En poc temps van estar dues generacions: la que va veure l'heroïna amb desconeixement i atractiu, i la que la va prendre com un perill. On et situas?

La primera. Volíem provar les drogues i també era una manera de protestar. A més, després de la mort de Franco, va començar a arribar la contracultura exterior: música, rock, llibres... A més, vivim una crisi: la reconversió industrial, el gran atur... Tot això i l'escassa transició van provocar una frustració social i sobretot entre la joventut. Hi havia una tremenda ignorància sobre les drogues, només sabíem el que sentíem en les cançons. I el que oficialment deien, que tot era dolent, no ho crèiem.

Quant al llibre, se centra en el relat que vostè ha escrit sobre Elgoibar.

Vaig començar a recollir entorn de 1985 el que ocorria a Elgoibar, la qual cosa organitzàvem nosaltres: concerts, actuacions de carrer, pintades, que algú muría... En quinze anys vaig recollir tot això, i diversos passatges han vist la llum en aquest llibre.

I com ha estat donar a conèixer el que s'ha recollit al poble amb noms i cognoms?

Vaig pensar que a alguns els hagués costat veure als meus parents, però també he perdut a molts, que fins ara estaven en la foscor, com si haguessin fet una cosa vergonyosa. Imagina't que en aquella època a Elgoibar, cada vegada que moria un jove en relació amb el consum de drogues, es feia una concentració i algunes famílies no el deixaven. Alguns encara no admeten que els seus fills van treballar en això i que van morir a causa d'ell. La sida tenia un estigma tremend que es relacionava directament amb la mort. Per això vaig pensar que a la gent li aniria bé, encara que al principi li costés treball veure els noms. I així va ser. Van venir a donar-me les gràcies i abraçades les mares d'alguns morts, les germanes... Per contra, els familiars dels empresaris morts potser no ho han vist tan bé, però vaig concloure que si es contava la història també calia recollir-la.

El consum de drogues i la gestió dels malalts de Sida va ser deficient...

El PNB d'Elgoibar va deixar la gestió del consum de drogues en mans del cap de la Policia Municipal, qui va pensar que amb la simple prohibició de vendre xeringues als joves es resoldria el problema. L'Ertzaintza i la Policia Municipal es van confiscar d'un gimnàs que es trobava tancat i el van convertir en un centre de detenció il·legal. Els joves eren conduïts a la zona per a ser encadenats i amenaçats. Un heroïnòman em va contar que li havien posat una pistola al cap, i una noia va dir que li havien registrat el buche. Tenien total impunitat per a fer qualsevol cosa. Han aprofitat la prohibició i la situació il·legal per a detenir, controlar... En concret, als Estats Units s'ha reconegut recentment que en l'època de Nixon es va actuar contra unes drogues per a controlar els moviments de negres i d'esquerres.

En quin any van començar a distribuir xeringues en la CAB?

Les comissions anti-sida van iniciar la distribució en 1988 i més tard van començar a vendre kita (condó i xeringa) en farmàcies. Institucions massa tard, cinc anys després dels primers casos de Sida, després de la mort massiva de persones. En les presons, molt tard, no es va posar en marxa l'intercanvi de xeringues fins a finals dels anys 90. El que era un problema de salut, va ser tractat com si fora d'ordre públic. Als malalts de sida se'ls oferia poca atenció sanitària, i llavors se'ls condemnava a diversos mesos de presó.

Què li va impulsar a escriure el llibre?

Juan Carlos Usó, que ha escrit molt de sobre les drogues, va dir en un fòrum que la policia no va introduir heroïna a Euskal Herria amb finalitats polítics. Li vaig contestar que hi havia uns certs indicis que indicaven el contrari. El debat va ser llarg i vaig decidir començar a recollir documentació, documentals, llibres, internet, premsa... També vaig començar a recollir el succeït a l'estranger, i també vaig escriure part de la història d'Elgoibar. L'any passat vaig llegir alguns passatges en el Gaztetxe del poble. Els joves es van quedar atònits perquè no coneixien el passat i em van demanar que el fes públic. Això em va animar molt. En aquella època vaig acudir a una conferència que va donar el pensador Antonio Escohotado a Sant Sebastià i quan li vaig preguntar sobre la relació entre la policia i l'heroïna em va respondre que érem “conspiranoicos”. Volia posar arguments davant els quals volen tancar el debat.

