Comences a jugar amb alguna cosa, per pura curiositat, i t'adones judiciosament que ets un instrument molt útil per a expressar coses que d'una altra manera no podries expressar. Una cosa així li ha ocorregut a Nagore Legarreta amb la fotografia estenopeica. El pot de llaunes, el paper fotosintètic i la resta d'artefactes s'han convertit en la forma d'expressió. A través d'ells ha construït un llenguatge artístic, cada vegada més personal. Un dimecres a la tarda, li hem enxampat en un bar d'Hernani abans d'entrar a fer classes, mentre des dels bafles cau el repertori clàssic basc.

Fa uns quatre anys va veure una foto que li va marcar molt. Va ser aquest el germen d'Hysteron?
El cap és una còctel. Dins hi ha alguna cosa que et brunzeix i comences a buscar les claus per a contestar-ho. Aquesta foto va ser una de les claus. Els cossos de les dones estaven deformats, tibants. Sempre m'ha agradat deformar la realitat i la imatge m'ha atret molt. Després cal afegir al còctel les meves inquietuds personals, la meva afició per treure fotos amb pots de llauna… i al final ha sortit Hysteron.

El projecte s'ha desenvolupat de forma molt gradual.
Vaig començar a treure fotos amb llaunes en 2009. Ocorre que moltes vegades aquestes tècniques es paren en el mer artifici: treus fotos amb les llaunes, d'acord, molt bé. Per un moment vaig sentir la necessitat de centrar-me en el treball fotogràfic, en el que havia de dir. Vaig intentar dur a terme un projecte coherent. Em van convidar a una exposició de festes en el barri de Moscou d'Irun, una cambra amb quatre forats amb l'ajuda del meu pare. A través d'aquests quatre forats es fusionen les parts del qual atrapa al seu pas i s'obté un resultat una mica cubista. Fins llavors havia utilitzat aquesta cambra per a compondre edificis, i se'm va ocórrer que servia el mateix per a fusionar cossos de persones. Em vaig connectar a alguns dels malestars del meu interior, i vaig tirar d'aquesta idea durant dos anys llegint i traient fotos. Al maig de 2015 ARG d'Oñati! Vaig presentar el resultat en el Festival de Fotografia.

El món de la imatge busca una definició cada vegada més precisa. En pocs anys hem passat per hD 4K o 8K. Vostè, per contra, ha vist a aquest K.A. Utilitza la tècnica que s'utilitza des de l'any 500. Amb el
temps m'he adonat que aquesta tècnica em dona un llenguatge que no em dona la fotografia d'alta definició, que he fet molt bé. No vull dir que no sàpiga utilitzar la càmera digital, treball en això… però la qüestió és que si la cregui vostè mateix, pot fer el que vostè vulgui. Pots crear un forat cilíndric de quatre cambres que fusioni els cossos de les dones. El joc s'obre, el format es trenca. Això és magnífic.

No m'agradaria centrar-me només en la tècnica, però potser és convenient explicar les característiques de la càmera amb la qual has tret fotos d'Hysteron.
La llauna de bonic Arroyabe és de cinc quilos. Consta de quatre forats –Nord-Sud-Aquest- i en el seu interior una rosquilla soldada. El paper fotosintètic es col·loca en el cercle. Vaig posar un teló negre en la Sidrería Iparragirre d'Hernani, i vaig convidar als meus amics, totes dones, a menjar. Em vaig plantejar algunes figures amb els cossos i després vaig obrir un forat en la llauna, vaig deixar que la llum entre fins que el paper recollís la imatge i vaig tancar el forat amb la cinta. A continuació, vaig tornar la llauna i, seguint els mateixos passos, vaig fer una altra figura, fins a aconseguir quatre taques. Les taques es fusionen a les cantonades i es produeix una tensió entre les imatges. A vegades sembla que estan intentant unir-se, a vegades empenyent-se els uns als altres. No sabem molt bé el que és, la guerra o la festa.

