Antes de venir a l'actualitat, has analitzat la Nova Cançó Basca i la RRV dels anys 60. Tenen les mateixes característiques.
Són estils molt diferents, però tenen tres característiques comunes. L'avantguarda contracultural del moment, Bob Dylan, etc., i el punk també van portar aquí l'avantguarda del seu moment; els dos moviments de caràcter contracultural; i el tercer element és el basc o la connexió cultural amb Euskal Herria. En el cas del punk la connexió de l'idioma no és tan evident, però sí que hi havia una tendència a relacionar-se amb el basc. Amb el temps, aquests espais alternatius i la connexió amb el basc han fet el seu camí, però el que menys s'ha desenvolupat ha estat la connexió amb les avantguardes musicals.
El que a vostè li crida l'atenció és això: A diferència d'altres països europeus, a Euskal Herria s'ha escoltat durant anys el mateix tipus de música.
Sí, vaig veure que durant 25 anys hem tingut el mateix tipus de música en espais alternatius, i a més, cada vegada s'acostava menys gent. Veient que no era així en altres països, em van entrar ganes d'analitzar-ho i ho vaig desenvolupar com a treball de fi de màster. Després, una vegada començada, he desenvolupat més en la tesi, i després ho he resumit una altra vegada per a fer el llibre. La meva opinió ha canviat en aquest camí i també la realitat. En els últims cinc anys s'han produït molts canvis, sobretot en els txosnas.
“S'ha construït un cànon rocker amb dues línies, un hard rock metalero a l'estil de Berri txarrak, i un instrument d'aire en la línia de Betagarri”
En nom de la transgressió, han estat culturalment conservadors alguns dels àmbits?
Leire López l'expressa molt bé. Dir les mateixes coses durant 20 anys a un mateix ritme no és transgressiu. Aquests missatges han perdut la capacitat rupturista i política que tenien en el seu moment, fins al punt de ser “tornades” buides. És curiós aquesta fixació que s'ha donat en espais i festivals alternatius, per a menysprear altres estils i la seva capacitat transformadora.
D'altra banda, és cert que la tendència a la retromanía, a la música antiga, és avui un fenomen universal. Però aquí ha passat més, hem estat instal·lats en aquesta retromanía. Entorn de la RRV es va construir tota una identitat i per això s'ha mantingut forta. Hem repetit els mateixos esquemes en nom de la transgressió, i quan s'han creat altres elements transgressors hem desenvolupat conductes contràries a aquests. Hem mantingut un cànon per a ser trencador: rocker, masculí… Ha costat molt donar-li la volta a això.
Així s'entén, entre altres coses, el difícil i tardà camí que ha recorregut la música electrònica al País Basc. Des d'aquí esmenta l'exemple d'At en el llibre.
D'aquí el cas d'At és molt significatiu. A altres grups electrònics se'ls recorda que són hedonistes i no ho tenen, que tenen a veure amb les drogues, que no reivindiquen… Però Hemendik At era en basca, plagat de reivindicacions d'una línia abertzale… I, no obstant això, aquesta exclusió existia, que venia del costat estètic. S'ha construït un cànon rocker, que té dues línies: un hard rock metalero, a l'estil de Berri Txarrak, i un altre d'instruments d'aire, a l'estil de Betagarri. El que estava fos no ha estat acceptat. El boicot s'ha fet des de molts organitzadors i circuits alternatius, però també des d'alguns sectors del públic. D'aquí en el cas d'At, hi havia molta gent que cridava “això no és el nostre estil”.
Tanmateix, quan s'han obert les portes al tipus de música que s'escolta en bars o txosnas, s'han obert sobretot a la música comercial.
“No existeix una estètica musical o cultural de per si mateix revolucionària. La manera d'organitzar-se és sobretot revolucionària”
Això és el que ha passat, sí. Quan s'han adonat que cada vegada es movia menys gent, ja que era tard per a fer una reflexió cultural, han comprat un producte comercial de moda. En lloc de tirar de les avantguardes, s'ha recorregut a la lògica comercial per a atreure a la gent i salvar el camp. Tant en bars com en txosnas. Al mateix temps, és cert que el rap i la música electrònica també estan començant a tenir el seu lloc.
Suposo que això és el que ha fet que aquests espais que perdien el seu caràcter contracultural es fonen encara més.
Sí i no. És cert que els àmbits d'una comunitat s'estaven convertint, amb un caràcter cultural molt definit, i això s'ha trencat en part. Però en aquesta ruptura s'han introduït dos elements: d'una banda, s'ha aconseguit convertir en espais més universals, sacrificant un caràcter cultural que va deixar de ser transgressor. D'altra banda, això ha permès que hi hagi més gent relacionada amb aquests àmbits alternatius. També ha servit d'esquer.
No és preocupant que l'avantguarda cultural no tingui cabuda en aquests espais?
No tant. Quan la cultura de masses era homogènia, fer una revolució pel camí de l'estètica i de la cultura era molt potent i important. El punk ho va fer, el moviment skin… Fins i tot polititzant una identitat aixafada, es produïa un gran xoc. Avui dia, en canvi, la lògica cultural dominant ha canviat: el que impulsa és la pluralitat i la pluralitat, per la qual cosa ara aquestes reivindicacions i actituds no tenen la mateixa força que abans. El sistema el pren com a forma de vida o consum, com a gust. La cultura i l'estètica com a eines no són tan revolucionàries. No vol dir que no siguin importants, però en gran manera han perdut la capacitat de ser trencadores.
En aquest sentit, els canvis produïts en aquests espais contraculturals o alternatius deuen desdramatizarse. És veritat que ha estat una elecció inconscient acceptar la música comercial per a omplir la caixa, però això no vol dir que hagi estat una elecció equivocada.
