S'enfureixen, s'enfervoreixen. Però no és una imatge: les flames cobreixen la foscor de la nit. Des del primer en 1979 fins a l'últim de febrer d'enguany, totes les persecucions a les ciutats franceses tenen una base comuna: l'exclusió socioeconòmica política i els abusos policials. “L'ocupació, l'habitatge, l'educació, etc., és una situació deficient, però tot això té la mateixa base: hi ha racisme estructural a França”, afirma Louisa Yousfi, una jove militant que lluita contra el racisme.

La història es repeteix. El sociòleg Laurent Mucchielli el té clar: “És un error limitar les persecucions a l'àmbit de la delinqüència, sí, realitzen accions delinqüents, però no és només això”. Es basen en una sèrie de problemes sense resoldre. No té voluntat política de millorar la situació per part dels poders polítics. “Si mirem els pressupostos queda clar que no està en les prioritats”.

Si no és per part dels poders polítics, Yousfi ha canviat de nom per part dels joves de l'entorn urbà. Ha recordat que des de l'any 2005 s'han organitzat políticament cada vegada menys persecucions i més manifestacions i col·lectius de la societat civil. No és de la mateixa opinió sobre Mucchiell: “No soc tan optimista, no tinc tanta organització política”. En 2005, Zyid Benna i Bouna Traoré, del barri de Clichy-sous-Bois, al costat de París, van morir electrificats després de fugir d'un control policial. Les persecucions, que van durar tres setmanes, van començar en el barri i es van estendre a altres ciutats franceses. Al tercer dia, la còlera es va accentuar quan la policia va llançar una magrana de gas lacrimogen a l'interior de la mesquita del barri. Els policies que tenien des de darrere han estat declarats innocents. En els tribunals, el col·lectiu Urgence, notre police assassine (Si és una pressa gran, és el nostre policia qui mata) sol lamentar que la paraula de la policia blanca "se sobreposa sistemàticament a la dels veïns".

Durant deu anys, 47 veïns morts per la policia

Els excessos policials continuen calant foc. Els últims, al febrer d'enguany, han estat detinguts i violats per la policia, que ha detingut al jove Théo Luhaka. Tenen controls d'aspecte insostenibles. Per part de la Policia, un negre o un bru controla a França fins a vuit vegades més que un blanc. Tant Yousfi com Mucchielli parlen de la “humiliació” causada per aquests controls. L'antropòleg Didier Fassin, que ha seguit de prop a la brigada anticrimal BAC, ha conclòs tres tendències: detencions arbitràries, mesures fora de mesura i pràctiques injurioses.

Els assassinats són el punt culminant dels abusos policials. En els últims deu anys han estat 47. El número ja va ser donat a conèixer el mes de maig passat pel mitjà parisenc Streetpress. No ha acabat un sol policia en la presó: tres han sortit del jutjat amb penes de reversió, setze han estat inculpats i vint-i-vuit són jutjats o jutjades. Mucchielli veu la necessitat de reformar la divisió de la Policia Nacional, que continua existint. En 1997 es va constituir el govern socialista, que va posar a la policia de proximitat. No obstant això, els líders del sector no van trigar a bloquejar la reforma. En paraules del sociòleg, “a França no tenim patrulles, policies que estiguin parlant amb la gent. Van als barris com al camp de batalla”. Dit això, assenyala que la primera raó de les persecucions és “el desig de venjança”.

Conversió en gueto

La situació està lligada a la política d'urbanització. Yousfi denúncia que els voltants de la ciutat són veritables guetos. No és l'únic que fa aquesta comparació; fa dos anys, sent primer ministre, el mateix Manuel Valls va definir la situació com a “apartheid territorial, social i ètnic”.

L'endemà de la Segona Guerra Mundial, la creació de l'Organització Pública de la Immigració va posar en marxa una política d'acostament de treballadors d'altres països (Itàlia, Portugal, el Marroc, Algèria...) per a dur a terme una política de modernització. Per a albergar a aquesta població nascuda de l'estranger i dels caserius es van construir els barris anomenats grands ensembles (grans grups). Lògica: construir tants apartaments com sigui possible. Els edificis es van perseguir formant una espècie de quadrat desert. Centenars i milers d'apartaments superposats. Suprimir els serveis que comporten les ciutats.

Als apartaments es van oferir aigua calenta i lavabos, encara que en els seus inicis hi havia una mica de modernització, no van trigar a aparèixer crítiques. Les cases van començar a espatllar-se. Amb la noció de sarcellite inventada per un veí del barri de Sarcelles es va començar a denunciar el sentiment de depressió i neurosi dels nadius. Amb les crítiques i amb l'objectiu de reduir la segregació, els poders públics van posar en marxa una política urbanística a la fi dels anys 60. La construcció de les torres es va paralitzar en 1973 i va començar a promoure la construcció d'habitatges privats. Amb ajuda, es van separar molts dels grans grups. Però la part més precària i pobra de la població no va poder. Allí es van quedar, a més de la misèria econòmica, en la misèria social. Envoltats d'un ambient racista, trencant el silenci, fer un pas polític per a denunciar la situació dels nens i nenes que es van quedar. Els anomenats comunament la segona generació.

1979: primer combat

Eren persecucions. Els primers es van produir al setembre de 1979, en les proximitats de la ciutat de Grappinière, a Lió. El 15 de setembre, la policia va entrar en el barri per a detenir i expulsar de França al jove Akim, acusat de robatoris de cotxes. Amb la policia darrere, va obrir les venes. Amb la sang ensangonada, se'l van emportar amb les esposes posades, deixant al barri en flames.

En 1983 van realitzar una marxa a favor de la Igualtat i en contra del racisme, amb l'objectiu de fer més orelles sordes a la reivindicació. D'un hospital, la trucada va sortir disparada per la policia de la boca de Toumi, el jove Djaidja. Van partir unes deu persones de Marsella i es van reunir cent mil en els últims quilòmetres de París. Aquest any va haver-hi molts assassinats racistes: Segons el Ministeri de l'Interior, cinc, i segons els grups antiracistes, vint-i-un. Avui dia, aquestes marxes segueixen. L'última d'elles va tenir lloc el 19 de març d'enguany. La segona generació no, però sí la tercera, a no ser per la quarta.