El 15 de maig, dia en què va ser assassinat, Javier Valdez va sortir de la redacció de Riu Dotze a les 11.56 hores. Óscar li va dir a l'administrador de la web “Déu em beneeixi”, com solia dir en acomiadar-se; “...i que t'enxampi confessat” va respondre Óscar, somrient, creant la broma de sempre. L'última vegada que van veure al gros periodista va ser tres obrers d'Astekai. Pocs minuts abans, entre bromes, estaven fent fotos amb el famós barret de Valdés. No haurien passat cinc minuts des que va sortir, quan un veí de l'edifici va entrar en l'oficina cridant "han disparat a un dels vostres companys!".

Pel que sembla, un cotxe blanc es va introduir en el seu toyota vermella i li va tancar un pas d'uns cent metres per sota del cotxe que conduïa. Dos homes el van obligar a clavar-se de genolls i li van disparar 12 tirs al carrer, un d'ells al cap. Així van emmudir les cròniques escrites en el setmanari Riu Dotze i en el diari La Jornada, però també en els llibres: Miss Narco, Orfes del narco, Malayerba, Narco Periodisme. La premsa enmig del crim i la denúncia…

En 2011 li van concedir el Premi Internacional a la Llibertat de Premsa, en el seu discurs va dir: “En el Culiacán de Sinaloa és perillós estar viu i fer periodisme és una línia invisible trepitjant el caminar, realitzada pels malvats que estan en el narcotràfic i en el Govern. Cal estar atents a tot i a tot”.

Des de l'any 2000 a Mèxic han mort més de 125 periodistes en les comptabilitats oficials dels crims atribuïts als narcotraficants. No gaire, entre les 170.000 persones que han perdut la vida a Mèxic des que Felipe Calderón declarés la guerra contra el narcotràfic en 2007. Massa, perquè ningú s'atreveixi a garantir informació amb una mínima llibertat sobre el que ocorre en un dels països més perillosos del món. Queden fora de les llistes oficials de periodistes morts a Mèxic els desapareguts, la resta de mitjans de comunicació, professionals i voluntaris que treballen en les ràdios comunitàries des de lluny de la capital.

Des de la capital mexicana, el setmanari Procés, que tracta aquests temes, ha perdut a dos periodistes, un d'ells amb el seu amic, i set dels 15 periodistes que té avui estan amenaçats de mort. Entre ells, el veterà periodista José Gil Olmos, que va escriure sobre les violacions comeses pels soldats a Chiapas en 1994. En la revista francesa Memoire donis luttes de febrer, el periodista mexicà va relatar la dramàtica situació en la qual es troben i que a vegades sembla surrealista.

“Estem convertits en corresponsals de guerra –deia Gil Olmos–, però d'una guerra no convencional. En un conflicte clàssic hi ha un front dibuixat més o menys. A Mèxic ningú sap qui és. Els policies, tant municipals, estatals o federals, com els militars s'enfronten en la lluita als grups armats del crim organitzat, a les autodefenses –a vegades manipulades pels cartells o les autoritats per la milícia popular– i a les policies comunitàries indígenes. També ocorre que les forces de l'autoritat comencin a barallar entre si”.

Tal com es mostra en les guerres, a Mèxic els periodistes oculten la seva existència. Els periodistes de Procés compleixen un estricte protocol quan es dirigeixen a llocs perillosos: mai anar només, no portar gravadora, als hotels són venedors, en els controls es presenten baserritarras, no llogar el cotxe per matrícula en la capital, no beure alcohol, anar amb compte amb les dones boniques que s'acosten a tu, comunicar-se amb la redacció a través del Telegram encriptat... Però els periodistes que treballen en mitjans de comunicació de zones conflictives lluny de la capital no tenen a la seva disposició aquest tipus de disfresses.

Desesperadament, seguir endavant

Nascut en 1967 en el Culiacán de Sinaloa, amb formació en sociologia, Javier Valdés portava gairebé 30 anys fent periodisme a 500 quilòmetres de la capital. En els últims temps, les autoritats mexicanes havien fet un seguiment especial a l'enfrontament sorgit després de l'extradició de Joaquín Chapo Guzmán als Estats Units en el cartell de Sinaloa, on està en joc la jerarquia dels narcos.

En una crònica de La Jornada del 3 de maig va relatar una càlida conversa entre els fills de Chapo i Damaso López El Llicenciat, que va acabar de disparar. Els detalls oferts al lector mostraven el coneixement que Valdés tenia del que estava succeint en el Sinaloa. L'última notícia havia estat publicada un parell de dies abans de morir. “Un comando assassina a un regidor de Navolato (Sinaloa)”.

Valdez va comptar les pressions que sofreixen els periodistes com ell per tots els costats. Si un grup de narcos perd força, si el líder és detingut, es diu al periodista perquè no es publiqui la notícia; en una hora més tard un altre grup li cridarà sol·licitant al director que publiqui la notícia i després el tercer, ordenant-li que la publiqui en primera pàgina i en grans paraules. Al final, tan aviat com sali el periòdic, un grup de sicaris pot fer desaparèixer tots els exemplars comprant-los d'un en un en cada quiosc. Al mateix temps, des de dins de la redacció, una ‘orella’ (delator) ha donat a conèixer als mafiosos qui ha fet una notícia així i quins temes estan tractant en la revista per als pròxims números.

Valdez feia temps que estava desesperat pel fracàs del periodisme. Deixant d'investigar i discutir Narkoa, que ara els mitjans de comunicació es limiten a comptar els morts, que no conten històries de gent, assassins, víctimes. La por i l'autocensura s'han desbordat a Mèxic. Creia en les cròniques, a pesar que el millor escrit no recollirà tot aquest infern.

Valdez no era optimista sobre el futur. Preguntat pel futur quan li van donar el premi internacional en 2011, va dir: “Això es complicarà encara més. La violència per Narko prosperarà, ja que el govern federal continuarà tractant això com una guerra, quan en el fons sigui negoci: més armes, més soldats, policies, equips i patrulles portaran més mort, més violència i més por quotidiana, una vida. Encara que s'apaivagués, el mal causat per l'ocorregut fins ara als nostres 30 milions de nens és irreparable, ja que de joves i majors recordaran la seva infància com una guerra. En l'ADN, en els gens, portaran la pólvora dins de la pell, l'esquitxada de sang, la incontinència de l'escarabat. Em pregunto a mi mateix quina gent arribarà amb aquest antecedent, quins pares, funcionaris, conductors polítics, emprenedors, mestres. Aquesta és l'altra mort, la del nostre futur, el resultat més trist, el pitjor”.