La seva recerca se centra en vuit dones. Qui són aquestes dones, com les has triat?

El punt de partida va ser la meva besàvia. Va ingressar en 1935 i va romandre en el psiquiàtric fins a 1986. Calia ampliar la base de la recerca, però tenia clar que no volia perdre aquest punt de vista “micro”. Vaig treballar en l'arxiu d'un psiquiàtric. Les primeres històries eren de 1937 i d'aquest any a 1950 vaig triar set… Per què aquests set? Hauria de justificar el criteri de manera raonable perquè me'l demana l'acadèmia, però a mesura que el vaig llegir vaig triar als que creaven alguna cosa en mi. Tenia clar que serien les dones, perquè em semblava important analitzar aquests casos des del punt de vista feminista que estava treballant.

Ha estudiat els psiquiàtrics i la psiquiatria d'una època determinada, els del franquisme. Quines peculiaritats té la psiquiatria d'aquella època?

Crec que cal canviar el punt de vista de la psiquiatria. De fet, en la psiquiatria que s'aplicava, la situació política i social que es vivia en l'Estat espanyol influïa molt. I avui ho és. Les característiques de la psiquiatria van acabar per coincidir amb les del franquisme. En molts casos, la psiquiatria era molt biologicista, és a dir, la malaltia que hi havia en el cos, però, a causa de la força del catolicisme, també influïa la moral. La medicina i la psiquiatria ens semblen separades de la societat, però no és així, estan absolutament condicionades.

A més, els psiquiàtrics eren sovint institucions de beneficència, i eren moltes les creades per associacions religioses. Això afectava no sols el tracte que es feia allí, sinó també als diagnòstics que es realitzaven. Si els veus, els tractats de psiquiatria d'aquella època estan absolutament condicionats. La moral i el catolicisme eren els pilars de la medicina.

La psiquiatria era, doncs, un instrument de compliment de les normes?

Era cert. Quan vaig començar a estudiar el cas de Birramona, per altres raons, vaig recórrer a textos escrits en altres països, alguna cosa que aquí ha estat molt poc estudiat, sobretot des del punt de vista de gènere. Em vaig adonar que el que apareixia en els textos sobre bojos o bogeria era un boig brillant masculí. Tenien una idea romàntica. En aquest sentit, em semblava important estudiar a les dones. Veure històries és important, perquè la teoria és una cosa, però quan veus les històries de les dones i a més les llegeixes les mateixes dones, t'adones de fins a quin punt el que la societat mana influeix en la seva actitud, en els seus problemes, en les seves preocupacions… i t'adones que els qui surten del rol marcat per la societat es consideraven malalts.

Ara, quan mirem enrere i estudiem aquells anys, diem “mira, pensa, aquestes persones estaven en el mateix lloc que els epilèptics…”. Però és una pregunta que jo faig moltes vegades, mirarem el 2017 en 2050, i dir “mira, pensa…”? La psiquiatria està molt relacionada amb la situació actual. En els casos que he analitzat, el principal problema d'al voltant del 90% era la culpabilitat. I se sentien culpables de no portar la maternitat com la societat demanava, de tenir un desig sexual… Per no complir adequadament el rol de dona.

En el títol de la tesi s'esmenta el subgènere i l'antibiografia és un altre dels conceptes importants del seu treball.

La tècnica que planteja l'antropòleg Ignasi Terradas és l'antibiografia. Va escriure un llibre sobre Eliza Kendall, un obrer que es va llançar al riu quan el capitalisme estava gairebé en la seva època més violenta. La referència a aquesta dona només apareix en una nota al peu d'un llibre. Sobre la base d'això, Terradas planteja escriure sobre una persona que no tenim dades, treballar la seva antibiografia, que la societat vol ocultar, perquè els marges ens donen informació sobre el nucli d'aquesta societat. La meva besàvia va ser el punt de partida, i la birramona era el tabú en la família, ningú parlava d'això, ningú preguntava, així que el repte era crear una història sobre una persona que a penes té informació.

D'altra banda, avui dia, la memòria és un instrument que es regeix per les normes de la societat. Jo utilitzo el subtipus, ja que no té les característiques de la memòria alguna cosa que no sigui la memòria.

També ha treballat en un psiquiàtric modern. Què pretenies aconseguir?

Em vaig donar compte a mesura que avançava en la recerca, gràcies a moltes cartes que vaig trobar en l'arxiu… Les cartes que veies moltes vegades en els informes les guardaves sense enviar-les. També les cartes que els van enviar. No sé si els recollien i els guardaven immediatament o després de donar-los-hi per a llegir-los. Les utilitzaven per a saber com es trobava realment aquesta persona.

Em vaig adonar que el mode d'escriure i l'ús de la pàgina no eren habituals. Algunes cartes estaven escrites en horitzontal i després en vertical per damunt; o la pàgina estava plena d'una altra manera, o les frases no acabades… Això em va fer veure que estava tractant d'escriure amb bogeria de forma molt racional, d'elaborar un text acadèmic. Era allunyar-me i volia estar el més a prop possible. Com en antropologia fem un treball de camp, no sé quants mesos vaig caminar amb ells. També vam fer un taller de literatura, de caràcter voluntari, en el qual llegíem i escrivíem, i en el qual també vaig emprar els que escrivien allí.