Francisco Iturrino González (Santander, Espanya, 9 de setembre de 1864 - Cagnes-sud-Mer, França, 20 de juny de 1924) va néixer a Cantàbria, on va ser destinat com farero. Va viure a Bilbao des de molt jove. Viuria més tard en el món, vivificaria, viuria.

Va estudiar enginyeria a Lieja, Bèlgica, per voluntat de la seva família, i va arribar a París en 1895. Quan la seva dona està embarassada, decideix ser pintora. Aquí està, és normal, és Notre Dona'm la que li fascina, un símbol segurament ja, una postal també, he estat aquí, he vist el món.

Però a l'artista cal reconèixer-li el dret a la llibertat. Aquests cels, recorda't d'aquests cels.

No fa molts anys que Van Gogh es va suïcidar. Però els anys més pròspers de l'expressionisme estan encara lluny. París és un polvorí, esclata a vegades, sorgeixen noves tendències, un Toulouse-Lautrec, un Vuillard, un Bonnard; hi ha moviments, revistes, l'esfera pública està debatent sobre el valor de l'art.

Ambroise Vollard, galerista, li ofereix una exposició en 1901 amb un pintor que ningú coneixia llavors: Pablo Ruiz Picasso. Alguns diuen que Vollard no va triar a Iturrino més que per a subratllar l'espanyolitat de Picasso. No importa. No és qualsevol. El mateix Vollard havia estat en uns altres temps el principal comprador.

És el moment del canvi, Iturrino també està canviant, no manté a cegues un estil. Creix en funció dels efectes, alguns són evidents: Cezanne, Matisse. Té un amic. Viatja amb ell al Marroc. La llum i les dones li fascinen. De tant en tant fa paisatges, Mutriku, Algorta, però sobretot figures, dones. I el jardí que sembla una figura, el d'allà i el d'aquí, carregat de color, era l'avís del fauvisme.