El Jurnalista creu que la Gràcil torna a insistir: aquella hora no suficient (ARGIA, 26-09-2010: “una lectura una mica innocent, sense pebre” de la novel·la Mugetan”), en aquesta ocasió s'ha posat en contacte amb un altre llibre d'Hasier Etxeberria per a homenatjar. No són pocs els que ens ha deixat, entre ells els de Damian Arruti, que ens han agradat molt llegir. No obstant això, ha triat una col·lecció d'articles, vestint roba de crític, a causa de la síndrome del Toro Salmó de Mai de la vida. Durant cinc anys, 1999-2003, cada quinze dies, una columna en forma de carta en el diari Gara. O una carta en forma de columna. A un tal Patri (“ningú podrà saber qui ets”). Amb el que sigui: En tota la seva amplitud manifesten les preocupacions d'Etxeberria.

Quines són aquestes preocupacions: pensadors pomposos, la insatisfacció dels petits, el luxe de la literatura, la grandesa de França, les lliçons que ens arriben del Nord. I, sobretot, els nostres nois que porten molt temps parlant (“els encaputxats que apareixen en les fotos sempre semblen nens”). És l'època del Pla Ibarretxe, Korta, Lluch, Pagazaurtundua, Barandalla, el tancament d'Egunkaria. Per sobre de tot, l'activitat d'ETA li trastorna al columnista: “El preu que cal pagar és tal, que gairebé no val la pena aconseguir res”. Li fa mal el possessiu “nostre”: “A mi em preocupa el nostre, sofreixo amb el que fa la nostra gent, sigui ertzaina o d'ETA. Què hem fet per a merèixer aquest tipus de salvadors?”. Al cap i a la fi, el que Etxeberria sent des de dins és si no és el dolor que Segon Marey havia amagat: “Els terroristes van segrestar ser de la seva mateixa estella”. Però el missatge és clar: “Paralitzar tota violència i construir d'una vegada la unitat dels abertzales”.

Això sí, ho coneixem: el columnista perd molts amics quan s'aferra sincerament al seu treball. Així diu l'última carta de la col·lecció: “La meva estimadíssima Patri, també hi ha algú que llegeix aquestes cartes entre nosaltres i sembla que no li agraden res”. Sembla, diu ell, un cachito. Etxeberria va ser citat en una Columna d'ETA, no en la qual es van recollir les flors. Però ja havia endurit la seva pell: “Jo he sentit dir que soc d'ETA, que soc de tros, que soc del PNB, que soc anarquista, que soc d'HB, que estic comprat”. I malgrat haver deixat la columna del diari Gara, ens havia ofert una lliçó: “Que no hi ha un altre camí que ser lliure”.

Llegint a les fronteres el comentari de la novel·la (“avatalla, excessivament rígida, plena de comparació”), em va respondre: “Si viu, dins de 20 anys arribaré al que has escrit i et diré dues paraules, que hauràs d'escoltar (si vius)”. Escolti el que espero. Segur que complirà el que Oteiza li va dir a ell: “No us deixaré en pau ni encara que hàgiu mort”.