La decadència d'Occident té moltes cares. Un d'ells és el lamentable espectacle que l'esquerra hegemònica ha donat en les últimes dècades, convertint-se en l'escuder progrí de l'imperialisme i el neoliberalisme. No obstant això, l'aparició d'una nova esquerra diferent de les cendres de la crisi va provocar il·lusió en alguns racons. Després van arribar les frustracions. Aquesta nova esquerra ha aconseguit un govern a Grècia, però, en lloc de canviar les coses, ha continuat aprofundint en el camí de l'austeritat econòmica. Per això, a curt i mitjà termini és difícil imaginar l'èxit de l'esquerra transformadora en el Primer Món decadent.

La preocupació de la impossibilitat de l'esquerra no està només a nivell polític, les arrels del problema són més profundes. Les societats occidentals són molt conservadores. Sovint hem sentit que són acomodats, però no, cal no confondre el confort econòmic amb l'alt nivell de consum. Cada vegada són més les persones que tenen dificultats econòmiques o les llargues jornades que donen no es poden definir com a part d'una vida còmoda. No obstant això, la gent viu abraçada al consumisme, la població està envellida i, en general, la majoria viu alguna cosa semblança a la síndrome d'Estocolm, per la qual cosa tem un canvi real.

El canvi real suposa dolor. És un dolor puntual, encara que pot ser millor per al futur, però no hi ha canvi sense dolor de l'una o l'altra forma. No obstant això, el canvi sense dolor és el que embeni avui l'esquerra moderada o transformadora occidental. S'ha mostrat convençut que votarà, guanyarà les eleccions, matisarà les polítiques econòmiques actuals i tot tornarà a la normalitat. El partit grec Syriza va voler fer el mateix, prioritzant les polítiques socials, anteposant l'interès general a qualsevol altre interès, però sense alterar el sistema econòmic. Però si la població no està disposada a sofrir el dolor, això va ser una il·lusió, per exemple, deixar l'euro o fer un intent real d'abandonar-lo, a negociar de veritat per a derrotar a la Unió Europea i a Alemanya. A curt termini, això hauria produït un gran dolor, però a llarg termini seria beneficiós per a l'economia i el poble grecs. Syriza ha dit que això no és el que volen els grecs i que per tant està fent retallades i aplicar les polítiques neoliberals més brutals a canvi de quedar-se en l'euro.

A Euskadi també hem vist i ho veiem tots els dies. Somriure, colors per aquí i per allà, confetis i bon ambient, amb aquests, però sobretot amb el vot, es vol convèncer a la ciutadania que s'aconseguiran els objectius. A Catalunya viuen una síndrome similar, el procés secesorio ha mostrat grans capacitats organitzatives, creatives i de destresa, però té dues mancances i un gran problema: d'una banda, la falta de lideratge i d'una majoria clara després de les últimes eleccions; per un altre, el binomi "mina de canvi" no s'ha treballat.

Els catalans ho tenen tot preparat per a l'endemà de la proclamació de la independència, però el que no tenen és la psicologia majoritària de la ciutadania. Alguns sectors, especialment entre els empresaris, ja han aparegut dient que no estan disposats a sofrir el dolor, mentre que uns altres no poden imaginar el dolor que un procés d'aquest tipus pot produir a curt termini.

Qualsevol procés unilateral d'independència ha creat dolor a curt termini, ja que la ciutadania ha sofert incomoditats si es vol expressar d'una manera més amena. L'economia s'emmalalteix, el sistema financer es distorsiona i es deteriora sense reconeixement internacional, els salaris es comporten de la mateixa manera, mentre els preus dels productes creixen, etc. Estaran els catalans independentistes disposats a sofrir situacions semblants? L'incompliment de les dates anunciades fins ara i el retard en el procés deixa clara la voluntat d'evitar el dolor, vencerà la por?