Sempre m'ha sorprès el que saben d'art els polítics i els banquers. Tots han de ser aficionats… Això és el que deia en 2010 el President de Kutxa, Xabier Iturbe, en el catàleg de l'exposició que li van oferir a la sala Boulevard de Donostia: “Malgrat estar prop de l'impressionisme, és difícil situar a Amárica en un grup artístic concret. Fins i tot els experts, veient els treballs serens i honestos d'Amarica, no volen classificar-se”.

L'any passat es van complir 150 anys del naixement de Fernando Amárica Medina (Vitòria-Gasteiz, 1 de juny de 1866 - Vitòria-Gasteiz, 6 de novembre de 1956), en un “ambient feliç”. Va cursar estudis d'advocat a Valladolid, els tenia finalitzats abans de complir els 21 anys, però mai va exercir com a advocat. El seu oncle, 23 anys major que el seu pare, va morir amb gran afecte i es va dedicar a viure amb els diners que va deixar.

Va començar a pintar en 1893 com si no hi hagués res més en el món. Va estar a Roma en 1895 i va viatjar per Itàlia aprofitant la seva estada. En 1898 va estar a Madrid, deixeble de Sorolla, i segurament és de llavors quan té luminisme. En 1900 va estar a París, l'any de l'Exposició Universal, on va veure les últimes tendències, entre elles l'impressionisme.

En 1903 va presentar el quadre que aquí apareix en el Saló de París, la tarda de setembre a la vora del Zadorra, i a més de ser triat, va rebre elogis; avui dia pertany al Museu del Prado d'Espanya.

Va viure durant molt de temps i també va deixar la producció, la major part a càrrec de la fundació que porta el seu nom. Va pintar sobretot paisatges, la seva temàtica és sempre la llum, la solitud de cada lloc i moment, la singularitat, els tons, la bellesa dels colors, la vida del moment... Sol referir-se als mesos o a les estacions en els títols, com aquí.