La curiositat del noi i l'actitud adequada dels seus pares van portar a Louis Braille a l'edat de deu anys al reconeixement en l'Institut Nacional per a Joves Cecs de París. Malgrat ser una escola pionera, els mètodes no eren molt innovadors i, sobretot, els professors es comunicaven verbalment amb els alumnes. També els ensenyaven a llegir a través del sistema ideat pel fundador de l'escola Valentin Haüy. Els seus llibres estaven escrits en alfabet llatí i en relleu. Eren cars, pesats, escassos i difícils de llegir i, per casualitat, rebien poca informació. La principal limitació del sistema era que utilitzava el llenguatge dels ulls per als seus dits.

Després de llegir una vegada i una altra els catorze llibres que hi havia a l'escola, Braille volia un nou sistema de lectura tàctil i, per què no, d'escriptura. Així, als dotze anys es va assabentar del capità Charles Barbier. Alguns diuen que va tenir notícies d'ell en un article que un amic li va llegir; uns altres diuen que va ser Barbier qui es va acostar a l'escola per a explicar el sistema que utilitzaven per a comunicar-se en la foscor durant la guerra. Usaven un codi de dotze punts i ratlles, marcaven els signes en el gruixut paper i els soldats, en el camp de batalla, podien llegir els missatges amb els dits, en la foscor i en silenci.

Als quinze anys, Braille tenia adaptat i perfeccionat el sistema dels soldats. Va retirar els guions que eren difícils de llegir, va limitar el codi a sis punts amb relleus i va crear un model per a llegir i escriure les lletres rectes i separades. Usava l'agulló d'escriure, el mateix instrument que la va encegar en la seva infància.

En 1852, fins a la seva mort, va ser professor en l'Institut per a Cecs Louis Braille. Però mai li van donar l'oportunitat d'utilitzar el seu sistema.