Si ens fixem en els organitzadors de Nutrició 21 de Vitòria-Gasteiz, d'una banda està el moviment Etxalde, vinculat a EHNE Bizkaia i a través d'ell a la Via Pagesa a nivell mundial, i per un altre l'institut ISS Institute for Social Studies de la Haia, que promou l'Institut de Recerques Agràries Crítiques ICAS.

Amb l'objectiu de destacar una de les institucions públiques, fundacions i ONGs que apareixen entre els seus col·laboradors, el Transnational Institute, que compta entre els seus lideris amb Susan George, una dona molt coneguda en les seves recerques i lluites sobre la globalització neoliberal: El que va llegir el comunicat en anglès en la celebració del desarmament popular en Baiona també va obrir el congrés de Vitòria-Gasteiz.

Sota el títol El futur de l'alimentació i els reptes de l'agricultura per al segle XXI, el programa comptava amb sis grans blocs. Capitalisme, classe, agricultura, ramaderia i pesca. Canvi climàtic i convergències. Models de desenvolupament en el context dels fluxos de capitals, béns i persones. Accessibilitat i control dels mitjans de producció. Consum, salut, nutrició i dret a l'alimentació. I els moviments cap a la sobirania alimentària.

Des de la primera jornada del Congrés, molts membres han destacat la necessitat d'alliberar-se de la “sobirania alimentària” neoliberal. La veterana professora i militant Anette Desmarais, procedent de la Universitat de Manitoba (el Canadà), ha explicat com en 1996 van crear i van difondre el concepte Via Pagesa. Des de llavors, la sobirania alimentària s'ha integrat en tots els moviments socials, ha estat esmentada i interioritzada en els seus models de resistència, i el món acadèmic li ha ofert una àmplia bibliografia amb nombrosos estudis.

Tirant del mateix fil es van estendre després ‘Sobirania Energètica’, ‘Sobirania de les Llavors’ i altres, creant noves temàtiques i integrant-se en les antigues. “Al final, la sobirania alimentària s'ha convertit en tot un paradigma”, ha dit Desmarais. “Aquesta idea, creada pels agricultors, ha cobrat a més protagonisme quan les conseqüències del canvi climàtic s'han exposat a la vista de tots”.

Ara, no obstant això, l'èxit s'ha convertit en un perill per a la idea innovadora. Per al professor anglès d'origen asiàtic Raj Patel, qualsevol dirigent nacionalista que avui mana a l'Índia uneix la sobirania alimentària amb la intenció de convertir l'Índia –o França en el cas de Le Pen, el mateix que Amèrica de Trump– en “un gran país”. Després de la crisi econòmica, les ferides de la globalització en les persones tornen a regnar en el nacionalisme i el proteccionisme. Fins i tot amb la sobirania alimentària, els neoliberals són capaços d'adoptar i utilitzar un concepte contraposat a la seva lògica, de manipular, d'ocultar millor el que succeeix en els mercats capitalistes als ulls dels ciutadans.

El basc Paul Nicholson, un dels líders referencials de Via Pagesa, ha volgut deixar clar que la sobirania alimentària és un dret dels pobles, no de cedir el control dels mercats d'un poble a les seves poderoses elits. I, en segon lloc, que és un dret per a tots els pobles, no per a protegir el mercat local de les importacions en nom de la sobirania alimentària i, al mateix temps, promoure les agro-exportacions per a ofegar als petits baserritarras dels països veïns.

Tan nombrosos, tan invisibles

Mixel Berhokoirigoin, un dels agricultors bascos més coneguts, anava a estar en la sessió d'obertura del congrés. No obstant això, no va poder acostar-se a Vitòria-Gasteiz perquè, a canvi del seu treball en el moviment popular de desarmament d'ETA, un jutge de París li ha impedit abandonar França.

En la seva intervenció en vídeo, Berhoko va resumir en el seu cèlebre estil didàctic l'essència de la sobirania alimentària, posant a treballar la imaginació dels oients. “Podem fer un mapa del món explicant on estan les persones famolenques i on estan les persones ben satisfetes. Després farem un altre mapa classificant les terres del nostre planeta segons la seva fertilitat, millors i pitjors. Es podria pensar que els dos mapes haurien de ser similars, que la gent pitjor alimentada hauria de viure a les regions on les pitjors terres són. Però no és així en la majoria de les ocasions, en els llocs on hi ha millors terres la gent viu amb fam”.

Aquesta i altres disfuncions del sistema alimentari actual, per què Europa té la llet de sobres i la carn d'ovella?, tenen a veure directament amb les decisions i la planificació política, i són les que intenten canviar els agricultors que reuneix Via Pagesa.

Berhokoirigoin també va cedir una sèrie de preguntes als quals lluiten en l'agroecologia i l'agricultura local. Com alimentar a aquestes gents que viuen cada vegada més en el món en grans ciutats i en megápolis? A més de l'agroecologia, com organitzar l'agro-indústria i l'agro-distribució per a satisfer les megapolias? En el preu dels productes, com compaginar l'ésser digne per als llauradors i al mateix temps assequible per als ciutadans no rics? I com organitzar les relacions amb les noves tècniques i tecnologies?

Però els pagesos del món tenen un greu problema: malgrat tenir milers de milions i treballar per a sadollar la gana de la resta del món, són invisibles. Els han tornat invisibles. En el Congrés s'han escoltat moltes de les característiques més antigues i actuals d'aquesta invisibilitat. El petit granger brasiler Valter Israel da Silva va mostrar gràficament com les administracions també organitzen estadístiques perquè la major part de l'activitat dels agricultors no aparegués en cap lloc, encara que no estiguin vinculats a l'agro-indústria, que són els que més treballen per a alimentar el món.

En part, Via Pagesa ha recuperat la visibilitat dels pagesos gràcies a les aliances de dècades entorn de la sobirania alimentària: Amb ONGs, moviments socials, món acadèmic, sindicats... Però el capitalisme neoliberal també porta més ofensiva que mai contra els petits agricultors, després de controlar mercats, fertilitzants i llavors, ara es vol arrabassar el territori als ciutadans i en concret als pagesos. Com ha dit el professor Peter Rosset, en la nova ofensiva del capital està en joc el territori en el seu conjunt, incloent-hi terra, gent, aigua, llavors i història.

A Vitòria-Gasteiz es van escoltar exemples de la Xina, de l'Índia, de Bizkaia, de tots els racons; i en tots es relacionaven la crisi climàtica, l'alimentació, la crisi econòmica, l'endeutament públic i privat, el consum, la repressió, l'expropiació. Pors i expectatives, Monsanto i Cultiu Pressupost Zero.