Quins són els objectius dels teus dissenys, què vols influir en els nens?

La motivació és l'objectiu principal. Difícilment aprendràs alguna cosa si no estàs motivat. Et fa desafiar a tu mateix, et porta la curiositat, t'empeny a aprendre... Es tracta de fomentar l'aprenentatge en els nens i nenes, que sentin la independència i vulguin aprendre per si mateixos. Això és un canvi de paradigma en el sistema educatiu: també es manen les tasques, però la motivació interna és la més forta. El disseny actual de les escoles no permet aquest canvi, ja que està plantejat com un sistema de control.

En quina falla aquest disseny actual?

En moltes coses. Sobretot, quan fiques a un grup de nens en una habitació perquè facin el mateix al mateix temps, perden individualitat i no tots aprenem de la mateixa manera. Uns necessiten silenci i aïllament per a concentrar-se, uns altres han de tenir la música posada o moure's... Ha de crear un entorn que no es molesti mútuament.

I la classe no serveix?

Treballem projectes educatius i l'aula és un dels problemes. Es necessiten espais molt més amplis que una aula petita. Nosaltres no ho diem aula, sinó paisatge d'aprenentatge. Jugar és aprendre. Per exemple, en una escola vam fer un paisatge de volcans; a l'interior hi ha un espai molt ampli on el professor pot parlar a tothom, però també racons on poder estar més aïllat, els alumnes poden triar on anar per a aprendre millor.

Això serveix quan els alumnes van en edat, quan han de seguir el currículum i aprendre més seriosament per a superar els exàmens?

També podríem parlar molt dels exàmens, però… Qui diu que la millor manera de superar els exàmens és que els alumnes s'asseuen en les taules de cara al professor? És una mentalitat antiga i falsa, negada per la neurociència. El MIT va realitzar un estudi per a mesurar la seva atenció en les classes magistrals i a partir del minut 20 l'activitat cerebral dels alumnes baixava moltíssim. Aquest aula és un sistema de disciplina, no d'aprenentatge.

Però els paisatges composts per volcans i tobogans serveixen per a totes les edats?

No és qüestió d'edat, sinó de cultura i identitat. Per exemple, la primera vegada que vaig estar en una escola internacional cara, tenen un edifici de luxe però estan preocupats perquè els alumnes tenen problemes per a desenvolupar les habilitats del segle XXI. També hi ha empreses amb tobogan, seria trist que això es limités a l'ensenyament primari.

Què feien amb les pissarres i les taules?

No són dolentes en si mateixes, el mal està en la forma i en la direcció en què se senti. La pissarra és com una pàgina en la paret, sovint cal explicar les coses amb imatges i sol ser útil. És important que no estigui tot el dia aquí, en aquesta postura reduïda. No obstant això, no soluciones res llevant només les taules, les escoles, el professorat i l'alumnat necessiten un canvi de comportament.

El canvi físic de l'habitació deurà, per tant, formar part d'un canvi més integral. Quins són aquests canvis?

Els canvis pedagògics i organitzatius són els més difícils. D'aquí ve que la majoria de les escoles siguin així degut a la manera d'organitzar la jornada de treball del professor. Tantes hores impartint classes en una classe... En el nostre plantejament, no obstant això, els alumnes tenen un professor mentor, però tenen mobilitat. Es mouen entre grups, són estructures més flexibles. Hi ha un breu discurs i després treballes el teu projecte, el professor t'ajudarà. Hi ha un canvi de paradigma, de l'aprenentatge passiu a l'actiu. És un canvi difícil, difícil, i necessita inversió.

Quin és el rol del professor en aquest model?

El professor és com un coach. Quan a poc a poc assumeixes la teva responsabilitat, vols construir la teva skateboard i t'ajuda el professor, com obtenir informació, aconsellar, reunir-te amb els teus companys que t'ajudin... L'objectiu és portar amb tu aquesta actitud d'aprendre a sortir de l'escola.

Els pares volen seguretat, resultats...

Els projectes que treballem avui dia no neixen de governs, sinó d'escoles i de pares i mares. Ells veuen la necessitat d'un desenvolupament holístic infantil. Jo també soc mare i aquestes escoles no donen pitjors resultats acadèmics, però sí nens més feliços. Al País Basc, m'han dit, el currículum t'obliga a tenir aules. En el món perfecte no hi hauria currículum ni estudis, però en el món real, desgraciadament, n'hi ha.

Redissenyen no sols les aules, sinó també els centres de treball.

Hospitals, centres de negocis, exposicions, museus, empreses… Tot està relacionat i en el cas de les empreses, alguns detalls són diferents, però no tant. Per exemple, treballem amb l'empresa Llec, interessada en l'aprenentatge dels treballadors, en la comunicació, en el joc, en la identitat...