Són molts els que encara no poden empassar el fet que un home tan singular com Donald Trump hagi aconseguit fer-se amb la presidència de l'imperi principal del món. El pallasso, el ruc, el monstre… “No obstant això, des de llavors ens hem adonat que ha fet una campanya enginyosa, calculant bé les equivocacions. El demagog ha volgut convertir-se en el líder de la població invisible, marginada i desclassificada contra l'autoritat d'elit. El camí que ha recorregut recorda als antics tirans grecs, com Pisistrates d'Atenes, capaços si es fes amb el poder mitjançant la indignació del poble pla”.

Aquestes paraules estan escrites l'endemà de les eleccions estatunidenques en l'article “Donald Trump, el seu peculiar pentinat i el rei David”. L'autor, l'historiador Christian-Georges Schwentzel, acaba de publicar La fabriqui donis xefs, La genialitat dels líders, estil. Especialitzat en la història de l'antiga Grècia i d'Orient Pròxim, el llibre compara a nombrosos mandataris que han passat d'Ajenatón a Donald Trump.

Caps, cabdills, shefs, tribus, estats o guerrers. En totes les societats el poder sedueix a alguns des de sempre, des de la fi de la prehistòria, com a Mesopotàmia a Egipte o a Grècia. En el segle XXI ens endinsem de nou en l'era dels dirigents carismàtics, segons Schwentzel, en el segle II. Després de veure com s'enfonsen els règims autoritaris al marge de la Guerra Mundial, el feixisme primer va caure després el sistema soviètic, va acabar les dictadures en la majoria d'Amèrica Llatina… La volta dels poderosos mandataris va començar amb Vladimir Putin en 1999. Després s'han vist més prop de nosaltres Victor Orban a Hongria, Erdogan és el seu equivalent a Turquia.

En el cas de Trump, s'ha enfrontat a les dues famílies aristocràtiques que durant les últimes dècades han dividit entre si la vida política dels Estats Units. Primer als Bush, lluitant pel lideratge republicà eliminant a Jeb Bush. S'acomiada de Bush III… i adeu a Clinton II, perquè Hillary és la princesa d'un clan polític poderós.

Trump és també un aristòcrata, és a dir, un gran milionari, però un aristòcrata marginat, com ho eren els tirans que s'havien criat a Grècia fa 2.500 anys (Pisistrates d'Atenes, Kipselo de Corint...). Tots empraran la inquietud del vulgo per a superar les principals clans de l'oligarquia. Vladimir Putin ha estat el primer a utilitzar al poble pla amb arguments contra l'establishment.

Començant per la por de la gent. L'home és essencialment poregós, diu Schwentzel, i aquest temor serà utilitzat pels primers líders de Mesopotàmia. Perquè la gent tem la fam, el shef s'imposa a si mateix com a intermediari entre la població i els déus que garanteixen el temps, la collita i el menjar. Quina altra cosa han fet avui Trump o Putin amb la por dels seus compatriotes? Por en una mà, propaganda en l'altra. “No cal esperar al naixement de Machiavelli per a trobar el maquiavismo en les societats”.

Una vegada i una altra en el món s'ha vist com un sistema electoral reglat es converteix en autoritari o monàrquic. La Roma republicana tenia dos caps d'Estat triats per un any dos cònsols, la qual cosa constituïa la garantia que no tornaria a la corona. No obstant això, una amenaça estrangera obrirà el camí a la inquietud dels bàrbars i els pirates per tenir caps forts en el cas de Roma.

En el segle I a. C. C., Roma va tenir avui a la regió de Turquia, llavors Ponto, rei bàrbar anomenat Mitridates, diu irònicament Schwentzel, qui va matar a milers de romans. La pressió dels bàrbars, els pirates, Mitridates… Al final Roma va acceptar el que fins llavors no semblava políticament correcte, que deixés tot el poder en mans d'un sol home: aquí està Julius Caesar.

La veu del Kalparra

A Trump se li ha fet un acudit pel seu lleig pelatge, un tupe groc que dona una ganyota. Però l'empresari que diu que avorreix a l'elit, al costat de molta gent indignada, vigila amb orgull el seu pentinat demasa, aixecant-se tots els matins amb esprai, com si portés un casc daurat. “Vol demostrar que té una barba com ningú, especial, que li dona una marca personal, una elegància, la petjada de ser triat”. Encara que els caricaturistes no ho sabran, en la Bíblia hi ha algú que porta uns fardells superbs que marquen l'elecció de Déu: David, si el Messies Real és capaç de fer inclinar a Goliat.

Trump ha convertit el pentinat en un cridaner fetitxe. En els mítings de la campanya electoral repetirà el ritu una vegada i una altra: demana a un dels oients que pugi i toce els seus cabells per a certificar que no és una perruca. “Vol demostrar que el lleig, però no la falsedat, no és hipòcrita: és un home providencial que la gent necessitava. El seu pelatge és autèntic, com les seves paraules i promet als americans: retornarà la grandesa, l'orgull, com diu l'eslògan Make America Great Again (els EUA es torna a engrandir).

“Quan el món s'enfonsa, la gent vol tenir un líder fort que sigui capaç de protegir a Amèrica”, ha dit. Ha utilitzat amb gran destresa l'episodi de cultura judeo-cristiana en el qual la majoria dels estatunidencs porten interioritzada: David versus Goliat. El llenguatge misogin contra Clinton també s'endinsa en aquest subconscient. Al final, ha rebut el suport dels líders de catòlics i dels evangelistes conservadors. El líder de la més poderosa comunitat evangèlica ha comparat expressament a Trump amb el rei David, un altre va fer paral·lelisme amb els pecats que l'un i l'altre fan amb les dones, és a dir, que Déu fa olor el carisma dels homes especials, líders valents que trien per a ser pastors del seu ramat i que també tenen febleses.

Un carisma? Amb la vista posada en l'actualitat, com en la vella història, Schwentzel veu que el carisma no és tant l'interior del líder, sinó el de la gent que vol posar-se a les seves ordres. “El carisma, igual que la bellesa, és subjectiu. No oblidis que el carisma i l'encant són paraules de la mateixa arrel. Els adoradors són els que veuen al líder carismàtic. Quan dius que a algú li sembla carismàtic dius que ho estimes en el fons. És un encanteri de qui vol liderar demostrar que té carisma o donar una resposta adequada a la demanda de carisma que hi ha entre la gent”.

Adolf Hitler no era un carismàtic en si mateix, però en aquella Alemanya humiliada la gent sentia la necessitat d'algú així i va arribar en el moment oportú. Els va donar la resposta que demanaven ansiosament.