Es refereix fonamentalment a les relacions entre dones.
Les vaig fer quan estava en una època d'exploració amb mi mateix. Va ser una pubertat tardana, que busques el teu lloc en el món, tu amb tu mateix i també tu amb altres dones. Vaig revisar, entre altres coses, les meves relacions amb la família. Va ser el lavabo, que potser es va iniciar des d'un punt fosc, però que després ha estat molt curatiu. Crec que la fotografia, l'art en general, és una eina única per a conèixer-se a un mateix. Hysteron significa úter en grec. Casilda Rodrigañez esmenta en un llibre com un mite de l'Antiga Grècia diu que la histèria prové del seu úter. I aquesta teoria va ser la gran excusa per a fer un rostit de bruixes a gran escala. El meu pensament és que avui hi ha una crema de bruixa, més subtil, més imperceptible, però que ens fa encongir-nos, que ens talla les ales, que ens esterilitza. Però, quin tipus de relacions s'estableixen entre aquestes dones igualment esterilitzades? Poden les relacions entre els quals no estan completament desenvolupats i empoderats per la naturalesa? Poden ser competitius?

Per això l'ambigüitat de les imatges, aquest dubte de si estan ballant o lluitant.
Això és. En el projecte ha participat, entre altres, Danele Sarriugarte, i ha escrit el text Esklabuak dantzan. Allí fa un paral·lelisme explicant com els esclaus s'assassinaven abans que els seus amos morissin. Aquí estava la meva fúria: una cosa és que els cops arribin de l'altre costat de la barricada. Però els cops que venen d'aquest costat de la barricada em posen furiós. En lloc de crear vincles de solidaritat, en lloc d'unir forces, d'apuntar bé a l'enemic, he sentit que estàvem fent el contrari en les experiències passades amb altres dones.

Hysteron t'hauria servit per a compartir aquest tema amb altres dones. En el
projecte he notat una tendència a aprofundir en el contingut per part de les dones i per part dels homes en la tècnica. Tenia aquesta por: aquest tema és només la meva pedrada? O les altres dones ho sentiran de la mateixa manera? I sí, parles amb altres dones i elles també senten una por a les altres dones, que és al cap i a la fi la por a un mateix. Aquí tenim molt a treballar i alliberar. Però fixa't, per exemple, en la sessió de fotos que he esmentat abans vam estar entre vuit i nou dones, nues, en la part posterior del pavelló d'una sidrería, al sol. Aquest procés va ser molt interessant. Al principi estaven les vergonyes de sempre, aquesta por al contacte en la nostra cultura, però aquesta rigidesa es va convertir a poc a poc en un akelarre gegantesc, i tots acabem de banyar-nos en el riu. Algú em va dir, “he vingut una mica atapeït, però vaig a casa molt millor que vinc”. Això m'omple molt.

Hysteron va més enllà de les fotografies. També s'han sumat al projecte escriptors, músics i una ballarina. El
treball de fotògraf pot ser molt solitari, i tenia ganes de deixar de mirar al meu melic per a començar amb un altre ànim. Afortunadament, al meu al voltant hi ha creadors meravellosos. A més de Sarriugarte, Mariano Hurtado, Aida Torres, Beñat Iturrioz, Gorka Setien, Txaro Untzilla… tots són taques brillants com jo.

Lluentor?
(Rient) He pensat que hauríem d'escriure un manifest, els ciclilloos de la nostra generació. És una manera de fer les coses, molt recognoscible: La portada del disc d'Amorante, d'Akauzazte, el disseny i els cartells de Ramón Martínez Zabalegi… Una mescla d'indefinició filosòfica Do It Yourself, o una cosa així. Per primera vegada vaig sentir aquesta paraula al meu pare. Quan era petit em deia que jo era una lluentor especial. Per exemple, perquè esperàvem una visita quan em manaven recollir les andròmines del dormitori, els ficava sota el llit. Un aparell de neteja. Quan vaig veure el resultat final d'Hysteron, aquesta llauna daurada, amb aquestes lletres rudes manuscrites d'Okene Abrego i, en general, amb tota aquesta pocavergonya interior, vaig dir: per descomptat, aquesta és l'estètica de la lluentor. Aquest punt d'escombraries, aquesta brutícia, l'error… m'atreu molt.