El denunciat pel qual fora cap de la policia municipal de Mondragón és...

Sí, quan al setembre de 2015 van publicar les paraules de José Luis Etxeberria Porru, em vaig quedar sorprès que no hi hagués hagut resposta política. Porru va comprovar que els cotxes camuflats que sortien de La Salvi i Intxaurrondo distribuïen heroïna en Mondragón i en altres pobles. A més, una altra persona va relatar que havia comprat heroïna als guàrdies civils d'Intxaurrondo i un taverner de Pamplona els havia vist repartir-se l'heroïna entre els cotxes patrulla. D'altra banda, un resident en Deba va relatar que desconeguts els havien donat l'heroïna gratis un dissabte a la nit i que durant diverses setmanes els havia vist vestits d'uniforme. Després de publicar el llibre, estic recollint més testimoniatges; aquí el que ha comptat un soraluze: A principis dels anys 80 comptava amb un bar en el qual es reunien membres de l'esquerra abertzale, sindicalistes i joves. Va ser detingut en una batuda i durant deu dies va ser agredit per la Direcció General de Seguretat del DGS a Madrid, mentre un comissari li feia la mateixa oferta tots els dies: si li contava el que havia parlat en el bar, li repartiria heroïna i li facilitaria la venda en el bar. El posador no es va rendir.

L'experiència de les yonquias d'Ondarroa m'ha sorprès: impedir que els traficants entrin al poble.

Van intentar organitzar-se entre ells i van aconseguir un gran suport popular. Van arribar a la conclusió que el problema de l'heroïna l'havien portat ells mateixos i que l'expulsió era responsabilitat d'ells. No he conegut una altra experiència semblant.

El 'cas Navaixes' era molt clarificador...

Traficants, contrabandistes de tabac i proxenetes pagaven a les forces policials la taxa per a fer els seus negocis amb total impunitat. En aquells dies, un dels caps d'Intxaurrondo va declarar en una recerca interna que aquest enorme diner negre es destinava a la guerra bruta. Navaixes va començar a investigar, però sembla que es va espantar. És més, Conde Pumpido va dir en 1987 que hi havia una màfia d'heroïna protegida.

Aquest llibre també és un reconeixement a l'obra de Pepe Rei, Adori i Errotatxo?

Sí, cadascun en el seu àmbit –recerca, denúncia i prevenció– va treballar molt. El treball de recerca de Pepe Rei ha estat fonamental, ho ha arriscat tot. Va ser ell qui va publicar el testimoniatge d'un narco turc que estava en una màfia de la Guàrdia Civil que estava repartint heroïna a gran escala.

En aquella època se'ns va introduir l'heroïna. Què introdueixen ara per a detenir als joves?

Com sempre, en funció de la lluita i del moment en què es produeixi, s'empraran totes les eines per a relaxar-se i tontear.

El teu treball té molt de veritat, de justícia i de reparació.

Sí, volia homenatjar els milers de joves morts. Cal aclarir la responsabilitat política i policial. Veient la quantitat d'heroïna que es detectava cada any, és evident que no volien parar el trànsit. Per contra, des del punt de vista de l'opinió pública i per a controlar als joves es feien batudes contra la “droga”, sobretot l'haixix.

Què és a les nostres mans?

Qui sàpiga alguna cosa, que ho expliqui. A través dels mitjans de comunicació estic dirigint el següent missatge a Ardanza: Per què vas silenciar a Porru, excap de la Policia Municipal d'Arrasate, quan han passat 35 anys? No tenim dret a saber què va passar?