François Ruffin va néixer en 1975 a la ciutat de Calais, en el nord de França. En 1999 va fundar la revista Fakir, “enfadada amb gairebé tot el Crist”. Els escrits han estat denunciats en set ocasions per les grans empreses, a les quals ha guanyat en sis d'elles.També ha col·laborat amb France Inter i Le Monde Diplomatique. És pare de dos nens de 5 i 8 anys. També és futbolista i té escrit el llibre “Com ens van robar el futbol?”.

2016 Merci patron! va realitzar el documental que presentem en les pàgines d'ARGIA: Jocelyne i Serge Klur, un matrimoni desocupat, faran xantatge a Bernard Arnault, un oligarca culpable de la seva impotència, amb l'ajuda de Ruffin i altres treballadors militants. La pel·lícula mostra l'origen fosc de les riqueses d'Arnault, amo de diverses companyies de luxe com Louis Vuitton, Moët-Chandon i Kenzo, i la seva implacable conducta amb els obrers.

A pesar que a Espanya –incloent Hego Euskal Herria- hi ha hagut poques cites, a França 500.000 persones han vist a les sales Merci patron!, ha estat un fenomen sociològic i en part es va desencadenar en el seu deixant el moviment Nuit Debout al març de 2016, quan milers de persones van decidir ocupar places al final d'una manifestació que els sindicats tenien organitzada a París, com abans Occupy Wall Street i M-15. A Euskal Herria el moviment Guipúscoa Zutik ho va fer ressò en el seu petit moment.

Amb Merci patron!, Ruffin va guanyar el Premi César -si és a Espanya- i després de presentar-se a la medalla va pronunciar un discurs memorable davant les cambres: “La meva pel·lícula parla del que van portar a una fàbrica a Polònia, deixant enrere la misèria i el malestar de Crist. I mentre nosaltres conversem aquí, la fàbrica de Whirpool a Amiens, que produeix assecadors de vestits, està sofrint el mateix, perquè la porten a Polònia. Fa quinze anys ja estava a Amiens, es van emportar rentadores de roba a Eslovàquia, se'l van emportar a Continental a Romania, a Goodyear Polònia… Fa trenta anys que passa en mobles, tèxtil, química, metal·lúrgia i tot. Per què sempre igual després de trenta anys? Perquè agafa obrers i aquests no li importen a ningú”.

I va continuar mirant als professionals de l'espectacle: "Si fossin actors, posats en concurrència amb actors romanesos, el problema es plantejaria de manera immediata. Hi ha periodistes… Quan es toquen els impostos dels periodistes, hi ha debats, articles d'opinió en els periòdics. Però imaginem que passi als diputats, que diuen que els diputats no són prou competitius. Cada diputat francès costa 7.610 euros al mes, mentre que un diputat polonès costa 2.000 euros al mes. Però un diputat de Bangladesh costa 164 euros al mes! Imagina't que un dia es diu: ‘Demà hem de deslocalitzar el Parlament a Varsòvia’. Els debats en el Parlament serien immediats i sorgiria una proposició de llei. Fa quaranta anys que això és el que els passa als obrers i ningú ha fet una proposta de llei”.

Ruffin va acabar la seva intervenció demanant a François Hollande que “mogui el cul” i prohibeixi vendre a França les marques que deslocalitzen les fàbriques.

Sou de Diputat: 1.181 euros

Per a celebrar el premi César va anar a visitar als desesperats treballadors de Ruffin Whirlpool. Allí va plasmar la seva oferta política de presentar-se com a candidata en la plataforma conjunta Picardia Zutik –Picardie Debout– per al Parlament de París. Per a llavors, els sindicalistes que Ruffin ha trobat en els últims anys ja havien fet el treball no declarat, aconseguint el consens tant del Front Esquerre de Jean-Luc Mélenchon com dels verds ecologistes.

Parlem d'eleccions al Parlament Basc. Mentre França i tota Europa miren a les votacions presidencials, a veure si finalment es complirà el malson d'investir a Marine Le Pen com president... mentrestant molts altres preparen per als pròxims mesos, és a dir, com a lehendakari, les seves polítiques hauran de passar per la tamís del Parlament.

Què ofereix Ruffin? Per a començar, s'ha situat en el lloc del votant decebut per les promeses de totes classes: “Sens dubte, m'agradaria establir com a llei un ‘salari màxim’. Supressió dels tractats europeus que permeten la lliure circulació de mercaderies i capitals. Fi del treball precari. Incrementar el salari mínim i les jubilacions fins als 1.500 euros. Sisena setmana de vacances. Suport a les petites empreses i no a les grans. Creureu vosaltres les meves promeses? Tindré la majoria en el Parlament? Dubteu i raoneu”. Per això, Ruffin ha assumit tres compromisos concrets.

U: deixarà el seu escó si el 25% dels votants el sol·liciten. Dos: cada diputat té una bossa de 130.000 euros a l'any per a ajudar a qui vulgui (650.000 en cinc anys! ), organitzarà un jurat que s'encarregarà de repartir els diners. Tres: com avui un diputat cobra 7.100 euros bruts al mes (a part d'altres indemnitzacions i extres), Ruffin cobra 1.181 euros al mes fins que el salari mínim s'elevi a 1.500 euros, la qual cosa cobra en la revista Fakir.

“És urgent –diu Ruffin en les converses– que l'esquerra aterri entre la gent humil, com en els caserius en els barris de les ciutats. Hem d'atreure als qui s'han abstingut de l'esquerra, desesperats dels socialistes, recuperar els vots de Front National, mostrar que hi ha una altra manera de mostrar l'empipament i el rebuig d'aquesta Europa que no és el silenci o el vot FN”.

Secundat per un grup de gent il·lusionada amb la candidatura de Picardie Debout, Ruffin visita porta a porta a les famílies d'Amiens, Abbeville i els barris de la zona. “Tal com s'ha mostrat en la nostra pel·lícula, quan tens problemes en el treball, o quan estàs en atur, és molt fàcil recórrer al racisme, atacar als que estan al teu abast, siguin immigrants o perceptors d'ajudes socials. Hem de fer comprendre de nou quin és el veritable responsable: l'amo. Abans es coneixia, l'amo tenia el palau a la vista de tots, la seva capella en el cementiri. Avui el treballador i el patró que l'espatlla viuen molt lluny. Veure Whirlpool, la fàbrica que aviat deslocalitzaran d'Amiens: els treballadors no saben ni qui és el cap”.

Ruffin va explicar als obrers de Whirpool: “Jeff Fettig gana el que cadascun de nosaltres a penes guanyaria en 500 anys. I diu que els treballadors som massa cars!”.