Malgrat saber que el dia del desarmament d'ETA no era festiu, el dia 8 d'abril en Baiona Ttipia es van sentir els ingredients de l'ambient festiu: alegria, riure i goig. A mesura que avançava el dia, la calma prenia un lloc a la pressió en els rostres dels artesans de la pau. A la nit, felicitats a la tranquil·litat. Perquè, des del principi de la marxa, havia marxat bé. "Hem complert els objectius del dia: d'una banda, l'aspecte tècnic i pràctic del desarmament ha passat bé i, per un altre, hem fet passar el nostre missatge, prenent al peu de la lletra el que hem dit, cadascun trobarà el respecte i el reconeixement i el nostre desig de participar en aquestes paraules", deia l'endemà l'artesà de la pau Mixel Berhokoirigoin. Des de l'endemà de les detencions en Luhuso fins al 8 d'abril va repetir una vegada i una altra: "El desarmament facilita la pau, però encara no és la pau, queda molt per fer", ha conclòs el ministre de Justícia.

ETA va deixar a la societat civil la responsabilitat política i tècnica del desarmament, en resposta positiva a la proposta i condició que Michel Tubiana, Mixel Berhokoirigoin i Jean Noël Txetx Etxeberri van fer el 3 d'octubre de 2016. Aquest 8 d'abril de 2017 la responsabilitat està molt renyida. Des del principi, va ser un dia ple de coratge i compromís. Aquest dia, la confiança dipositada al poble va sortir més ràpid que la sensació d'inseguretat que pot aportar la unilateralitat.

A l'alba, varis van començar el dia. A l'alba ho conduïa a un bosc. En concret, perquè en el desarmament d'ETA, volent fer la seva aportació com a ciutadans, van ser presents en els dipòsits d'armes com a inspectors. L'obligació era assegurar-se que les armes que anaven a lliurar quedessin en mans de les autoritats franceses. En total eren 172, labortanos, behenafarras i xiberotarras. Dones i homes, càrrecs electes o ciutadans humils i de totes les edats, malgrat la presència de la joventut. Igual que l'eurodiputat José Bové, també van ser presents alguns que no eren bascos. La diputada socialista Sylviane Alaux estava en el lloc d'inspectors. "Quan vaig saber que necessitaven inspectors, els vaig donar el meu nom dient-los 'si la meva condició de diputat pot aportar-vos alguna cosa més, utilitza'm, aprofiteu la responsabilitat que tinc'". També l'ezpeletarra Xina Dulong va custodiar els arsenals. La iniciativa de Luhuso, que es va dur a terme a la fi de desembre, "personalment emocionada", també volia aportar el seu granet de sorra al procés de pau: "havíem de demostrar que era possible fins i tot en una situació de bloqueig".

Especialment va agrair a Jean-René Etchegaray, president de la Mancomunitat Única d'Iparralde, en una declaració realitzada a les 09.00 hores: "Fins a la societat civil, per a arribar a una pau duradora al nostre país i per a posar fi a aquest últim conflicte armat en l'oest d'Europa, era tan gran el bloqueig després de cinc anys d'espera i esperança". Si a més del País Basc Nord, els artesans de la pau esperaven la presència del Govern Basc i de Navarra, al final només va aparèixer el representant del Col·legi Basc. Siguin artesans de la pau o membres de Bake Bidea, tots van destacar i van agrair la presència d'Etxegarai. En roda de premsa, els membres de la iniciativa de Luhuso van afirmar que va tenir "un paper molt positiu" i que l'alcalde de Baiona "va facilitar" el desarmament.

Informació als verificadors

Durant el matí, els artesans de la pau Etxeberri i Tubiana es van reunir amb la Comissió Internacional de Verificació, acompanyats pel president de la Mancomunitat Basca, Jean-René Etchegaray, el pastor protestant d'Irlanda del Nord Harold Good i l'arquebisbe de Bolonya Matteo María Zuppi, a més d'Anaiz. La llista de punts d'armes que té Ram Manikkalingam al capdavant del procurador de Baiona, Samuel Vuelta, va ser suspesa immediatament. En total hi havia vuit zones on es trobaven armes, tres d'elles en Iparralde i altres cinc al llarg de diversos quilòmetres, a Occitània. En total, s'estima que 120 armes, tres tones d'explosius, i milers de munició i detonadors. Començant a difondre el rumor i/o la desinformació que ETA va informar directament la policia, Berhokoirigoin va anunciar de seguida la correcció: "El que estan difonent alguns mitjans de comunicació és que ETA ha lliurat la localització de les armes a la Policia francesa, que és una intoxicació. No és així.

