No entraré amb els vicis de ningú, però els de la gent d'ARGIA són realment rars: Ramón Pelegero Sanchis, més conegut com a Raimon (nota bene: posar l'accent en l'última síl·laba, en cap cas en la primera que ens fa estranys i graciosos a les oïdes dels parlants catalans), es retirarà, i a veure si algun dia aniria a un dels últims concerts (a veure si algun dia em demanen la crònica d'un concert de Liberté, Egalité, Beyoncé o o o o o o o Ariana Grander). En total eren dotze concerts, bé, tots al maig, bé, però les entrades s'havien esgotat des de principis d'any, no tan bé. Ho vaig intentar el mateix 5 de maig, i, qui sap si perquè algú degué retornar l'entrada (o qui sap si va morir aquest algú), però només vaig poder aconseguir una entrada (en el galliner, què se li farà), per al 27 de maig. Per al penúltim concert. No al final, no podré dir als meus nets que vaig estar en l'últim concert de Raimon, però almenys podré cobrar la crònica, perdó, per escrit. Gràcies, per tant, a aquesta persona que va retornar l'entrada (o qui sap si va morir).

No és la primera vegada, per descomptat, que vaig a un concert d'algú que no m'agrada especialment. Bé, no m'agrada, Raimon no he seguit massa, la veritat és que conec les seves hit, com no, però sempre m'ha semblat un cantant que crida més que cantar (i jo soc més partidari del murmuri), sempre m'ha semblat un cantant que no sabia cantar (i això no té per què dir res, miri Fermin Muguruza). No és la primera vegada, per tant, però aquesta vegada estic especialment incòmode. Tal vegada és perquè el concert se celebra en el Palau de la Música omnipotent, un palau de música que ara està en la primera línia tristament (dels acusats), pel cas de corrupció que tots coneixem, l'ex lehendakari Félix Millet (delinqüent) es fa curiós llegir a l'interior de l'edifici el cognom Millet en més d'un lloc, encara que sàpiga que fa referència al seu besavi Lluis. I em sento incòmode, perquè per una lluita de classes o, millor, per una complexa inferioritat, el Palau de la Música és generalment ocupat per gent de classe alta, d'aquestes que es diuen Upper Diagonal.

Però serà perquè Raimon els és massa enrogit, potser la gent que té la cresta una mica més petita del que es creï ompli avui la gran sala, gent honrada, gent de l'ordre, en la seva majoria partidària de la convergència. Curiós, a més, perquè ara es creu que també són independentistes, i perquè Raimundo ha admès que no és independentista, al mateix temps que ha expressat els seus dubtes sobre el procés polític que es creu que viu actualment Catalunya. A veure qui s'atreveix a donar lliçons a una icona com Raimon, i el públic li perdona aquest pecat, almenys s'oblida (en el penúltim concert no, per sort, però al final la gent va cridar inde-independència; m'agradaria veure la cara del pobre Raimon). Per exemple, les famílies polítiques (no les de la BCN en Comú, les de la dona): per casualitat, havent aconseguit entrades per al 27 de maig, aquestes han passat de puntetes des de desembre, quan els he esmentat el no independentisme de Raimon. Hi ha una estelada a la sala, encara que no arriba a cobrir el cognom Millet.

El concert ha començat quan són les deu just passis (massa tard per a mi, perquè ja estic a les portes del primer somni, i després que Barsa fiqués el primer Gol a l'Alabès). I per a mi (i em temo que per a gran part del públic) vaig començar amb cançons completament desconegudes, lluny d'aquestes velles, agressives, bullicioses, més prop de la chanson napolitana, una agradable sorpresa. Vestida amb camisa vermella, envoltada de músics impecables (dues guitarres, contrabaix, clarinet), interpreta melodies dolces per a oïdes fortes. Per exemple, Elogi dels diners, amb un text del segle XIV, especialment aclamat pel públic, impulsat per no se sap quin context. A mesura que les cançons avançaven, un descobriment: RAIMON, caramba, canta millor del que creï, el cantant que ha institucionalitzat el gall en cantar. Sense renunciar als galls (peccata minuta, per als quals tenim seient en el galliner), però més prop del murmuri que del crit. Fins i tot balla en alguna cançó. En els intervals poques paraules, això sí, encara que el comiat sigui un concert. Ha infringit la norma per a presentar en breu la cançó País Basc (recorda: “Tots els colors del verd, Gora Euskadi criden fort”) per a explicar, d'una banda, que un viatge a Euskal Herria en 1967 li va commoure a Ez Dok Amairu, Laboa, Lete, Iriondo, els germans Artze, i, per una altra, que ha vingut gent de Bilbao al concert (no ha esmentat a Hondarribia). M'ha semblat una de les cançons més aplaudides pel públic (no sé per què, després de l'acord PNB-PP, perquè les relacions entre catalans i bascos no estan en el moment més dolç de la història).

Esperava que cantés sobretot històries de l'època de la dictadura. Un altre prejudici. Un més. No sabia que havia musicat tants poetes catalans, des d'Ausias Marchengadi fins a Salvador Espriu. No sabia que havia fet una versió de et recordo Amanda de Victor Jara, Et recorde Amanda. No sabia que el valencià de Raimundo entrés sense cap problema en les oïdes d'un basc catalanizado. En les visetas la gent està encara més calenta. Jo vinc d’un credito (“Qui perd els origens, perd identitat”, txalo), Diguem no (“Nosaltres no som d’eixe món”, txalo, txalo), va compondre amb la seva primera cançó, Al vent (“Els ulls al vent, al vent, al món”, aplaudiments, aplaudiments). 35 cançons en total. Palmades d'un parell de minuts. Després, obedient, van tornar a casa. Tots ells són aficionats als raimons, però sobretot catalans.

Suposo que hi haurà moltes maneres d'acabar un recorregut musical de més de cinquanta anys. Aquest és el nom triat per Ramón Pelegero Sanchis, músic més conegut com a Raimon (Oroi accentuació). Després dels 65 anys, fa onze anys, el músic nascut en Xátiva en 1940 ha decidit retirar-se. El que sobre l'escenari ha llançat tant de crit (i murmuri, d'acord), ha baixat l'últim sense límits, després d'haver deixat caure una bona nit i fins sempre, una gabon i sempre un art gairebé inaudible.