A la fi del segle XX molts artistes han experimentat amb l'estètica de l'error. Per exemple, en quants corrents de música electrònica, o en el moviment glitch art, l'error no és una cosa que cal eliminar. Des del moment en què apareix en el procés és part de l'obra. També en el teu cas? La
clau sol ser la repetició i control d'aquest error. Com mai he estat un il·lustrat de fotografia, ni en tècnica ni en corrents, he buscat aquests mètodes rupestres, perquè no sabia fer les coses d'una altra manera. Segurament hi haurà mil maneres de treballar més fàcils, però sempre he utilitzat la més difícil i la més equivocada. Per exemple, com el pot de llaunes ha de canviar de paper en la foscor, em ficava dins d'una bossa de plàstic. Agost al Marroc. Tenia un llum vermell fet amb una pila de petaca que el meu pare m'havia penjat del coll. Entra amb 40 graus dins d'aquesta bossa. Començaràs a suar, la suor cau sobre el paper, tot el paper surt ple de taques, moltes de les quals són empremtes dactilars.

Una manera d'incorporar l'esforç laboral a l'obra.
Crec que sí. Potser algú diu que això no serveix. Sí, però jo em recordo de la bossa i de la calor passada, i de totes les dificultats que he tingut… i a més li dona alguna cosa a la foto. En lloc de llevar, afegir. Quan t'ocorre un error, t'adones que potser et serveix per a comptar alguna cosa que volies comptar. Llavors, vostè repeteix i ho desenvolupa.

En el teu treball l'atzar té molt pes. L'artista prepara l'artefacte i després passi el que passi… Sí,
però això no és una cosa que jo hagi inventat. William Klein, per exemple, reivindica l'atzar o confessa sense cap vergonya que l'encobreix sense mirar a la cambra. És una manera de treballar i, si es pensa, no és una sort absoluta. No tot el que et passa és una casualitat. Vostè marca un marc i l'improvisa dins d'ell. Igual que en la música de jazz, es marquen alguns paràmetres per a veure què passa aquí.

Tens intenció de continuar en aquest llenguatge?
Sí. Amb Hysteron he tret pedres de la meva motxilla i ara em sento molt més ràpid. Imagina't, he començat a treure fotos de colors. Fa quatre o cinc anys comencem a organitzar viatges fotogràfics a l'Índia, i com no volia portar un artefacte estupend, vaig crear una càmera feta amb una caixa de llumins. Fico un rodet i, tornant-me amb una pinça, puc treure unes 20 fotos, en comptes de canviar el paper cada vegada. Ara tinc ganes de començar a celebrar la meva vida. Vida i mort. Com he après a l'Índia, tot és un, i la mort no és una cosa que cal evitar. Hi ha una banda anomenada Dirty Three que ha estat de gira amb Nick Cave. Jo també he trobat el meu Dirty Three, i vull continuar creant una banda de música en presentar una fotografia. Aquesta vegada, amb instruments de l'Índia. Això sí, igual que les fotos no cauen en el folklore de l'Índia, ells també tenen prohibit tocar la música del lloc. Per tant, tinc això de l'Índia. D'altra banda, estic fent un treball sobre el riu Urumea. Amb les llaunes submergides en l'aigua, vull convertir el riu en un subjecte. Nosaltres sempre ho veiem per la riba del riu, però com ens veu el riu? Aquí també m'agradaria formar una banda de música, barrejant aigua i envasos. I finalment, estic fent un altre projecte amb el pianista zuberotarra Elodie Baffalio, que unirà els dos costats dels Pirineus. Ell també és un altre sòrdid: improvisa, colpeja amb les mans les cordes… Que no falti projecte a llarg termini. Això em manté viu.