En l'entrevista que Oier Aranzabal li va fer al març d'enguany per a ZuZeurako, l'artista deia: “En aquests temps en els quals estem envoltats d'imatges, no crec que siguem capaces de llegir imatges”. Amb les seves obres ocorre el mateix: Alain Urrutia (Bilbao, 29 d'octubre de 1981) està furiós per deixar a l'espectador sense mànec.

En les seves paraules: “Busco noves lectures d'imatges preexistents. Per a això els quedo amb la possibilitat de reconstruir la seva realitat i de construir una història i una narració pròpies. Un joc d'ombres on mitjançant tècniques d'esborrament i ocultació es creen imatges fugaces i es ressalten alguns detalls de les imatges.”

Mig aconsegueix l'objectiu. A les imatges dels seus quadres l'espectador no pot dir ni una paraula, ni una història, ni un comentari: són imatges buides. Moments sense passat ni futur i no obstant això històrics: construïts. Els títols ajuden a vegades de manera indirecta, però un mai pot agarrar completament la imatge, no pot donar-li sentit, no hi ha tranquil·litzant. Són meres imatges. I llavors es mostra la força intrínseca d'aquest ésser d'imatges, i l'espectador no té més remei que veure la imatge. En aquests temps en els quals estem envoltats d'imatges, l'artista agafa la imatge, esborra la narració i dona a l'espectador com si fos: mirar.

Sempre es refereix inevitablement a la pintura, com preguntant quina és la funció de la pintura a l'hora de difondre les imatges, i reivindicant la mateixa funció: agafar temps, mirar. Són imatges preses des de qualsevol lloc, la majoria de les vegades, les que porta les fotos als seus quadres, però no importa tant quin, què és la imatge, quina mostra, sinó com: com les veiem?

L'espectacle no és una col·lecció d'imatges, sinó una relació social entre la gent que les ha creat. Guy Debord.