències l'autor pot rebre els drets que li corresponguin?

El conflicte és clar: La SGAE no admet llicències lliures ni sota clàusula de no comercial. Però el problema és que, com cobra per disponibilitat, cobra pel repertori que no gestiona, incloent-hi el dels autors que utilitzen Creative Commons. Per tant, si l'autor volgués rebre els diners que li correspon, hauria de ser soci obligatori de la SGAE, i evidentment tots dos no poden fer-se conjuntament.

L'obligatorietat que el soci declari tot el seu repertori en la SGAE i la seva actitud de no acceptar llicències lliures, no fa més que entorpir la lliure presa de decisions per part dels creadors.

La cultura del consum musical ha canviat molt en els últims anys, i la majoria ho fa a través d'Internet i les plataformes de streaming. Com es recapta aquí?

Els fluxos de pagament de la indústria musical en línia són especialment complexos. Les plataformes no tenen clara la distribució de drets i royalties. Això sí, als productors sempre els arriba més que als autors.

El Llibre blanc de la Cultura ofereix dades significatives: dels 9,99 euros de subscripció a una plataforma només es destinen 0,46 per a artistes. Les discogràfiques reben 4,58 euros i es destina un únic euro a la part d'autors –per a distribuir-los entre editors i autors–.

Això amb plataformes com Spotify. La dada més significativa, no obstant això, el vam recollir quan estudiàvem el funcionament de YouTube. Existeix un acord confidencial entre SGAE i YouTube que els autors no poden conèixer. Per tant, els autors no podem saber quant reben a costa del nostre treball. Segons les nostres fonts, la Junta Rectora de la SGAE tampoc coneix els continguts del document, només el Consell de Direcció.

En el llibre parleu d'alternatives com EKKI. Quin desenvolupament poden tenir?

En la seva lluita contra el monopoli, la SGAE sempre ha estat la vencedora d'aquesta. A principis de la primera dècada i mediats del segle XXI es van iniciar dos intents que no van tenir èxit. DAMA va ser la primera (Drets d'Autor de Mitjans Audiovisuals), impulsada pels sindicats de guionistes ÀNIMA. Ara torna a succeir amb la creació d'EKKI a Euskal Herria.

El model que proposen tant EKKI com a DAMA és molt diferent del de la SGAE: en primer lloc, tenen el principi de “un soci un vot” –excloent l'import de la recaptació– i cobren les tarifes per ús efectiu i no per disponibilitat.

EKKI està en un moment molt inicial, organitzant seminaris informatius, formant i atraient nous socis. Els membres de la MESTRESSA van estar cinc anys abans de començar a recaptar fons, superant els judicis i les pressions de la SGAE. Esperem que EKKI pugui posar-se en funcionament abans. Com ens va dir Anari “el seu avantatge és que té un ampli marge de millora. […] Una petita esquerda pot obrir una roca molt gran”.