Com vas arribar a Barcelona?

Els que venim sense permís sabem que, encara que al principi alguna família ens acollirà, després cal sobreviure. Al principi vaig començar a fer trenes, però aviat vaig veure que no podia continuar així. La policia no ens tractava com a persona, la indignitat era terrible; ens despullaven per a buscar diners, ens tocaven tot el cos… No podia suportar-lo. I menys pel fet de fer trenes, això no perjudica a ningú.

Per què vas triar Europa?

Seré honest: a diferència de la majoria dels meus membres del meu col·lectiu, per a mi venir a Europa no era un somni. Sempre he sabut quines eren les dificultats d'aquí i tenia clar que al Senegal anava a estar millor. Però el meu somni era estudiar i la meva família volia que vingués aquí per a poder garantir els meus estudis i arribar lluny.

Aquí la llei va contra vostès.

La gent ens jutja per no pagar impostos, però el problema és que el sistema està fet perquè no tinguem lloc en la llei. Si no tens treball no pots tenir permisos i no pots aconseguir treball sense autorització. El meu primer repte des de la meva arribada va ser la legalització de la situació jurídica. Però no vaig trobar més que dificultats.

Com afecten aquestes dificultats al vostre col·lectiu?

El sistema ens introdueix en les entranyes el convenciment que som culpables. És un infern. I com la majoria dels quals no estem autoritzats no coneixem els nostres drets, la majoria dels quals estan en venda al carrer se senten inservibles. Jo vaig sentir aquesta culpabilitat durant els primers mesos, però de seguida em vaig adonar que era injusta, perquè el sistema aquí no em donava mitjans per a canviar la situació.

A més del sistema, la societat també t'ha posat límits?

La tendència dels homes a jutjar és innata. Per tant, entenc jutjar-nos deliberadament o no. El que és inacceptable és condemnar-nos sense conèixer la nostra realitat. Si un lladre és un lladre, no sé què és el que li ha fet ser així. O, si una noia com jo embeni el seu cos al carrer, què sé jo què és el que li ha portat a fer això? Cal respectar la vida de cadascun, més tenint en compte que la majoria de nosaltres hem estat lluitant amb els nostres valors per a sobreviure. A més, el nostre és el més petit de tots els delictes, però el sistema ens tracta com si fos el més gran. Abans solíem estar prop del port de Barcelona, i en la zona hi havia gent que venia droga. Però la policia venia a detenir-nos immediatament, passant dels que venien droga.

En els últims mesos la teva vida ha canviat. Com vas poder entrar en DiomCoop?

Em van cridar des de la Fundació Cision, que treballa en l'àmbit de la cohesió social, perquè quan es van assabentar de la intenció de crear la cooperativa, van difondre la notícia en el nostre col·lectiu. Van fer convocatòries de diàlegs i jo vaig decidir participar. Després de dues entrevistes celebrem la primera reunió dels quinze senegalesos que formem la cooperativa.

Fins a quin punt ha estat important per a vostè pertànyer a aquesta cooperativa?

Ha estat decisiu, després de molts anys de sofriment ha aparegut un raig de llum. La cooperativa vol ser l'instrument per a garantir la regulació dels manters de Barcelona. A més, estem buscant la possibilitat de regular la venda al carrer, per exemple, definint determinats espais que puguin garantir la venda legal. Cada cooperativista rep una ajuda de 500 euros al mes per a evitar haver de vendre al carrer. Aquesta cooperativa hauria de ser un exemple d'expansió en la resta de territoris.

Quina és la dinàmica de treball de DiomCoop?

Entre les persones que formem la cooperativa hi ha tres que tenen papers, perquè en cas contrari no podríem formar una associació. De moment, estem buscant punts de venda. Són moltes hores. Estem treballant amb tots els districtes de Barcelona per a veure quines són les opcions. Altres membres del grup es formen per a socialitzar el nostre treball.

L'objectiu és que cada any participin més socis, no?

A Barcelona som un total de 300 manters i l'objectiu és que en 2018 participin deu persones més. Però a part d'això, estem analitzant les possibilitats de desenvolupar més activitats per a arribar al major nombre de persones possible a la cooperativa. En qualsevol cas, ja hem guanyat alguna cosa, perquè el més important que ha fet aquesta cooperativa és que el col·lectiu prengui consciència.

A més de la cooperativa, estàs immers en estudis econòmics. Com t'ha afectat l'accés a la universitat?

Durant tres anys en totes les oficines em van negar l'oportunitat d'estudiar. En l'últim intent vaig participar en un concurs dirigit a majors de 25 anys per a entrar en la universitat. Quan vaig anar a demanar informació, el secretari em va dir que havia prohibit l'accés, però, per miracle, el director va entrar i em va dir que sí, que podia participar. Sempre li ho agrairé. El meu malson va acabar per ella. No ho vaig creure fins que vaig ser a la primera escola.