En primer lloc, m'agradaria demanar-li que es presenti.

Jo soc Tarana Karim, azerbaidjanesa, nascuda i criada allí. He viscut 15 anys a Euskal Herria, estudiant, criant als meus fills… Per la meva vida o pel meu origen diferent, m'ha tocat lluitar en el dia a dia i trencar estereotips, així que fa diversos anys em vaig convertir en lluitador, sobretot com a foraster i com a dona.

Va estudiar Dret a la seva ciutat natal, té alguna relació amb la seva passió marcial?

Jo diria que el meu afany de combatre prové del meu dia a dia, de la necessitat. Si estudies dret o no, això és el que fa que, per descomptat, ja saps quins són els teus drets, però com a persona, en un moment donat t'adones que les coses no poden ser així, que cal canviar i que hi ha una altra manera de fer les coses.

Per què vi a viure aquí?

Era més jove i vaig trobar alguns obstacles laborals en la meva societat. Mentre era allí vaig conèixer a la meva parella, que era d'aquí. Vaig arribar a Sant Sebastià, i he seguit per aquí.

Quins obstacles va trobar a la seva ciutat natal?

l'Azerbaidjan, com a poble, és molt bonic: naturalesa, cultura rica… Per a fer turisme, és preciós. Per a la gent d'allí, cada vegada hi ha més obstacles; avui dia és una dictadura: no tens llibertat, internet està controlat, els mitjans de comunicació estan tancats, empresonen a la gent que vol fer les coses… En la meva època, a l'hora d'entrar al treball i a la universitat, hi havia molta corrupció, i això també ha empitjorat. Si no tens diners, no pots anar a la universitat ni somniar-ho; oficialment és públic, gratuït, però tot funciona a través dels diners. Per a la gent d'allí la vida és molt difícil.

Què tal ha anat a parar aquí?

Vaig arribar sense saber l'idioma i per a mi va ser un gran obstacle. He tingut molta sort a l'hora de treballar, sempre hi havia algú que es desembolicava en anglès, i de seguida vaig començar a treballar. Durant els quatre primers anys de la meva arribada, treball i casa, aquests eren els meus llocs, però després, després de néixer nens, ja no treballava tant fora, i em va donar temps a pensar en moltes coses. Quan vas al parc, a la biblioteca o a la botiga, t'adones de com et rep la societat. Molta gent espera que siguem com els d'aquí, que actuarem com els d'aquí: això és un procés, i si vols fer aquest procés, potser necessites tota la teva vida per a fer-lo. En qualsevol cas, jo tinc clar que no vull això: no vull convertir-me en ningú, vull com em toca viure la meva vida.

Com vas començar a posicionar-te en la societat d'aquí?

Et posen una espècie de filtres: abans, el basc era un filtre per a mi. En els llocs on habitualment es reuneixen els seus habitants, es queda fora. Jo vaig començar a pensar en com podria entrar en aquests llocs, perquè viu en aquesta societat, però sembla que no estic. Quan vaig créixer una mica, vaig començar a participar en els projectes que organitzava l'Ajuntament de Tolosa, a donar la meva opinió… Soc membre de la societat i vull estar en el lloc que em correspon i que tinguin en compte la meva opinió.

Vas aprendre basc, vas passar el filtre i després…

Vaig arribar als llocs on s'ajunten els bascos, i al principi em miraven sorpresos, però després han vist que vaig a moltes coses, i s'han acostumat. Estic en molts projectes, intento participar i portar l'opinió del meu col·lectiu. Els ajuntaments diuen que estan a favor de la igualtat, sí, però les possibilitats que es donen als locals potser no els serveixen als estrangers, perquè tenim altres necessitats. Les dones que venen de fora no tenen tanta xarxa i en moltes situacions tenim altres necessitats: això cal tenir-ho en compte a l'hora de fer polítiques. D'altra banda, quan els ajuntaments o associacions organitzen les coses no tenen en compte que les persones que venen d'una altra societat tenen un altre ritme: organitzen projectes per a tots i diuen que els estrangers no van. Bé, potser els que venim de fora no fem les coses així: veuen a veure'ls, pregunta, coneix…

Després dels atacs que s'han produït en diverses ciutats europees en els últims temps, han notat diferències?

L'assumpte va a pitjor. Hem sortit musulmans dient que les persones que han comès aquests atacs no són musulmans, sinó terroristes, i crec que per això s'han aclarit les coses almenys en alguns aspectes de la societat, però en xarxes socials, per exemple, ens donen llenya a tort i a dret. A més, a les dones que lluitem ens llancen tòpics sobre els musulmans i el masclisme: no tenim per què acceptar-los, però jo no vull donar explicacions a aquestes persones. Si vols entendre el que faig, t'ho explicaré amb molt de gust. Però vull acostar-me, com jo intento acostar-me als costums bascos. L'esforç ha de ser bilateral, els d'aquí també han de posar interès.

Alguna situació desagradable que recordis?

