L'Economia és una disciplina molt seriosa quan ve amb majúscules. Encara recordo com va ser el primer acostament a aquesta ciència. Aquell gràfic que se'ns va representar en la pissarra de l'institut va ser la primera gran mentida per a submergir-nos en l'economia. Els mercats i les empreses situades en el centre, dominaven l'economia i, per tant, el món. La imatge ens mostrava que mentre les empreses creaven riquesa, les “famílies” complien altres dues funcions; d'una banda, la mà d'obra per a les fàbriques i d'altra banda, la del consumidor. A través d'un gràfic aparentment inofensiu, comencem a mirar a l'Economia des d'una posició falsa. Des d'aquell primer dia comencem a construir un món d'esquerdes.

Aquest primer engany va anar alimentant-se amb més mentides. En la Facultat vam haver d'empassar moltes hores de classe d'Economia ortodoxa, models macro i micro esmolats, fórmules grosses i funcions matemàtiques que se'ns van ennuegar. Van passar anys des que aquella Economia s'enfonsés i comencés a construir una altra. Seria el segon any de la Universitat quan van arribar les teories del Marxisme. Compte amb el capitalisme, que és dolorós! Aquest mateix dia, el professor també va utilitzar un gràfic per a explicar com explota el Capital el treball. Per a fer veure com el capitalisme expropiava el treball, al treballador i, per tant, a l'home. Treball, treball, treball, home i treball, al ritme de la poesia d'Artze.

Van tornar a passar anys per a donar una nova dimensió a l'explotació denunciada per Marx. Les primeres respiracions de l'economia feminista van arribar després dels estudis de grau, a les escoles del màster. La perspectiva feminista ens va fer veure que el Capitalisme, a més dels homes de les fàbriques, explota i expropia a les dones de les llars. És a dir, utilitzant els termes de Marx,

Que el capitalisme explota al treballador en el mercat i explota la unitat domèstica. En aquestes escoles també vam tenir diverses imatges, i entre tots, em recordo d'aquella mena d'Iceberg. La punta de l'iceberg és el camp de l'economia visible, l'economia productiva. La part més densa, totalment invisible, és la que s'amaga sota l'aigua, i aquests àmbits de l'economia fora de mercat són els que sostenen en profunditat la Vida. En majúscules ens referim a economies capaces de cuidar vides. Perquè el capitalisme va contra la vida i el conflicte, en paraules d'Amaia Pérez Orozco, està entre el Capital i la Vida.

En aquella primera escola d'economia comencem a dibuixar un món insostenible a partir d'una imatge senzilla. En l'epicentre se'ns va vendre com un déu la imatge del mercat. En aquesta estructura socioeconòmica, que té com a objectiu l'acumulació de capital, no hi ha rastre de la necessitat de cuidar la vida i la terra i no hi ha cap rastre del mal que causa el Capitalisme. Pel que sembla, per a poder veure les esquerdes d'aquest món és imprescindible sofrir crisi, sofrir cures i sofrir crisis climàtiques. En cas contrari, no som capaços de creure que el capitalisme, a més d'explotar el treball, l'home i les unitats domèstiques, explota també la mare terra.

És important com mirem i entenem el món, perquè això condicionarà com sobreviurem en aquest món. Un tema greu, com construïm l'Economia en el nostre imaginari.