Traduïda per Uxue Alberdi, el número 20 de Munduko Poesia Kaie és d'aquests cercles. Poemes d'amor, de desesperació, de felicitat, de mort. “Passes per les meves venes. Em sento defallit lliscant-me. Suport els meus dits en les artèries de les temples, del coll, dels punys, tractant de palpar-te”.

Els Stornit van ser emigrants suïssos a l'Argentina. Així han estat els d'origen suís al país sud-americà: L'arquitecte Francisco Righetti, l'actor Myriam Stefford, Juan Imhoff, quart en el Mundial de Rugbi 2015. També dos presidents de la República: Pellegrini, Kirchner.

El pare Storni va viure atrapat per l'alcohol i va morir jove. Recitadors de barris pobres, oradors excel·lents, catedràtics, la poesia d'Alfonsina havia trepitjat les catifes i els sòls de terra. La inquietud del roser va posar molt bé a l'òpera preval de 1916, en la qual les dones amb consciència inquietes, desocupades i mare matrimonials, convertien en argument precisament la vida mateixa, el nou capitalisme: “Cases alineades, cases alineades,/ cases alineades./ Quadrats, quadrats, quadrats / cases alineades./ La gent ja té l'ànima quadrada,/ les idees alineades/ i l'angle a l'esquena”.

I el cos convertit també en camp de batalla, Storni va cantar a l'amor no romàntic, no rosa, sinó natural i, al cap i a la fi, clàssic: “Heus aquí que et vaig agafar pel coll, [Eros]/ en la riba, les fletxes de la teva golfa/(…)/ i ben embolicats en els turmells d'or/ vaig trobar un llaç que deia: sexe”.

Tot això fa modernista a Alfonsina Storni? És una manera de dir-ho. És una manera de desactivar Storni. El llapis, que a ell li va semblar un “canó petit i fort”, s'ha utilitzat per a dir que Alfonsina Storni va ser un ser sensible modernista i afectat de neurosi, una ovella perduda en l'àrea, una altra icona d'aquella Argentina que estava en ple pulmó. El suïcidi el mateix: En 1935 se li va diagnosticar un càncer de mama i en Mar del Plata va morir tirant el cap a l'oceà. Es pot fer una idolatria per aquí, perquè va deixar la nota. O es pot unir a la mort d'Horaci Quiroga fent un exercici de masclisme més. O més aviat es pot dir que era dels quals creien que era de cada vida i llegir aquest bell llibre en la seva salut, com es llegeix en les obres dels grans llibertadors.