El festival Usopop s'ha convertit en una aposta segura. Pots anar sense conèixer les tres quartes parts del cartell, perquè l'olfacte dels organitzadors és una garantia per a saber que els músics que trepitgen l'escenari realment valen la pena. Així ha estat enguany també. El festival va obrir les seves portes al públic amb la música pop dels britànics Laish en acció. A continuació, Paxkal Irigoyen i la seva Orquestra de Consum, demanant que s'apaguessin els mòbils i les cambres, van omplir els paratges d'Estella de melodies de digestió lenta. Les guitarres compostes del grup Petit Fantome van rebentar els seus primers moviments de cintura. En això haurien de veure les poderoses melodies que de tant en tant s'acostaven a l'electrònica, i també tots els Bob´s Beer que
ja havien caigut en mans dels oients per a alleujar la calor. I per a acabar, Totorro, amb els seus ritmes trencats, fort en el revers, mag en la rematada, creant una autèntica bogeria en les graderies.
Però si Usopop fa somriure, no és pel gran cartell –sol–. En dos de cada tres converses aquesta sorpresa meridional, que pot resumir-se si fa no fa de la manera següent: “Aquests de la frontera saben fer les coses bé! Són d'una altra estella”. No sols pels cuidats detalls habituals –botigues d'estil tipi, bombetes de colors, veles–. En Marxandatge, els d'Usopop també estan mostrant el camí. Ni un encenedor, ni una bossa, ni una samarreta. S'han tret les mitjanes –es pot pensar, per tant, que a curt termini les mitjanes es convertiran en la peça definitiva de la distinció. Atenció al que vesteixen en aquesta subzona.
Si es comencen a fer les coses de manera diferent, el karaoke també és diferent. En finalitzar els concerts, a la llum de tots els ossos grans i petits, la música en directe dels dels Chimberos va amenitzar el micro. No hi havia playback. I un repertori immillorable. Primer l'Hotel Califòrnia, després La Vamba, i finalment, la peça més perfecta per a un karaoke: Laztana de Loen. Ho té tot: èpica, ritme pausat, passió. En subjectar el micro com Xabier Euzkitze, se li dona la possibilitat de lluir-lo, i la gent es lliura al cos i a l'ànima, fins que gairebé se li fa un esquinç en el coll. Ja se sap que a Euskal Herria no hi ha nets de l'àvia que siguin capaces de cantar una altra cançó d'aquest grup, però això són petiteses. Es perdona tot a qui ha creat un hit com l'afecte.
Un arribava a aquesta mena de reflexions, el diumenge a la tarda, en la plaça de Sara, atent al concert que el grup Bigott va oferir per a tancar el festival. I se t'ocorre que sí, que el festival Usopop s'ha convertit en una aposta segura, però no sols per l'oferta musical. Miras al teu al voltant, veus a gent apassionada fent coses boniques, i penses que no es pot demanar més a un festival. Tot ho té Usopop, fins i tot el seu mite. Compte la llegenda que hi ha una força oculta en les corbes de pujada a Lizarreta, que et fa alguna jugada maligna si més no ho creïs. Si fa dos anys el cotxe de Petti va caure en el barranc, enguany la caravana de l'excusat –el kakamión per als amics– es va bolcar enmig de la carretera, creant una gran fila de cotxes. A pesar que el festival es va retardar una hora, la gent va prendre l'incident de broma. En boca de tots es tracta del mateix: encara sort que ha bolcat cap amunt, en comptes de cap avall. Quina estampa si no!
Qui vulgui continuar inflant el mite té molt a maquinar l'any que ve.