1932, París. Quins són els seus primers records allí?

El pare tenia el costum de canviar de casa a casa. Mai podia estar tranquil en un lloc. Jo vaig néixer en Montmartre. Vaig ser allí dos anys. Després ens traslladem a una altra casa i sempre així. En aquella època hi havia tants caserius chipíes a París, i nosaltres vivíem en ells, sempre en lloguer. Tinc records dels vamlieu i els raval de llavors, però eren llocs molt tranquils, hi havia ambient rural, hi havia lactants venent llet de casa a casa. Quan va arribar la guerra, ens separem aviat: passem dos anys en Zuberoa, des de 1939 fins a 41. Això ens va salvar.

Què vols dir, salvar-la?

Menjàvem. Existent. No hi havia pa, però sí blat de moro. Blat de moro, blat de moro i blat de moro. El blat i la farina procedien del nord de França, i aquesta havia estat ocupada pels alemanys. Estàvem sota el porxo, record que cantàvem en honor del mariscal. Vivia bé en Zuberoa. Però calia tornar a París, on no hi havia res a menjar. Vam tornar de Zuberoa i en els primers sis mesos vivíem molt bé, ja que aconseguim un porc que, mort, vam poder passar porcs, xoriço, tripot i xoriço, a la frontera interior francesa. Érem al tren i al cap d'una estona estàvem els soldats. No eren alemanys, eren austríacs. Baixem del tren, la mare amb la cama trencada, i el soldat va preguntar: “Teniu alguna cosa a declarar?”. I la nostra mare, mostrant aquella cama trencada, va exclamar: “Això!”. I ens van fer pujar de nou al tren, amb els nostres porcs i tots. Amb ells aguantem sis mesos.

La guerra havia acabat.

Però la fam continuava, perquè França no aixecava el cap. Va venir el Pla Marshall, per a ajudar a França. Els raïls estaven desmantellats. Estacions de tren i totes. La resistència francesa i els seus aliats ho van desfer tot per a impedir que els alemanys arribessin a defensar Alemanya. Va ser una època trista, encara que per als nens era molt aventurera, plena d'emoció. Ja, ja…

La resistència francesa té glòria.

Escasses resistències de la glòria. Fins a 1943, què pensava la gent a França? Petain! Petaine anava a salvar a França. Quan Stalingrad va caure, la gent va començar a pensar en una altra cosa. I quan van veure que els aliats guanyaven a Àfrica i que allí hi havia també francesos. Fins llavors, Petain. En totes les cases també hi havia el seu retrat, es distribuïa i s'instal·lava en cases i comerços.

Malgrat la guerra, vostè va créixer a París. Allí va realitzar els seus estudis.

Vaig estudiar malament. En entrar, per quinze dies de liceu, de sobte em vaig trobar malalt i vaig passar tres mesos a l'hospital. Va haver-hi fam i moltes altres coses. Després em vaig posar a estudiar una altra vegada, però vaig marxar amb dificultat, sempre amb retard. Vaig caminar d'un costat a un altre. A més, tenia un curiós accent de Zuberoa quan parlava francès, i quan em preguntaven, sempre deia “soc basc”. Sempre. Era, sobretot, l'escola dels fills de Burges. Ni tan sols vaig tenir un amic parisenc, perquè els burgesos no es creuaven amb nosaltres. He fet amics als bretons i un als vietnamites.

Bretons en el teu camí. Jon Mirande també estava amb els bretons.

Sí. Els bretons arribaven a París des de Montparnasse. Un amic bretó era aficionat a la dansa i a la cançó. Em va dir que tenien una casa de bretons, i allí vaig començar a estudiar bretó. Un dia em van dir que els bascos anaven a la casa de bretons, els ballarins i els cantants. Vaig ser i vaig començar en basc, una mica, perquè m'oblidava. Ho comprenia tot, però tenia dificultats per a parlar. Els vaig preguntar a aquells bascos per on havien arribat i que havien arribat de París. Vaig sentir dir que hi havia patriotes a París, però no sabia on eren diables. Em van dir que es reunien a la casa de la delegació del govern basc.

Es refereix a la representació del Govern Basc al carrer Marceau.

Quan era basc els vaig dir que volia entrar en contacte amb els bascos, i em van dir quin dia es reunien. I vaig marxar. Crec que es reunien el dijous, a les set de la tarda, per a fer les proves de cant. Em vaig inclinar i vaig arribar una hora abans. Vaig entrar en la delegació i no vaig veure a ningú a baix. Vaig pujar al primer pis i vaig veure a un home que m'estava ocupat. Jo, que era basc, i allí es reunia que volia pertànyer al grup de bascos. "Per què?", em va preguntar ell, i jo, perquè era euskaldun i abertzale. “Perquè, quan aprenguis basc, veurem si ets abertzale!”. Al cap d'una estona, va continuar: “Si aprens ben basc i t'agrada Euskadi, ets nacionalista, però no nacionalista. En aquesta casa hi ha gent que ho parla tot en castellà, mai parlen una paraula en basca. Aquests són nacionalistes, no nacionalistes!”.

Qui era el que t'havia ensenyat d'aquest mode?

Andima Ibiñagabeitia. Ja, ja… “Fem seminaris en basc per a aprendre gramàtica, amb algú que ja sap basca. És tan xuxen, zuberotarra”. I vaig ser, però no era fàcil, en una d'elles feien cançons, en l'altra ballaven, en l'altra, aquests seminaris en basc. Però vaig ser i allí vaig conèixer a Jon Mirande. Tenia setze anys.

Andima Ibiñagabeitia, d'una banda. Jon Mirande, d'altra banda.