No hi ha, llavors, corrents que puguin considerar-se trencadores?
No, no hi ha una estètica musical o cultural que sigui revolucionària. El revolucionari és, sobretot, una manera de fer i d'organitzar. Com i no tant què. La qüestió no és la música electrònica sí o no, els missatges reivindicatius sí o no… La qüestió hauria de ser la manera d'organitzar-se, si es relaciona amb les grans discogràfiques o no, quina actitud tenen els grups amb els organitzadors…
D'altra banda, quan el model cultural predominant propiciava la uniformitat, es va trencar creant tribus diferents. Avui dia, en canvi, cerca la diversitat i la fragmentació, tant en la cultura com en altres àmbits. Si ara la música té un sentit revolucionari, és la capacitat de construir i desenvolupar comunitats sòlides. Per això dic que els canvis en els txosnas no són tan dramàtics.
“Cada vegada són més els grups que utilitzen l'anglès: en molts sectors el basc es dona per garantit i no es viu de manera tan urgent”
El feminisme, almenys en els espais alternatius, ha adquirit una presència i una força que abans no tenia. Hi ha alguna cosa d'això en la música? Ho ha analitzat?
En els anys 80, a pesar que el punk està relacionat amb la teoria queer i proporciona recursos per a trencar amb els rols de gènere, això no va ocórrer. Els nostres punkis van ser molt rebels i heteronormatius. Doctor Desig pot ser una excepció de l'època. A penes hi havia dones, Les Vulpes, Belladona i molt menys. Des de llavors, en el món del rock, la presència de les dones sobre l'escenari ha estat molt escassa, i no diguem res darrere, com a organitzadores i tècniques. La música electrònica i el rap han arrencat amb força algunes dones, Les tea Party, La Basu… Però en els espais alternatius durant anys s'ha imposat una estètica molt masculina, i moltes vegades les noies que han entrat han hagut de donar continuïtat a aquesta estètica. En els últims anys ha començat a cuidar-ho quan es programa. D'una banda, programant grups de dones, i per un altre, excloent als grups que realitzen aquestes estètiques i performances “masclistes”.
Un altre tema espinós és el de la llengua. En la dècada dels 80 també hi havia molts grups en castellà, però posteriorment s'han castigat les tendències cap a l'anglès o el castellà (Lin Ton Taun…). Avui dia, no obstant això, són molts els grups locals que comencen a utilitzar l'anglès, i l'acolliment que té aquesta tendència també ha canviat.
Sí, en la dècada dels 80 hi havia molts grups que es dedicaven al castellà. En un principi no van ser acceptats com a grups bascos, sinó que apareixien com a conjunts moderns en Egin, per exemple. Però el moviment era molt potent i a partir de la “Marxa i lluita” la situació va canviar, i aquest reconeixement va propiciar canvis en les següents generacions. En la dècada dels 90, tanmateix, el basc va ser la llengua principal, i entorn d'això va haver-hi un compromís militant, també un orgull. En conseqüència, les tendències cap a l'anglès o el castellà estaven mal vistes; aquí tenim la campanya de boicot que va sofrir el grup Lin Ton Taun.
Avui dia, és veritat, cada vegada són més els grups que utilitzen l'anglès. Per part del públic també ha canviat l'acolliment. Els músics parlen molt d'estil i de facilitat per a compondre, ja que l'anglès és més monosil·làbic. Hi ha altres qüestions darrere. D'una banda, una certa ruptura estètica amb el rock en basc de les dècades passades. D'altra banda, existeix un altre fenomen general relacionat amb la institucionalització. En molts sectors el basc es dona per garantit i no es viu de manera tan urgent.
Xabier Badiola
Gaztelupeko Hotsak, 2023
-------------------------------------------------
Vegem. La “música actual” es diu música a tot allò que tingui una caixa de ritmes electrònica, i, clar, així no es pot. En aquestes línies hem intentat demostrar que les... [+]
LA TEVA
On: Ahotsenea (Plateruena, Durango)
Quan: 8 de desembre
-----------------------------------------
Bufandes, paraigües i forats d'ulls són els protagonistes del dia 8 de desembre a Durango. A l'últim dia de la fira s'han sumat el diumenge al migdia i l'ambient... [+]
La novetat sol ser una de les paraules més sentides que s'associa a la Fira de Durango. La novetat és allí, i aquí la novetat. No obstant això, en alguns casos és suficient amb donar un aspecte diferent de l'anterior per a pegar aquesta etiqueta. Els CDs i les reedicions... [+]
Il Trittico de Puccini
per: Orquestra Simfònica de Navarra i Cor d'Òpera de Bilbao.
Direcció d'escena: Paco Azorín.
Solistes: El gran C. Álvarez, A. Blanques, M. Berti, C. Isotton, K. Mattila, A. Ibarra, S. Esparza i I. L'hotel.
On: Palacio Euskalduna de Bilbao.
... [+]
Anari + Belako Quan:
5 de desembre.
On: Sala Zentral de Pamplona.
-----------------------------------------------
Record que la primera vegada que vaig veure als de Belako en directe va ser en el primer mes d'Erasmus. No vaig anar a veure'ls, sinó un concert que per fi va... [+]
Nick Linbött
Nick Linbött
Kaset Produccions, 2024
------------------------------------------------
Amb el vestit de còmic vintage, l'inici del rock and roll i les vivències de la Guerra Freda van ser testimonis d'alguns personatges de generació que, amb una crítica... [+]
Ciutat de Pols
Sal del Cotxe
Fum Internacional, 2022
-----------------------------------------------
Bueno, ja s'ha acabat la moda de citar a Gramsci, podem portar-ho a aquestes línies sense acusació d'oportunisme. Més encara si els de la Sal del Coc el porten així:... [+]