Hem vingut a Baztan amb pressa i corrent. Garbiñe Elizegi es dirigeix a Amèrica sense bitllet de tornada.

Estimo la vall, amo el País Basc, però necessito descansar de tant en tant, anar per aquí i passar la temporada en altres llocs. Així ho vaig fer sempre que vaig poder.

Vostè estava a Darfur en Nadal de 2005, a Sudan. La guerra ha de ser dura.

Sí. No sé si era un estrès posttraumàtic, però vaig estar un any venint aquí i recuperant-me. Havia vist coses dures a l'hospital de San Francisco, però a Darfur no hi havia descans, estàvem 24 hores a l'hospital. A la volta, un racó. La realitat d'allí, la d'aquí, d'altra banda. A penes podia assumir la situació prenent consciència de la responsabilitat que tenen els europeus i els nostres governs. Com jo, molts cooperants viuen aquesta inquietud. Crec que és la primera experiència que hi ha més. Venia de la guerra, de veure morir als meus fills, i aquí, en canvi, el més important era no poder aparcar el meu cotxe. Així.

Va sofrir vostè un atac de guerra directe?

Només ferits. Alguns dels meus companys sí que van conèixer els atacs i també van violar a alguns. Hi havia un poble pres pels rebels, abandonat pel govern, i allí estava un hospital que nosaltres, Metges Sense Fronteres, havíem pres per a treballar. Estàvem en risc que el Govern bombardegés el poble i l'hospital. D'altra banda, hi havia paramilitars, janjaui, que caminaven a cavall, cremant pobles –perquè eren cases de palla– i violant a les dones. Aquesta era la seva “batalla”. A més del treball de l'hospital, anàvem als llocs on s'havia barallat, a ajudar a les persones que s'havien escapat. Era un desert. Lloc sec. Oxfam, Creu Roja, Acció contra la Fam… estàvem tots allí.

Té conseqüències el treball que realitzen les ONG?

Aquest debat sempre és aquí entre nosaltres. El treball d'aquestes organitzacions no és una solució, però sense la seva ajuda, moltes persones vives ja han mort. No arriben ajudes a molts llocs.

Potser la pregunta és errònia. Potser havia de preguntar-li per què hi ha guerres aquí o allà.

Són els governs els que tenen responsabilitat, els nostres governs. Les guerres en el món estan controlades per Europa i els Estats Units. No tinc cap dubte. Al costat d'això està el que nosaltres dèiem el “circ humanitari”. Entre elles, un munt d'ONG. Pila. Viuen del finançament dels governs que generen la guerra, sense independència… Hi ha molts dilemes tots els dies i costa mantenir la coherència. Continuava havent-hi acalorades conteses entre nosaltres.

Els sorolls de la pedrera d'Erdiz han callat. La fusteria és aquí. Com he llegit, l'Ajuntament de Baztan estaria disposat a acceptar el golf, l'hotel i els apartaments, si és per a accelerar el turisme a la vall. No obstant això, no està disposada a deixar construir habitatges unifamiliars en habitatges unifamiliars amb l'argument de l'especulació. Un sòl valorat en 500.000 euros tindria un valor de 36 milions d'euros.

Aquesta és l'estimació… No sé per on començar. D'una banda, Baztan és un caramel, el municipi més extens d'Euskal Herria, on el 80% de les terres són comunals. D'altra banda, els recursos naturals es troben en zones rurals; la ciutat s'ho ha menjat tot i, d'altra banda, és allí on viu la major part de la gent, sense relació amb el poble ni amb la naturalesa. Els partits polítics també estan en el joc del recompte de vots, i els vots estan ja a la ciutat. En moltes ocasions estem venuts. Les multinacionals, les que volen fer-se amb capital, amb la terra, estan sempre aquí, però al mateix temps, els aparells oficials dels partits, el parlament, etc., consideren de segon ordre els assumptes que ocorren als pobles. Per a nosaltres és una Aroztegia posar potes enlaire el Baztan.

En què s'encongeix Aroztegia de Baztan?

Revoluciona l'estructura social i urbanística d'aquí. Aquí tens, per exemple, la riba de Lapurdi. Hi ha altres exemples en l'Estat espanyol. La defensa d'un projecte polític és legítima, però no és acceptable que s'imposi i es prengui una decisió contra la ciutadania, contra l'Ajuntament i les Juntes Generals. El govern del “canvi” a Navarra ha actuat en Aroztegia igual que UPN. D'altra banda, als partits que donen suport a aquest Govern, el tema no els ha semblat prou important, almenys no han condicionat la seva activitat. Les tres parts, unides, tenen la força suficient per a canalitzar l'assumpte, com han fet amb altres assumptes.

Qui són els promotors de Fusteria?

L'immoble de Caixa Galícia posseïa el 50% de les accions. Bancs rescatats. Els empresaris de Baztan, per part seva, volen “salvar” Baztan, crear ocupació… a través del turisme. Des de la ciutat aquest és sempre el punt de vista, aquest discurs paternalista del món rural. D'altra banda, a Baztan sempre hi ha hagut elit, i on hi ha elit també hi ha resistència. Diria que la resistència està forta a Baztan, ens agradaria més forta, però aconseguim paralitzar el projecte de la pedrera d'Erdiz, quan l'ajuntament estava al 100% a favor del capital. També aconseguim paralitzar la fusteria, però ho van intentar a través del PSIS [Plans i Projectes Sectorials amb Incidència Supramunicipal], i aquí estem lluitant.

