De la mateixa manera que l'art del segle XX va trastocar el somni de la representació, més que l'objectivitat del periodisme, fa temps que Mikel Telleria Aguado (Tolosa, 20 de juliol de 1975) està qüestionant la suposada funció dels mitjans de comunicació, confrontant la realitat i els mitjans de comunicació amb treballs nets i directes que sorprenen l'espectador d'un cop.

En la majoria dels casos treballa en la premsa escrita, ja que l'edició digital, probablement com molts homes i dones de la seva edat, serà la “font d'informació” més habitual. Però la mirada de l'artista és estranya, no és només, no és sobretot el que compten els mitjans de comunicació, sinó com, sobretot com.

En els seus treballs utilitza les característiques dels mitjans de comunicació: sol treballar en sèrie, per exemple, i a vegades alimenta aquestes sèries tots els dies, igual que Klika en sèrie; a partir de 2011, va anar guardant els encapçalats que clicava en les edicions digitals de la premsa escrita, cada dia en una pàgina. Una vegada va imprimir en gran manera aquesta pàgina plena d'encapçalats i la va posar en la paret de la galeria, renovant-la tots els dies amb els titulars del dia. Però també havia fet una sort d'anuari que contenia els d'un any.

És un tema recurrent en el periodisme (i en aquesta suposada representació de la realitat) el paper que ocupa la fotografia. En la sèrie Izurrak va prendre fotografies de la premsa i amb un senzill plegat va canviar completament les imatges; Paisatges en sèrie va col·locar sobre les fotografies realitzades en la muntanya els lemes presos de la premsa, que no tenien cap relació entre si; El peu de foto en sèrie va tornar a portar la seva pregunta fins a l'extrem i la foto va desaparèixer: la foto ha desaparegut i el peu sosté la imatge, fa les paraules.