Per exemple, una vegada vaig ser a l'Ertzaintza, perquè van entrar lladres a la meva casa, i l'ertzaina em va preguntar si tenia llogada aquesta casa en la qual vivia, i si rebia subvencions, perquè en aquest cas havia de declarar que era de lloguer… Li vaig dir que tenia complertes les meves obligacions amb la hisenda; i a més, la labor de l'Ertzaintza no és això: jo vaig anar a denunciar, perquè em van robar. Però com porto mocador i tinc un cognom diferent… Si Etxeberria o Aranburu s'anés, no li dirien res d'això. Tanmateix, aquest tipus d'experiències, i no sols les meves, també les dels altres, et donen eines per a saber què fer quan ocorren. Aprens d'aquesta mena de situacions i saps on has de posar els límits.

És útil compartir aquest tipus d'experiències amb uns altres?

Sí, a més, altres dones compten moltes vegades que en el moment no van saber què fer, i llavors ens anem juntes o estudiem les maneres de respondre. Alguns pensen que als forasters se'ls pot dir qualsevol cosa, i no.

El tema de la Renda de Garantia d'Ingressos també ha estat objecte de polèmica a Euskadi.

Per a cobrar aquesta subvenció o qualsevol altra cosa cal complir uns requisits: si compleixes aquests requisits tens dret a rebre'ls, i ja està, és igual d'on siguis. Una altra cosa és que hi ha condicions que fan que els autòctons es quedin fora, perquè les ajudes estan organitzades d'una determinada manera: això no és culpa del que ve de fora. Hauria d'exigir-se al Govern que modifiqui les seves condicions o que convoqui d'una altra manera les ajudes.

Des que va venir aquí ha fet vostè un munt de treballs, no és cert?

Com molts forasters, vaig començar des de baix. Vaig començar en l'hostaleria i vaig començar en l'activisme i el voluntariat en 2003, un any després de la meva arribada, en la majoria dels llocs en els quals hi havia gent de fora. El treball d'hostaleria és de 15 hores al dia, en el qual transcorre tota la vida, però quan tenia temps, treballava de manera voluntària. Després vaig estar fent classes, a les escoles d'idiomes d'anglès i rus, i després el Govern Basc va posar en marxa un projecte per a ajudar a nens i nenes de fora, durant quatre mesos a l'escola: fer traduccions, estar amb ells en els exàmens, anar amb ells al metge… Això és el que vaig fer en diferents localitats de Guipúscoa, entre elles Irun, Andoain i Zizurkil.

Ara treballa en SOS Racisme. Com vas començar a fer-ho?

Vaig fer any i escaig de treball lent, però en l'època en la qual he treballat menys he activat l'associació de dones i l'activisme. Vaig començar a passar fa dos anys en SOS Racisme, i aquí el treball i l'activisme van a l'una, no és com fer pastissos, aquest tipus de treballs les tens 24 hores al cap i en la vida.

Quines línies de treball desenvolupa dins d'aquesta associació?

Treballem la sensibilització per a fer front a qualsevol discriminació, però sobretot al racisme i la xenofòbia. Treballem en tots els àmbits: en la societat, en les institucions, a les escoles… Jo gestiono els següents projectes: El projecte Bizilagunak, que consisteix en menjars entre famílies o grups de dins i de fora; una exposició sobre persones refugiades, sobretot a les escoles; i un altre projecte que tenim en marxa des de la primavera: “La dona musulmana contra la islamofòbia”.

En què consisteix?

Oferim tallers de formació a dones musulmanes per a fer-los veure el que és la islamofòbia, perquè alguns no la coneixien: ens deien que això i allò els havia passat, però que no sabien que era islamofòbia. Hem collit molt bons resultats: al maig acabem els tallers, i les dones, per dir-ho d'alguna manera, s'han despertat, han començat a fer aportacions, volen participar… Això és necessari. Del que jo mateix m'havia donat compte en el seu moment, ara ho estan advertint ells mateixos: “Tinc un lloc en la societat i haig de participar en el que pugui”. No tots participarem de la mateixa manera en la societat, per descomptat, però cadascun aportarà el que pugui i prendrà el que li correspongui. Crec que és un procés d'acolliment i lliurament de la societat.

Com es compagina la islamofòbia amb l'opressió de gènere?

La islamofòbia és contra els musulmans, sí, però quan ets dona és pitjor, et consideren feble. A vegades diuen a les dones el que no poden dir als homes. A més, ens diuen que ens oprimeixen els homes musulmans. Una vegada, quan estava en un taller sobre islamofòbia i feminisme, una dona d'allí em va dir: “Us obliguen a posar-vos el mocador, a veure quan us deixen anar!”. Imagina't una dona que estava en un taller feminista! Vaig contestar: “Senti, cada matí jo mateix poso aquest mocador, no tinc ningú a casa que em mani posar el mocador”. Moltes vegades, amb el mocador, soc més lliure que moltes de les dones d'aquí. La llibertat que tens dins del teu cap, això és el que passa; com veus el món, si ets amo de la teva vida… Aquesta és la llibertat, i no portar-te el mocador o no portar-lo.