On estan els primers pilars del teu pensament polític?

Ha estat un element molt important que ha condicionat la meva vida l'haver estudiat en la ikastola, l'haver format part d'aquest moviment que va haver-hi en els anys 80 al voltant de les ikastoles a Pamplona. En l'escenari polític, aquest tipus de coses et condicionen profundament quan en el mapa de la ciutat es tracta d'una qüestió important de la llengua. Va ser molt eficaç en nosaltres, no sols per l'idioma, sinó també pel sentit comunitari que tenien les ikastoles en aquella època. He volgut donar centralitat a aquesta idea comunitària durant tota la meva vida.

Els teus estudis i primers treballs se situen entre les pedres antigues?

Vaig estudiar història i em vaig especialitzar en prehistòria en la Universitat de Navarra i en la Complutense de Madrid. M'agrada l'arqueologia i vaig treballar com a arqueòleg durant diversos anys. Era l'època de la bombolla immobiliària a Espanya i a conseqüència de moltes obres públiques que es van realitzar, els arqueòlegs vam tenir un munt de treball. Res més aprendre comencem a treballar, fins que arribem a la crisi.

Va sofrir vostè molt per la destrucció patrimonial?

No vaig treballar en assumptes tan durs com l'aparcament de la Plaça del Castell, però sí en l'Autovia del Camí que uneix Pamplona amb Logronyo, i en la zona d'Estella hi ha molts jaciments. És una metàfora molt clara el pas de les excavadores per sobre del patrimoni arqueològic. Això no té sentit, però, al cap i a la fi, són decisions polítiques i es va acabar.

Com va passar per les excavacions a la iniciativa Eguzki Bideo?

Durant un temps vaig treballar en una empresa dedicada al patrimoni cultural i al turisme, però el vaig deixar perquè vaig sentir altres passions. Creaven el que anomenem empreses polítiques, les coneixia molt de prop. Eren figures que unien treball i eficàcia política i vaig decidir endinsar-me en això.

Vaig començar a participar en el col·lectiu Eguzki Bideo. Va haver-hi moviments molt interessants al voltant de l'any 2000. D'una banda, la crisi encara no era tan profunda com la que va ser, i d'altra banda, el gran salt del món analògic al digital que va succeir en aquella època. En 2004, l'Ajuntament de Pamplona va desallotjar i va derrocar el gaztetxe Euskal Jai. A nivell mundial va arribar el final del cicle de l'antiglobalització. En conseqüència, pensem que es podia unir treball i militància. En el col·lectiu Eguzki Bideo comencem a treballar tres persones, en aquella iniciativa que nosaltres diem “experiment”.

Quin era l'objectiu?

Per a quan jo vaig arribar, ells ja havien recorregut una desena d'anys, des d'Eguzki Irratia. Seguint la línia de la contrainformació, l'objectiu era realitzar la contrainformació audiovisual: gravació de col·lectius, realització de documentals… Amb l'arribada de la digitalització la producció es va accelerar notablement. En aquella època, a més, col·laborem amb més gent per a organitzar la gestió informativa del desembassament d'Itoiz o del gaztetxe, per exemple. Van ser molt importants per als qui vivim aquests conflictes. UPN sabia molt bé el que feia. Coneixia molt bé les zones de contraban i sabia les conseqüències que tindria colpejar-les. Quan van tirar el gaztetxe desarticulem moltes d'aquestes zones i moltes persones quedem òrfenes.

La foto del cicle immobiliari és molt dura. No obstant això, després van sorgir algunes complicitats i moviments molt interessants. L'humus va sorgir de les cooperatives d'aquí, dels models de moviment d'altres ciutats i dels grups de l'entorn del gaztetxe per a posar en marxa altres projectes, com la llibreria La Formiga Atòmica. Katakrak és la continuació d'aquests moviments. Katakrak no es pot entendre sense La Formiga.

A més de la grandària, quina diferència hi ha entre l'un i l'altre?

L'objectiu, la incidència a la ciutat, l'eficiència, la quantitat de gent que treballa, la forma jurídica, els projectes… Ara tenim més capacitat per a influir en altres coses. Les reflexions sobre la sobirania alimentària en la cantina i el bar d'aquí han estat molt importants, per exemple. Hem creat una nova manera de treballar en aquest àmbit: establir relacions de confiança directa amb els productors, crear xarxes, garantir relacions de respecte, mantenir uns preus justos, i sobretot, obrir un espai on aquests productes es poden consumir de manera senzilla. L'essencial és que s'hagi creat aquesta via. El mateix podríem dir de la llibreria, de la sala d'actes i de l'editorial que hem creat recentment.

L'important és veure com de les relacions que sorgeixen al voltant de Katakrak poden sorgir unes altres. Són relacions virtuoses.

Per exemple?

Estic molt compromès amb el model de menjadors escolars. El model actual, els serveis de servei d'àpats sense criteri pedagògic, no podem acceptar-ho per als nostres fills i filles. Les respostes poden procedir de les relacions que s'estableixen aquí i en espais com aquest. Les Escoles Infantils Municipals de Pamplona han començat a implantar el model alimentari basat en aliments ecològics i el següent pas serà portar-lo a totes les escoles. Ens anem. No és el moviment que hem creat, però nosaltres som part d'aquest procés.

