Al fil del meu llibre en el Critic de Catalunya (10 ingovernables, històries de transgressió i rebel·lia / Llibres del K. H.) han publicat una entrevista a fons que m'han fet. Hauria de sentir-me molt orgullós. I ho estic. Però haig de reconèixer que en veure les fotos vaig sentir una punyalada. He vist el meu rostre envellit, més que lleig.

Ser feminista suposa un punt d'esquizofrènia. Qüestionar els poders sexistes no garanteix que els hàgim expulsat del nostre cervell. En lloc d'un àngel i un dimoni, tinc altres dues veus al meu cap que lluiten per mantenir la meva atenció. Quan vaig ser a la cita de l'entrevista, el meu àngel feminista em va dir: “El teu discurs és el més important, no perdis el temps a picar-lo. Apareguin com tu ets”. Però quan vaig veure les fotos, el dimoni de la policia de gènere va cridar: “Si t'haguessis picat, si t'haguessis utilitzat crema antiarrugues, si t'haguessis tenyit els cabells blancs...”

La tirania de la joventut i de l'estètica, que els homes sofreixen cada vegada més, és avui una càrrega històrica per a les dones. Tinc clar el discurs i el vaig explicar àmpliament en el meu llibre, utilitzant les paraules d'autors com Pierre Bordieu i Naomi Wolf i d'activistes i grups contra la gordofobia (La Truja Punk, Stop-Gordofobia, Ramonak). Les dones hem après des de la infància que segons la representació heterosexual hem de ser belles, primes i desitjables per als homes. Els comentaris que apareixen amb actrius, polítics, esportistes ens recorden constantment que els nostres cossos estan subjectes a sentència pública.

Portava l'anàlisi de la grossa María Félix, comunicadora nicaragüenca: “La preocupació per la nostra figura suposa una gran inversió en diners, temps i treball mental, i és una forma de desactivació social de les dones”. No necessitem atacants ni opressors directes per a desactivar-nos. Nosaltres mateixos adoptem mesures que perjudiquen la nostra salut física i emocional, la nostra llibertat, la nostra felicitat i l'apoderament: dietes, cirurgia, talons alts, agitació psicològica. Això es diu violència simbòlica.

Andrea Momoitio reconeix en un article atrevit que malgrat tenir interioritzat el discurs feminista, encara viu amb la por d'engreixar: “La relació amor-odio de totes les dones amb el nostre cos és una guerra social, encara que cadascuna lluiti contra si mateixa”, subratllava.

Segons l'escriptora marroquina Fatema Mernissi, el patriarcat utilitza l'espai per a controlar a les dones en el món àrab (per exemple, a través del comandament del vel fora de casa). No obstant això, el patriarcat utilitza el temps per a controlar a les dones europees: invisibilitzant a les dones que no són joves.

Malgrat el nostre desig de trencar la vesilancia amb els nostres cossos, per més que tractem de tolerar les nostres arrugues, pèls blancs i quilos, la implacable bigilancia amb les dones que ens envolten no s'interromp en absolut. Vaig llegir l'entrevista de Critic i, un parell de dies després, vaig visitar a la meva àvia, que em va fregar l'ull. “T'han sortit un munt d'arrugues. Hauries de comprar alguna crema en contra amb el pas dels anys”. Zas! Com no sentir aquesta punyalada?

Els arguments racionals i ideològics que ens dona el feminisme no són suficients per a canviar les nostres emocions. Potser la frase de María Félix que em sembla més útil és la següent: “El meu cos és molt semblant al de la meva mare. Si renegués del meu cos, renegaria dels cossos de la meva mare, de la meva àvia, dels meus avantpassats. Jo també estaria renegant de mi mateix”.