El meu fill ve amb un telèfon i em mostra les seves fotos: la seva cara com a adolescent, el seu avi, la que tindria si fos una nena. L'aplicació es diu FaceApp. Ofereix diferents opcions tocant la pantalla. Retrats tan artificials com els dels robots. Que no existeixen en la realitat. Rostres fantasmals. A mi m'han espantat i a ell, rient.

Què li diria al seu fill que li expressés el meu malestar? Pot ser que mai arribi a ser avi? Que no se sap per endavant quan ens morirem? Perquè m'han fet pensar en la mort les fotos que m'ha ensenyat. Una cosa és el caràcter espectral que té la imatge d'alguna cosa o algú que va desaparèixer fa molt temps. No en va es diu que ha quedat immortalitzat, eternitzat. I un altre, totalment diferent, amb imatges de futur, que prometés el futur i negués la possibilitat de la mort. O no? Per què no puc riure'm del joc? És un joc. I aquesta és una de les possibilitats que ofereix l'aplicació: un ampli somriure en la cara que expressava una mica més. Crec que és el filtre més adequat per a mi, ja que tinc poques fotos que somriure. Estem salvats aquestes espècies rares, sospitoses, d'aquesta classe?

La necessitat de somriure en els retrats és relativament recent. Abans no es feia. Per això també la figura de Mona Lisa és tan especial, i ella també riu d'ell. Les cares no somriuen en les pintures de Rembrandt ni Velázquez. Cal tenir en compte que no hi havia dentistes i que les dents no serien les parts més visibles de la cara. En els retrats de fotògrafs del segle XX també són escasses les alegres boques, poques vegades es troben en els motius d'August Sander o Dianne Arbus. Però som del segle XXI, d'acord. Hem inventat selfies i smileys. Així, un artista britànic ha entrat recentment en el Rijksmuseum d'Amsterdam amb un Telèfon intel·ligent amb FaceApp instal·lat i ha transformat els seus models en pintures i escultures. Eren massa seriosos, deien. La seva idea genial ha tingut molts seguidors i imitadors. Per a això està l'aplicació, perquè siguem més alegres del que som? Només amb el dit?

Sabem que la distorsió de la realitat –i la falsificació– es troba en la base mateixa de la fotografia. Les fotos sempre han estat un misteri, una il·lusió. Els que han pensat en la fotografia han escrit sobre l'agressió, la perversió i la perversió que han fet al que ha estat retratat. Els efectes també són de principi a fi, quan la fotografia era un document de consolidació de la realitat. Les primeres tècniques exigien una llarga exposició i els moviments durant aquest temps produïen un efecte fantasma. A vegades involuntàriament, unes altres intencionadament.

He sentit que aquesta aplicació de FaceApp és una aplicació per a avorrir-se ràpid. La seva diversió d'oferir és breu. Perquè els resultats són sempre molt semblants. I de moment, no volem creure que tots tinguem la mateixa imatge un dia. Variacions d'uns pocs clons. La metamorfosi que provoquen els filtres és tan superficial que queda tan lluny de tocar res del que hi ha dins, és tan insignificant! Tal vegada és això el que més m'ha espantat en veure la col·lecció de fotos que m'ha ensenyat el meu fill: la pròpia baratidad del truc. Em vaig tranquil·litzar. No és que jo sigui massa seriós, sinó que prefereixo els jocs que donen per a molt de temps.