Eren grans amics. Jon Miranda, per exemple, no tenia confiança amb mi. Va escriure a Andima en una carta: “No parlis així a Txomin i al seu germà”. No sé què era això de no esmentar, perquè Andima i Jon Miranda tenien els seus secrets. Miranda tenia un altre company de confiança, Jon Etxaide. Cada any, Miranda feia una setmana a casa de Jon Etxaide.

Durant molts anys han hagut de parlar de Jon Mirande i s'han dirigit a tu.

Això també, però perquè no hi havia res més. Andima havia mort. Ara crec que soc l'últim dels quals la van conèixer. Qui ho ha reconegut, qui ha vist amb vida a Mirande? Haritxelar i Xarriton. I també estan morts. Era una Mirande bipolar, amb temps de depressió, amb pessimisme, amb períodes d'optimisme. Començava a escriure quan era optimista, caminava amb els patriotes i amb els pretendents. Per exemple, quan se sentia pessimista! Tres vegades ha volgut suïcidar-se i la tercera ho ha aconseguit.

Què li va impulsar a començar a escriure?

Andima em va dir: “Has d'escriure perquè no hi ha escriptor jove, d'una banda, i per un altre, així s'aprèn l'idioma. Aprendràs per escrit”. I, no obstant això, a casa el meu pare i la meva mare parlaven basca, jo ho entenia tot, però parlava… En un any vaig començar a parlar en basc. En Txipita, diuen, parlava en basc. Vaig anar a escola i vaig perdre. Quan vaig estar en Zuberoa, vaig tornar a agafar-la. El seu germà sempre ho ha sabut.

Andima Ibiñagabeitia, impulsora.

Ella em va empènyer, ens va empènyer. Ens reuníem almenys una vegada al mes i ens explicàvem mútuament el que havíem escrit. Andima deia: “Cal utilitzar tots els temes, fins i tot si la gent s'escandalitza”. Mirande va escriure el seu primer poema en 1947, i què va escriure? Un sonet en el dialecte complet dient que ha de matar-se.

Teníeu alguna relació amb el País Basc?

Nord, zero. Relacions amb el Sud. Hi havia una casa en Baiona, en Beyris. [Delegació del Govern Basc. Vila Izarra]. Quan anàvem al sud, passàvem per allí. “Portaràs aquest paquet?”, ens deien. De Beyris a Sant Sebastià. No hi havia cap fuet!

Amb qui estàveu en contacte al Sud?

En Donostia vèiem a Juan San Martín, Imanol Laspiur, Serafín Basauri, Koldo Mitxelena, Aingeru Irigarai, Gotzon Egaña, en Telefunken [J.J. Azurtza]… Aquests donaven ànims. D'altra banda, hi havia una revista anomenada Egan que no estava mal feta. Ens estimulava. No teníem res més. Mentre Andima [Ibiñagabeitia] era allí, fins a 1953, ell era l'impulsor: "Escriu, escriu!", ens deia. I va anar llavors quan Jon Miranda va escriure la majoria. Per a començar, va escriure la majoria dels poemes, entre 1947 i 53.

Sota la dictadura Hego Euskal Herria.

Escrivíem, però els lectors? Al Sud, sí, hi havia alguns lectors i col·laboradors: [Teodoro] Si era d'Hernando, era ell qui ens escalfava. Tot en contra al Nord. Per a començar, els capellans. Aquí, alguns sacerdots van dir que exigirien que totes les obres de Mirande fossin introduïdes en l'Índex del Vaticà. Crec [Piarres] que Lafitte es va posar en contacte amb Justo Mokoroa a Bilbao perquè anés a veure al bisbe i li va dir: “Hi ha un escriptor, Jon Mirande, que serà molt perjudicial per als nostres joves. Es poden prohibir tots els seus escrits?”. El bisbe va respondre: “Si les prohibim, es vendran millor”. En això va acabar Mokoroa. El pic, un dels ídols de Xabier Kintana, però li dic: “Els teus ídols, els meus enemics, la majoria. No els vull”.

Vas començar a escriure, per ordre d'Andima…

Andima ens deia que ningú escrivia i vaig començar a escriure, i he hagut de seguir. On estan els altres? Al principi érem tres, després 30, ara no sé quants som.

Ha publicat vostè vint-i-dos llibres. Alguna vegada has dit que has escrit molt, “potser massa”.

Sí, massa. Mirand i jo no reaccionàvem de la mateixa manera. Mirande s'enfadava quan veia la falta de cultura dels bascos. Jo, en canvi, no m'enfadava, escrivia, creava Gatu beltza, Gloria al porc i coses tan lleugeres, perquè veia que la gent feia literatura basca seriosa, coses avorrides. Si no és una mica d'humor, no és res. Al final, crec que tots han comprès. Gabriel Aresti va comprendre que calia tenir humor. [Bernardo] Atxaga també. Per sort.

Massa escrit, massa llegit en Txomin Peill...

En la literatura francesa preguntes el nom d'un escriptor de fa 35 anys, i els joves no ho saben. I els altres, no gaire. L'oblit és normal. Crec que no hem fet prou perquè tots puguem llegir els nostres treballs en internet. Perquè al final no guanyem. Els escriptors no ens enriquim. Tot entra en Internet i és lliure.

La nostra situació ha canviat des que Andima et va animar a escriure-la a París.

Només li diré una cosa: érem tan pocs, no ens menjàvem. No ens mossegàvem l'u a l'altre. Ara hi ha mossegadors. Hi ha alguns criats que creuen que són els millors i per a demostrar-ho necessiten rebaixar a tots els altres. Abans no existia, encara que la gent pensés en això algunes vegades. Fa poc va publicar l'obra de Mirande, Aresti era comunista, Mirande no. [Antonio] Arrue era franquista, carlista, però va ajudar a la revista Egan i a molts altres treballs en basc. Llavors no era com ara…