Dels set territoris

En resposta a la invitació dels artesans de la pau, van arribar gents dels set territoris. 20.000 persones li van mostrar el seu suport i solidaritat. Sovint, la resposta era: "Com tothom... no sé que noves...!" Un d'ells era Nestor, procedent d'Irun: "Soc aquí perquè vull que acabi dignament, perquè vull aconseguir una pau justa. Aquest era el pas que calia donar per a obtenir més passos. El mateix Monique de la rosa va dir: "Aquest pas unilateral és molt ràpid i és una pena que els estats no el reconeguin. Però necessitarem un reconeixement, que caldrà dur a terme a través del canvi de les polítiques penitenciàries". En el mateix sentit estava Battitt, d'Uztaritze: "Avui no és un final, necessitarem una sèrie de successos: el retorn de presos i exiliats, la convivència...". L'Ana, que venia de Vitòria-Gasteiz, pensava de manera semblant: "Hi ha hagut molt dolor i per a curar a tots tenim molt a fer, tant els responsables com nosaltres, cadascun com a persona", ha afegit el portaveu. La zalciera Juana deia que ella tenia per a la societat tant com per a Euskal Herria el pas del desarmament necessari: -Les armes eren, com un núvol negre, un pes enorme que pesava sobre els nostres caps. El que sentíem en tots els departaments, en la política, en l'economia, en el territori, però també en les relacions entre la gent. Ens llevarà una pressió i ens servirà per a construir les coses junts". Aquest zuberotarra havia estat aquest matí vigilant un dipòsit d'armes.

Els congregats en la Baiona Ttipia van ser informats pas a pas del dia. A més, se'ls va oferir la possibilitat de reflexionar sobre els elements que componen la pau, la resolució del conflicte i les xerrades, projeccions o debats. El programa complet es fixarà a les 15.00 hores fins a la gran concentració per al procés de desarmament i la pau. Volent tenir un lloc, va començar a omplir la plaça des de feia temps i, a poc a poc, a més de la plaça, tots els carrers i racons d'al voltant estaven abarrotades de gent. Funosas va ser la primera a prendre la paraula: "Tot això no hauria estat possible si no haguéssiu cregut en aquesta allau, si no haguéssiu cregut que teníem el poder de canviar les coses i obrir el camí al procés de pau. Gràcies per tots els organitzadors". El públic va respondre amb un aplaudiment aplaudit a les gràcies que se li havien donat, amb reconeixement. A més de Berhokoirigoin i Tubiana, Good també va estar sobre l'escenari.

Manifest fort

L'última de les intervencions va ser una mostra de la diversitat que s'ha anat consolidant amb el temps en Ipar Euskal Herria i que es va conformant en Hego Euskal Herria. Més d'un centenar d'agents es van pujar a l'escenari per a llegir el manifest subscrit per la directora d'ARGIA Estitxu Eizagirre, l'ex magistrat i exexperto de la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides Louis Joinet, el membre del Fòrum Social Fernando Armendariz i l'escriptora Susan George. "Aquest manifest és un text que quedarà de referència, i en el qual caldrà basar els altres passos que es donin per al futur del desarmament. Ens dona la dimensió política i humana que necessitarem per al següent", diu Berhokoirigoin.

Es tracta d'un manifest acordat de cara al futur. Perquè "la pau no és l'absència de violència i, per tant, la violència no és aquí", es poden trobar elements per a aconseguir una pau justa i duradora. Però encara que hagin escrit mirant al futur, no volen donar-li l'esquena al present i al passat: "Ara deixem el desarmament en el fetge, (…), volem deixar-lo en el fetge, però no sense mirar cap enrere", ha afegit.

Les víctimes, "les d'ahir, les d'avui, les conegudes i les desconegudes, les que han caigut armades, les que s'han esfondrat", recorden, "expressen el seu compromís de treballar perquè el futur sigui del record i del reconeixement". "Ens involucrem en la construcció d'un futur que els ha estat negat", ha afegit. Els organitzadors s'han compromès a treballar perquè el futur sigui sinònim de "convivència" i de "concòrdia", entre altres coses. Entre les víctimes es troben els presos d'eta, alguns d'ells empresonats. Els que estan malalts i els que han complert el seu càstig, es pregunten l'alliberament i l'acostament de tots. Creient que és possible aconseguir més que això: -Volem creure que tornaran a casa tan aviat com sigui possible. Perquè és necessari i ha de ser-ho".

Aquest moment del dia va ser un aparador de la pluralitat que es va construint entorn del compromís per portar el procés de pau fins al final. El propi manifest subratlla la pluralitat: "És veritat que no representem al poble en el seu conjunt, però ningú podrà negar que, vinguts de tot el poble i units en Baiona, representem els territoris d'aquest poble, inclosos les seves gents i les seves sensibilitats més desfavorables". També recorden als qui no han estat aquí: els que han estat en la reflexió d'aquest dia de desarmament però no han pujat a l'escenari, els que han marcat el conflicte i els que han estat colpejats: "No ha estat fàcil per a nosaltres arribar fins aquí, sense caure en la desesperació. La veritat és que no tothom ha aconseguit fer-ho. És a dir, és un manifest escrit en el respecte de tots.

No obstant això, atès que no tot es pot fer de manera unilateral, el manifest conclou amb una crida als governs espanyol i francès: "Perquè acceptin parlar, perquè recordin tots aquests anys que ens han llegat per herència. I perquè sapiguem com ha succeït. Això també ha de ser possible, perquè és necessari." El dia no va ser interromput per les autoritats franceses i s'ha conegut gràcies a les negociacions que s'han mantingut des de la iniciativa de Luhuso. A més de no entorpir la cita, en els pròxims dies es mostrarà la disposició al diàleg que es mantindrà en el futur per part dels governs espanyol i francès. És necessari perquè la convivència, el reconeixement i la reparació no poden realitzar-se de manera unilateral.