María Purificación Herrero Martínez de Nanclares (Bilbao, 10 de desembre de 1942) és una d'aquestes artistes abandonades per la història de l'art del País Basc, sota el nom de Mari Puri Herrero. Enguany complirà 75 anys. Apareix en els llibres, el seu treball està en els museus, no és desconegut, però l'hem oblidat molt de temps enrere, no se li ha donat el lloc que es mereix, ni grans exposicions, ni recerques.

José Julián Bakedano va ser l'encarregat de catalogar el treball gràfic fins llavors publicat per la Caixa d'Estalvis Biscaïna en 1982: ha estat, sens dubte, un bon gravador que ha filtrat pel seu tamís les influències rebudes, les d'un Goya, les d'un Ensor, les dels expressionistes, i ha portat al seu món, i el seu món és nostre.

En els gravats en blanc i negre gairebé sempre, més fosc, més rígid, més directe potser, en la pintura, amb una pinzellada més lleugera, fins que els colors vius esclaten, en una composició equilibrada en general, però amb algun element pertorbador, i no obstant això, és el mateix món el que finalment apareix en les obres de Mari Puri Herrero: gent solitària en el grup, silenci previ a la tempesta, amb alguna cosa que no se sap què està fent: amb una paraula. Sorpresa, misteri, ironia, a vegades tristesa.

Diríem que fa una figuració, si no sabéssim que amb això no diem res. Ella va dir: “Tots els quadres són abstractes”.

Des de Donostia, Madrid, Amsterdam, Paris, Mari Puri Herrero té una obra preciosa i sorprenent. Una gent potser li coneix perquè en 1978 va crear Marijaia. Uns altres tampoc per això.