L'assumpte Fusteria t'ha portat denúncies…

Tinc tres denúncies judicials sobre mi. Les tres de l'empresa Palacio d'Aroztegia. El primer es va presentar l'endemà de les eleccions, quan era alcalde, per dir que el projecte era un “pelotazo urbanístic”. Segons la segona denúncia, se'ns acusa de prevaricació a l'actual alcalde de Baztan, Joseba Otondo, i a tots dos de prendre decisions contra el projecte quan érem alcaldes. Tercera denuncia Fusteria… i després què? Ho vaig rebre per participar en una roda de premsa en la qual vaig participar com a membre de la plataforma, al costat d'altres sis companys. Ens acusen d'insults i ens demanen una multa de 50.000 euros cadascun.

En 2013 et van agredir a crits quan eres alcalde de Baztan en el ball de nens de les festes d'Elbete.

Segons la nostra anàlisi, s'estaven produint nombrosos canvis a Baztan, algunes àrees en les quals s'estaven organitzant resistències, i les elits de la vall es van consolidar. La mutil-dantza ha estat una exhibició de poder per a molts. Als pobles on més diners hi ha, on més castellanoparlants, els que més tenen a veure amb el poder, s'han fortificat les elits. No és casualitat. D'altra banda, a l'Ajuntament va succeir el que no s'esperava, un grup molt jove, no vinculat amb les elits, es va fer amb l'alcaldia, presidit per la dona i feminista. El que surt del ramat genera desconfiança, i nosaltres no érem dels ramats. Ni tan sols anàvem per l'església.

Si s'ha de jutjar pel moviment dels nens, vostè ha estat amenaçat.

No sols jo. Ens van dir que ens traurien a palades si sortíem a la plaça abans de ser alcalde. En la meva condició d'alcalde, rebem insults i amenaces en diverses cartes que es van publicar en el diari a. Malgrat no ser una amenaça directa, fomentaven la violència contra nosaltres, deien que mereixíem experiència. Sent encara alcalde, també vaig rebre per escrit amenaces de mort, dues vegades, dient que ens matarien si no posàvem la bandera espanyola. Sempre estrès.

La vostra persecució s'assembla a la que sofreixen les dones en les parenceries paritàries d'Irun i Hondarribia.

Nosaltres no volíem acabar com ells. Les elits de Baztan van intentar fer el camí aquí, privatitzant les danses de nois, i nosaltres vam veure la necessitat de tallar això d'arrel, d'altra banda la mutil-dantza que anava a ser el camí de les parenceries. Més d'una vegada dic que estem parlant del tema de les danses de nois: aquí hi ha hagut un fujo d'estudi general. Veiem sens dubte quina actitud adoptar en les parenceries d'Hondarribia i Irun, però veiem una altra cosa pel que fa a les mutil-danses de Baztan.

Fer de l'eriçó és un “fujo d'estudi general”, fugir del problema, amagar-se.

“Amb el temps s'arreglaran les coses”, ens deien els que ens donaven suport en el canvi social. Però les coses no canvien amb el temps, sinó amb l'acció. Mentre ballàvem en les places, el tema va sorgir perquè la mutil-dantza s'estava donant en un parc públic, al parc de la ikastola. Ens reunim per a cansar-nos d'aquell abandó, xerrem, però seguien allí. Decidim entrar. Aquesta va ser la nostra acció directa.

Et van insultar en aquella Elbete.

Va ser molt violent, però ho vam fer ben pensat. La veritat és que jo preveia allò, callar la música, deixar de ballar als mutil-dantzaris… Havia viscut aquesta situació al meu poble, en Lekaroz. Però llavors no era alcalde de Baztan. No puc comparar-ho amb res, però eren els que m'havien criat en la plaça de Lekaroz i em van rebre cridant i amenaçant-me quan entrem al ball. La nevada se'm va fer dura, però més forta encara la del meu país. D'altra banda, també va haver-hi pressions internes.

Pressions internes? Vol dir de la gent que s'uneix políticament a vostès per la transformació social.

Sí. Els membres de l'equip de l'Ajuntament es van unir a nosaltres, però a nivell de partit no tots estaven amb nosaltres. Excuses de sempre: “No convé… Perdrem les eleccions…”. Però anar a l'alcalde i no ballar no era una opció. En Amaiur, per exemple, vam ser a parlar, nosaltres comencem a ballar i no callar al txistulari; parlem, van canviar al txistulari i vam poder ballar. Els vam dir que si l'alcalde, en aquest cas jo, anava al poble, entrava a la dansa i el txistulari callava, no podíem donar subvencions per la discriminació que cometien. Aquí també vam tenir conflictes dins de Bildu de la vall. Ens van donar suport les estructures nacionals, vam fer un seminari, coincidim amb el nostre objectiu, però alguns no compartien la nostra acció directa.

Per què?

Perquè sempre es qüestiona l'actitud del moviment feminista. Quan fem tallers, amb la parenceria, etc., és un factor que apareix de manera periòdica en els moviments de l'esquerra: la por al feminisme… En els moviments de l'esquerra molts tenen por al feminisme. Perquè exigeix una revolució profunda. Moltes vegades ens venen una revolució superficial i el feminisme és una revolució holística. El reconeixement de l'opressió dels homes en els moviments de l'esquerra, entre altres, fa por, i aquí també estem fent el truc. En els moviments de l'esquerra tampoc es fa front al masclisme intern.

Se'n va als Estats Units, a Dakota, com ho prometen els seus cicles de vida, a intervals intensos, a intervals pausats.

Sí. Vull conèixer Nova Zelanda, Àsia i a tothom, i no sé quan tornaré. Mentrestant, faré un volt i em vaig, a Dakota del Nord, als indígenes. Tenen terres als Estats Units i el Canadà, en Manitova. Començaré per un any. Es veurà…