Érase una vegada un petit barri que vivia en les faldilles d'una petita ciutat i un rierol sec. Des de fa molt temps, un grup anomenat els Dirughes manava en el món. Els productors necessitaven el treball de les persones per a fer els diners, i així va néixer el barri, amb les famílies que acudien a les fàbriques de la ciutat. A canvi de la producció dels productes se'ls pagava als treballadors, i aquest salari es destinava a la compra dels productes que ells mateixos havien fet, bastant més car del que realment costava produir. Aquest era el camí que tenien els estalviadors per a reunir diners. Amb el pas del temps, no obstant això, els multimilionaris van trobar una nova màniga: la forma més fàcil d'omplir les butxaques es va convertir en la compravenda de les cases. Si hi havia un sector desmesurat, era el de l'habitatge. Llavors, els productors van veure que el més rendible era desallotjar el barri, per a poder construir noves cases que es vendrien a un preu assequible. El barri estava gairebé desert.

L'avarícia no tenia límits. Els preus de l'habitatge continuaven pujant. Com la gent no tenia diners per a comprar les cases, els diners se'ls venia, a condició que estiguessin pagant aquests diners mentre vivien. Però a partir d'un instant molts no tenien diners suficients per a pagar el deute, i tot el sistema que es va construir va explotar. Arran d'aquesta explosió, els projectes que es projectaven en el barri van quedar interromputs.

La crueltat de la situació va tornar a ser pagada pels treballadors, se'ls van retallar els salaris, van tancar moltes fàbriques i van canviar de lloc a unes altres. La gent no podia trobar treball ni aconseguir una casa. Se'ls deia a tots els ciutadans que no hi havia un altre camí, que el seu objectiu era trobar treball costi el que costi, encara que fora a canvi d'una misèria, i després tornar a caure en la roda de la bruixa per a aconseguir la casa, amb un deute perpetu.

Va ser llavors quan es va posar en marxa la iniciativa veïnal. No creien que l'única manera d'organitzar la vida fos aquella marcada pels multimilionaris, i van entrar a les cases del barri deshabitades. Creien en la col·laboració i sabien que, encara que fossin pocs, podien sobreviure d'una altra manera ajudant-se els uns als altres. Gràcies al seu treball, a poc a poc van anar remodelant el barri i fabricant les coses que necessitaven. Van demostrar que hi havia una altra manera de fer les coses, més justa, més centrada en el benestar de les persones i en la seva igualtat i no en els diners. I van donar una nova vida al barri abandonat, al marge del sistema cruel dels hisendats. Les que al principi eren deu, es van convertir en vint, i després en cent, i el projecte va anar creixent i creixent, i en auzolan van viure feliços durant molts anys.

“I si ho tenia o no… No, no era”. Si no coneguéssim la situació del barri d'Errekaleor i les intencions de l'Ajuntament de Vitòria-Gasteiz, això podria ser un bonic conte per a explicar als nens el capitalisme i donar un raig d'esperança. El rebuig de molts gestors de les institucions públiques als espais lliures i autogestionats no és una cosa nova. I la pregunta que hauríem de fer és: per què se'ls fan aquest tipus de projectes tan incòmodes?

Almenys, com jo entenc la funció pública, els representants públics haurien d'estar orgullosos que als seus pobles o barris sorgeixin aquest tipus de dinàmiques, i haurien d'acompanyar-les, no ser enemics. Potser és perquè, més enllà dels interessos especulatius, s'evidencien els límits d'aquestes institucions, amb molts menys recursos, per pura voluntat i col·laboració, perquè molts dels projectes que es creen en elles omplen les llacunes de la funció pública. Érase una vegada, doncs avui:

Errekaleor viu!