Fins a quin punt és important tenir un lloc físic per a realitzar aquestes relacions?

És imprescindible. No obstant això, tenir un gran espai físic suposa molta feina i per això potser no hem aconseguit encara alguns dels objectius que teníem al principi, com tenir més temps per al debat polític.

Però Katakrak ha contribuït al canvi polític a Navarra…

Sí. Aquest va ser l'únic lloc en el qual els membres de tots els partits polítics van voler participar en les sessions de debat, per exemple. Però a partir d'ara no hi ha respostes tancades, perquè la situació no està tancada. Encara no hem definit què pot fer Katakrak a la Pamplona actual. Quan es va fundar, era evident que la ciutat necessitava un espai ampli, plural, sense condicions, en el qual poguessin sorgir debats polítics i d'un altre tipus, ja que per a aquesta mena d'activitats l'Ajuntament no oferia res. Ara l'Ajuntament ha modificat les condicions de l'amatavox o dels centres culturals, per a la felicitat de tots, i amb això la nostra situació també ha canviat.

Creu que el canvi continuarà en les pròximes eleccions?

El canvi es mantindrà si és creïble. No té res més. Ara no és especialment creïble. No puc creure que estiguem en el canvi. Sé que hi ha coses que han millorat i està bé, però em sembla que és mínim. Això no pot ser tot el que hauria de portar el canvi polític. Aquesta ciutat encara és molt dura per a molta gent.

Katakrak acaba de crear la seva pròpia editorial. Amb quin objectiu?

Si no generem relacions desagradables per al capital, vull dir, amb finalitats de confiança i de companyonia, no garantirem que puguem obrir altres vies. Però hem de tenir en compte que no tot és micro polític, és important discutir-ho també en la superfície i per això hem obert l'editorial. Hem posat en marxa una eina per a influir a nivell d'altres debats. Quan selecciones quins llibres vols publicar, decideixes en quin lloc vols estar i quines idees vols prendre com a punt de partida per als debats.

Què és feminisme?

Un camí cap a una major llibertat. Si es materialitzessin les relacions que proposa el feminisme, es podria crear un món més alliberador. El treball, el consum, totes les estructures, la manera de decidir, què és el respecte, què és important… tots aquests conceptes estan basats en el sistema patriarcal. Crec que el feminisme és una de les eines més importants per a canviar totes aquestes relacions.

En aquests moments està sent una eina molt eficaç, malgrat les limitacions. Moltes de les coses que s'han dit d'aquí s'estan convertint en el centre de la societat: violència; actituds contra les agressions sexuals; necessitat de presència de dones en les institucions, partits polítics i espais públics… Tot això es reivindica des del feminisme i avui dia ho tenim en els mitjans de comunicació. És un gran pas endavant.

Què opina de la paritat?

No crec que la igualtat sigui l'única solució. No és el camí per a alliberar-se, però és pitjor que només hi hagi homes en els llocs de decisió. Per tant, és una eina per a treballar. Viu en aquesta contradicció. D'altra banda, quan es realitzen repartiments de quotes o llistes de cremalleres, se sent que hi ha dones que no estan preparades per a accedir a uns certs càrrecs, però no és clar que els homes que són aquí siguin millors que ells. És el resultat d'un pensament basat en valors patriarcals.

I la maternitat? A vegades sembla que cal donar explicacions per a voler ser mare.

La crisi de les cures té com a conseqüència la necessitat de donar explicacions. La cura és un gran repte que tenim sobre la taula. Com aquí la vida està organitzada, és difícil cuidar a la gent amb respecte o com es vulgui fer. Per això, en els últims anys s'han produït profunds debats entorn de la maternitat. Alguns han proposat nous models, com els de les cures naturals, però no estic segur que aquests siguin més alliberadors, precisament perquè no es parla de la comunitat i de les condicions materials.

L'any passat vam crear un petit grup per a debatre i pensar sobre la maternitat de Katakrak, i organitzem una sèrie de conferències sobre Maternitat, economia i comunitat. Al juny parlarem del tema de la mare i la presó i en breu dels ventres de lloguer.

Quines notes de cara al futur?

No puc donar una resposta perfecta. Crec que hem d'aprofundir en el model Katakrak, que posa en el centre la perspectiva plural i la col·lectivitat. Tinc encara més coses entre les meves mans, però necessitaria més hores al dia. Tracte de posar-li límits molt tancats i de retenir coses concretes fos d'aquí. No obstant això, és evident que el model de militància és el d'un home lliure. Totes les reunions són a les vuit de la tarda, i jo, per exemple, tinc molt més difícil participar en aquestes dinàmiques amb dos nens petits. Fins que això no es veu, mentre no es valori la cura, no hi ha res a fer ni en la política institucional, ni en les cooperatives, ni en els col·lectius, ni en cap lloc. Per què cal renunciar a la custòdia? Per què no ha de ser portàtil? Tots aquests models que treballem no serveixen si no tenim temps per a això. Aquest és el repte del feminisme: decidir quines coses són importants i donar-los el seu lloc.