No hi havia més temes de conversa a les províncies basques: per a quan el següent moviment que revolucionarà l'escena musical? Per a quan la banda sonora de la grandària que demanden aquestes noves èpoques? Els doctorands estaven farts de reinterpretar enèrgicament la Nova Cançó Basca i la RRV, de reproduir la mateixa playlist que els taverners portaven dècades, i els melòmans més entusiastes, que coneixen els sons més recòndits dels secrets, no tenien més remei que confessar la fascinació del panorama. Certament, qualsevol que tingués els ulls ben oberts i les orelles aixecades ho notava en l'aire: tota una nació, amb les seves juntes de partits, de lobbies i de quadrinetes, amb les dents suoses, esperant un nou moviment que agités la música. I, per descomptat, tota l'estructura dels mitjans de comunicació, amb els seus periodistes culturals, tertulians i crítics musicals, amb les seves plomes greixades, estava disposat a obrir una bretxa en l'escena basca per a desallotjar a la següent. Al final, els artistes canonitzats també van sortir a la llum proclamant en els periòdics que aquest poble necessitava recuperar l'esperit d'Ez Dok Amairu. Una nova ruptura a escala macro. Ningú es va alarmar, excepte per les resines de sempre. Per a llavors, el consens era total: com el bolet de primavera i la humitat, la música basca necessitava una gran abrasió.

El vent no podia bufar amb més força. Tots els ingredients estaven damunt de la taula, només faltava l'equip que anava a rebentar el panorama. I llavors la Huntza la va llançar costa amunt i es va obrir als quatre vents, com des del tardà èxit d'Hemendik At fins a l'actualitat res es difonia. Ni una sola orella es va escapar: l'hit, capaç de diabòlica a tot aquell que el sorprengués en el camí. “Per descomptat, això era el que necessitàvem”, deia la gent, imaginant que el triki-pop estava a punt de reviure, els romiatges tornarien a florir amb les noves Maixa ta Ixiar o Alaitz eta Maider. Però ja han passat gairebé vuit mesos i no es percep una successió. Sí, la de l'Heura ha estat una alegria, però la del revival, una alegria nostàlgica d'aquell que volia repetir com a tal els bells temps que havia viscut alguna vegada i, per tant, amb data de caducitat. El triki-pop, de moment, no ens salvarà.

La desesperació es va apoderar de tots els racons. Molts es van rendir, pensant que l'esquinçada era més difícil que mai, que ja no era possible una veritable revolució en la música. I és que, com ser avui un transgressor estètic quan el capital té més capacitat d'assimilació que mai? Hi ha encara alguna pintura que pugui fer art de veritat? Van començar a arribar a les llibreries assajos sobre aquesta mena de preguntes. Mentrestant, de grans preocupacions a anys de llum, Kau Kori cantava “Avui m'he despertat parlant en roncalés”, cantava Ttun Ttun Brigad, que reivindicava que La Rioja és la Vuitena Província Basca. Eren nous llunyanes, però una d'elles s'acostava i s'adonava que tenien característiques similars: cançons sense grans elaboracions –que qualsevol pot gravar amb un ordinador i amb sintetitzadors molt bàsics–, ganes d'experimentar, i la filosofia Do It Yourself.

Més xampinyons van aparèixer en la cuneta. Mancant motius per a fer una llarga sèrie de documentals sobre la sociologia d'Hondarribia, els gánstas de Corpus Christi van començar a fer trap, amb els seus arsenals, cantant que aconsegueixen un abiyua barat. El bufo fresc va arribar també a Bizkaia: escoltar, si no, cançons breus i ràpides dels amfitrions cibernètics del Magnetico Grup Robot, o la Tribu Dantza de Zazkel, reivindicant el Pop Radical Basc. Els que feien el punk de sempre el van treure del pamflet i es van dirigir a les paraules satíriques. Pecozza United d'Irun va oferir sengles cançons, entre altres, a la bloguera Bugattiko Konstgunea o al Centre Palentí de Durango. Per contra , els membres del grup Txemak anal-core de Donostia-Sant Sebastià es queixaven que tenien El Corte Inglés a Eibar, i no en Donostia-Sant Sebastià.

Algú dirà que el vincle entre els músics és massa forçat, que són de molt diferent estella –electro pop, trap, punk, freak, anal-core, etc.– i que no convé ficar en el mateix sac la poma Errezil i el Golden. Lectura obtusa, ja que no té en compte l'integrador més essencial dels corrents artístics: l'actitud. Esperit. La visió del món. I és evident que als grups se'ls nota una mirada similar. No nou, però no gaire estès en els marges, i molt menys en basc. És una actitud irònica, que a vegades s'acosta al sarcasme, a la paròdia, sovint amb un punt iconoclasta. Entre riure i incomoditat deixen a l'oïdor, perquè no sap fins a quin punt aquesta veu que està escoltant és real i fictícia. I, sobretot, no tenen vocació de salvar Euskal Herria.

Els membres de la ràdio Txapa de Bergara van fer olor tot això abans que ningú. El Festival Halabalooza es va celebrar l'1 d'abril en la Vella Presó i va convidar a diverses bandes d'aquesta nova ona: Ttun Ttun Brigade, Magnetico Grup Robot, Zazkel, Dr. Krzyc… El festival va tenir una forma fundacional, perquè per primera vegada va reunir en un espai i en un mateix moment a diversos artistes que fins llavors actuaven de manera similar, però que solien actuar pel seu compte. Fins als més indecisos ho van veure clarament després d'aquesta nit: sí, allí hi havia un moviment. Un moviment que prenia una altra forma –més dispers, descentralitzat, sense marxa fixa, molt divers–, però un moviment. S'han fet marmitako amb menys tonyina.

Només faltava posar-li nom. L'etiqueta havia de ser “basca”, curta i inclusiva. Però, quina és la característica que engloba a tots aquests grups? A més de les actituds citades, el moment històric en el qual han sorgit. Si per a entendre tot art cal fixar-se en el context, tots els grups són creats després del conflicte armat. Com no anava a tenir efecte? No tant, com podria pensar-se en el botepronto, perquè abans no es podien parodiar lliurement alguns temes, com a Cicles Iturgaiz o Lendakaris Morts. Segurament la clau és una altra: amb el final del cicle armat s'ha acabat tota una narrativa, i hi ha una sensació que no ha estat substituïda per un naïf optimisme que esquitxa tot. En canvi, en aquests grups es pot observar una mica més escèptic. Davant aquest optimisme de Demas, prefereixen prendre distància i tirar una mirada severa i irònica a l'entorn.

Ja és hora de batejar aquest grup de veus que s'estan formant després de l'era de la violència. Arriba el Post Pum. En les pròximes dècades, prendrà tots els bars, txosnas i menjars populars. S'escoltarà des dels bafles de la furgoneta de la Korrika, en Herri Urrats i en Usopop. Aviat ho posaran en Radi 3 i amb una mica de sort en Gaztea. Completarà les pàgines de Wikipedia. Se celebraran taules rodones, conferències, debats. També es realitzaran samarretes, documentals i tesis doctorals. Arribarà als museus. En els postgraus s'ensenyarà com a exemple de transmissió cultural fins que es converteixi en reaccionari davant l'erosió i algú s'atreveixi a oposar-se. Mentrestant, llarga vida al Post Pum!