Les guerres de l'Iraq i Síria seran un encreuament de camins en la lluita dels kurds. Quin és el paper de REPAK en aquest moment històric?
Encara que molts pensen que aquesta guerra és contrària als règims i a les forces reaccionàries, el conflicte real és entre l'autodeterminació i el neocolonialisme. La reordenació de l'Iraq i Síria a les seves fronteres ètniques i religioses no solucionarà el problema, suposarà més violència. La solució és l'autonomia democràtica i l'autogovern. La idea del confederalisme democràtic que s'està desenvolupant en Rojava. Les dones i els kurds són les més reprimides. REPSOL, com a organització de dones kurdes, té com a objectiu estendre aquest projecte com una solució per a Orient Mitjà.

Per què creu que el model de govern de Rojava és la solució a aquesta guerra?Les
fronteres dibuixades per les potències colonials després de la Primera Guerra Mundial no reflecteixen les realitats polítiques, socials, religioses i ètniques d'Orient Pròxim. Són mecanismes que contínuament generen violència i conflicte. Amb aquest sistema és més fàcil per a les potències controlar Orient Pròxim. És l'exemple més clar de la teoria de “sense solidaritat, sense força”. Enfront d'això, Rojava ha ofert la primera alternativa real de democratització. No diria que el moviment que alguns han denominat erròniament Primavera Àrab hagi estat instrumentalitzat, però el problema és que les forces democràtiques no estaven organitzades i van fracassar. Per això, aquest procés ha culminat amb el restabliment de l'antic règim. Les alternatives només es construeixen si els oprimits són subjectes actius en el procés.

El model de Rojava ha despertat molta il·lusió i interès, però quins són els seus principals reptes a l'Orient Mitjà de la postguerra?
Els reptes són molts. D'una banda, la implantació d'un sistema alternatiu. D'altra banda, fer front a les forces reaccionàries que tenim davant nosaltres. A més de l'Estat islàmic (EI), està Turquia, el Govern sirià, la Regió Autònoma del Kurdistan… No obstant això, és fàcil afrontar-ho, el major problema és bolcar el sistema d'un mateix. Podem parlar de democràcia, però potser el nostre caràcter no és democràtic. En Rojava, encara hi ha prejudicis contra els àrabs. Volem superar aquestes conductes, però tenim algunes mentalitats molt interioritzades. Tenim mecanismes per a fer-li front: reunions de crítica i autocrítica, informes, assemblees… Farà falta temps per a canviar les coses, però ho aconseguirem.

Temeu que una vegada acabada la guerra contra EI, us abandonin o us utilitzin com proxy?
Tenim clar que l'autonomia democràtica no interessa a les potències. Actors imperialistes, capitalistes i patriarcals, Rojava és un projecte comunal que neix per a superar aquestes estructures d'Estat. La veritat és que la gent de Rojava creï en el seu projecte i tracta de ser el més independent possible. Gràcies a aquesta sobirania, el moviment d'alliberament del Kurdistan ha estat capaç de fer front als atacs i als complots internacionals. Si mantens la teva independència, no has de tenir por de convertir-te en un proxy d'una altra persona. A vegades és imprescindible la col·laboració tàctica amb altres forces, però això no vol dir que s'abandoni la seva estratègia principal.

Aquestes col·laboracions tàctiques han generat desconfiança cap a Rojava i els kurds en general en el món àrab.El
nacionalisme i el dogmatisme són el major problema dels moviments democràtics a Orient Mitjà. Exemple d'això són les forces revolucionàries dels anys 70. A Líban vaig estar amb un creador d'una organització revolucionària d'esquerra, i quan es va assabentar que jo era un kurd em va acusar d'estar col·laborant amb Assad, de treballar per a Mossad, de fer neteja ètnica a Síria i coses així. Aquestes idees estan molt esteses en el món àrab. Perquè els kurds ens hem convertit en el mirall d'aquests moviments revolucionaris i no poden acceptar que ells van fracassar i que el nostre projecte és un èxit. No obstant això, les noves generacions són més obertes i per tant hi ha potencial per a treballar amb moviments àrabs progressistes.

En l'oest, la imatge més coneguda del model de Rojava és la de la dona en el front. Com influirà en el futur la participació de les dones?
Tindrà un efecte tremend. En primer lloc, perquè contribuirà a trencar els rols tradicionals de la societat. Sempre s'ha cregut que les dones no poden lluitar, que això és cosa d'homes. En la dècada dels 90 al Kurdistan del Nord va ser molt important trencar aquest tabú en el si del PKK. El fet que la dona recollís les armes va suposar un canvi en la naturalesa de la revolució i la seva influència en la societat. L'actual sistema copresidencialista i les estructures paral·leles de les dones són el resultat d'una llarga lluita per la igualtat iniciada dins del moviment d'alliberament del Kurdistan. Però no vull defensar la imatge que s'embeni en alguns mitjans de comunicació d'Occident, on veure a una dona amb una arma és cool. Això es va convertir en un problema després de Kobane. Cal entendre el valor de les armes.

Creu que hi ha una mica d'orientalisme en el cas de les dones milicianes?
Els qui redueixen la lluita de les dones a la imatge d'un guerriller amb un AK no veuen o no volen veure la integritat de la revolució. El moviment d'alliberament del Kurdistan no enalteix les armes. Estem obligats a protegir l'ús de les armes i a aconseguir la llibertat. Les armes no són un objectiu, sinó un instrument. A més, són més que armes d'autodefensa. En aquesta guerra contra el sistema patriarcal l'autodefensa no és només fer front als atacs, sinó també defensar els nostres somnis i idees. Per això la millor eina defensiva és crear un context en el qual tots aquests valors i ideals es puguin materialitzar.

La lluita dels kurds té una llarga història, però es va fer coneguda a tot el món després del lloc de Koban. Com veu la reputació i el suport sobtat?
Sempre hem tingut suport internacionalista en el moviment d'alliberament del Kurdistan. És cert que ha començat en els últims anys, quan el paradigma del moviment s'ha fet més internacional. Al principi, l'únic objectiu del moviment era la solució al problema kurd. Després ha aconseguit una visió més global. També ha canviat la perspectiva de l'internacionalisme. En la dècada dels 90 venien amb la idea de fer costat als internacionalistes d'Occident. Avui dia venen a aprendre i a participar en la revolució. Se senten part. No obstant això, encara existeix aquesta divisió. La majoria dels rojavaneses són internacionalistes que venen a formar part de la revolució, però hi ha, sobretot, gent que després del setge de Kobane vol lluitar només contra EI. Això és perillós, perquè la ideologia de molts d'ells xoca amb el model de Rojava.

El Govern de la Regió Autònoma del Kurdistan vol convocar un referèndum el pròxim 25 de setembre a Catalunya. Com veus aquest procés? L'objectiu
és aconseguir un Estat independent, i estic d'acord que hi ha una gran necessitat i voluntat d'independència al Kurdistan, però és important com s'entén la independència. De fet, potser en el sistema actual Rojava és més independent que la Regió Autònoma del Kurdistan. Necessitem construir sistemes polítics, econòmics i socials sobirans, però avui estem sotmesos a les forces regionals i a les potències internacionals. Un referèndum no canviarà això. Jo no estic en contra d'un Kurdistan independent, ideològicament estic en contra de l'Estat. Perquè com a sistema repeteix comportaments antidemocràtics i basats en la força.