Després d'estudiar filosofia i lletres te'n vas anar a París a especialitzar-te en sociologia. Va viure el Maig del 68. Ha influït en la seva trajectòria?

Per descomptat. A Espanya sofríem la duresa del franquisme en aquella època. Tot estava prohibit i tot era malvat. No hi havia ni llibertat d'opinió ni de política. Per tant, deixar aquest context i viure a París va ser una gran troballa. Va ser l'esclat de la llibertat i de l'audàcia, i en comparació amb el que era Espanya, tot era allí possible. Sens dubte, la meva trajectòria, que més tard faria com a sociòloga, va estar lligada als compromisos de París.

Hi ha alguna similitud entre Maig del 68 i M15?

Els contextos són similars: a la recerca de la llibertat, el repte de tots dos moviments era eliminar sistemes que no funcionaven i que estaven desfasats. Compartien l'ànima mateixa. La major diferència és que els joves d'avui dia també han de lluitar contra la corrupció, i en aquella època no estava, o almenys no s'explicava.

Vostè va tornar de París en 1970. El feminisme començava a enfortir-se llavors.

Sí, i vaig participar activament en Catalunya. Però ens vam adonar que no sabíem res de les dones i que era necessari treballar seriosament per a lluitar pels nostres drets. Per a llavors ja estava immers en la sociologia de l'educació i vaig veure que podia ser un recurs interessant per a analitzar la situació de les dones.

Aquesta experiència et va portar a ser directora de l'Institut de les Dones.

La institució es va crear en 1983 i en aquella època no hi havia massa gent treballant en aquest camp. L'Institut de Ciències de l'Educació de la Complutense de Madrid em va convidar a participar en una conferència i, en aquest sentit, la primera directora de l'Institut de les Dones de Madrid em va proposar formar part del recentment creat grup assessor. Allí es reunien tots els directors de cada Ministeri, al costat de diversos experts, encara que teníem poc d'oïdes… Bueno, l'objectiu era discutir sobre les polítiques que s'anaven a posar en marxa. Vaig participar durant quatre o cinc anys i en 1993 em van proposar la direcció de l'Institut per la meva experiència.

Han passat més de dues dècades, però encara queda molta feina per fer en la lluita per la igualtat. Fins a quin punt ha canviat la situació?

Les institucions s'han anat d'esquena. Quan vaig deixar el càrrec en 1996, l'Institut de les Dones de Madrid estava forta. Vam obtenir moltes coses, entre altres coses, vam ser portaveus de la Unió Europea en la Conferència de Nacions Unides a Pequín. La resta de països es van mostrar sorpresos pel gir que va fer Espanya després del franquisme. Però després va arribar el PP al poder i l'Institut de les Dones es va anar a baix. No és d'estranyar que s'escolti el comentari que ha fet aquesta setmana el director d'aquesta institució. Són vergonyosos i han demanat la seva dimissió.

Vostè ha treballat en el si de les organitzacions. Són imprescindibles?

Es poden aconseguir coses des de qualsevol lloc on es baralli, però perquè els països tirin endavant és imprescindible que la població i les institucions vagin juntes. L'embranzida és provocada per la població i està avalat per les institucions. Si algun d'aquests dos agents falla, no hi ha res a fer.

Parlem d'educació. Què opina de la LOMCE?

L'educació de 1970 és més reaccionària que la llei. Ens porta al franquisme i és totalment discriminatori. Elogia als millors d'una classe i rebutja als menys bons. És possible que un nen o una nena no tingui ganes d'aprendre als 10 anys i que, després, en complir 15 o 16, sigui un bon estudiant. És molt reaccionari i per això tots els partits polítics han demanat que es modifiqui, excepte el pp, que no respecti la llei.

Aquesta Llei permet que les escoles que reben diners públics desvinculin les aules entre els nens i les nenes.

L'Església ha estret el poder en l'educació i l'Estat l'ha fet possible. He treballat durant set anys en el Consell Estatal d'Educació i he vist que l'Església busca que l'escola pública sigui especialitzada entre nois i noies. Afortunadament això és impossible. Han inventat que la separació és beneficiosa per al desenvolupament infantil i que millor treballen… Però això no es pot comprovar científicament.

Creu vostè que l'educació viu el moment més dur de la democràcia?

No. Bé, des del punt de vista legal sí, però és cert que hi ha hagut una resposta molt interessant per part de la societat. Sobretot a Catalunya, no ho he notat tant fora d'aquí. No sabria dir que ha estat al País Basc. Moltes escoles han vist que han de canviar la metodologia i ho han garantit. Amb molts problemes, perquè la llei és com una cotilla, però quan fa falta no la compleixen.