El Periodista Precari que signa aquestes línies (d'ara endavant, KP; o, més agradablement, Kepa) ha hagut de tornar recentment a casa dels seus pares, ja que no pot pagar pel seu compte. Una nit en què no s'adorm, un títol de la biblioteca paterna li roba l'atenció: L'estrateg cartaginès (Món conegut, 1999).

La novel·la tracta sobre el que era l'aníbal de Cartago, en castellà molt net. Abans d'adormir-se ha fixat en la biografia de l'autor: Edward Rosset, nascut en Oñati (Guipúscoa), soldat a Líbia. Des del punt de vista bibliogràfic, l'escriptor oñatiarra sembla ser un expert en història bèl·lica i en navegants bascos. Kepa es queda desconcertat quan aquesta pedra li toca a la ment investigadora.

Vista la llum verda d'ARGIA, s'ha posat en marxa. Res més començar a investigar, ha trobat la pàgina web www.edwardrosset.com, que no ha estat actualitzada, i ha comprovat que l'última és la de 2013. Ha escrit 21 novel·les, algunes de les quals, segons la xarxa, Rosset va començar a adaptar-se per al cinema en aquest mateix any. A més, en la pàgina web es poden trobar alguns consells per als escriptors, així com una biografia bastant extensa de l'escriptora.

Nascut en Oñati, com a ciutadà britànic, en 1959 el jove Edward Rosset va ser cridat al servei militar. Va abandonar els seus estudis i va entrar en l'exèrcit com a radiotelegrafista de la RAF (Royal Air Force). Va ser enviat al desert de Líbia, on va passar una llarga temporada. Quan va acabar els seus estudis per correu, també va treballar com a periodista freelance per a passar el temps i dedicar-se a l'ofici, com el nostre Kepa.

Més tard va tornar a Euskal Herria, concretament a Irun, on va fundar l'editorial Stanley, amb l'objectiu de donar a conèixer el material que preparava per a les classes d'anglès. També ha escrit literatura de manera prolixa i, segons la pàgina web, continua amb aquesta labor. Però, com no està actualitzat, a saber on està i en què va ara. Una emoció semblant ha agafat la columna vertebral de Kepa, cada vèrtebra una a una, en veure el seu número de telèfon, aparentment el d'Irun, en la secció de contacte.

El difunt Stanley

Una veu de dona va respondre a la crida del periodista, a l'altre costat del fil. Sí, Edward es posarà de seguida. Sembla que ho està fent de debò. Kepa se sent a les portes d'un descobriment, com en el moment previ a la reunió entre Stanley i Livingstone. Una veu d'home parla: és ella. El periodista i el senyor Rosset van convenir que es reuniran aquesta mateixa tarda a la casa del segon. En l'entrevista també ha estat present l'esposa de l'escriptor, la senyora Elvira Gómez. Ha ajudat a recordar alguns noms i dades concretes.

Kepa li pregunta d'on se sent. Rosset es va somriure. Si fora per ell, diu, aniria a Oñati tots els dies o, bo, bastant sovint. En les campes d'Urbia hi ha un racó especial amb un rierol per a refrescar les ampolles de sidra. El paradís dels cels en la terra. Aquest és per a ell l'entorn, el seu poble natal, que neix en Zubillaga. No obstant això, segons Rosset, cada vegada té més difícil pujar al cim. Naturalment, Kepa s'adona que, com va néixer en 1938, el senyor Rosset porta vuitanta anys vivint, i que li costa més caminar, que fins i tot se li mouen les mans quan no vol.

A Kepa se li ocorre una pregunta curiosa: “Si haguessis de salvar del foc els teus tres o quatre llibres, quins serien els triats?”. El d'Oñati ha respost sense pensar-ho dues vegades: primer, Els navegants (Edhasa, 2006). “I no sols perquè m'agrada, sinó perquè tothom m'ho ha dit. Fa ja setze anys que ho vaig publicar, i encara s'embeni molt bé. Diria que és el meu best seller”. Després, Els gels de Terranova: balleneros bascos (Edhasa, 2016), que és l'últim, és també el favorit. “Encara no ha acabat. Vaig publicar la primera part i estic preparant la segona, a veure...”. Segons la seva esposa Elvira, la primera s'està estenent molt bé.

Finalment, Edward ha assenyalat amb el dit a Roncesvalles (Reis Asturs, 2007), que porta al capdavant la trilogia (al costat de Terra cremada i invasió). “Són tres volums, 650 pàgines cadascun, pots imaginar quin treball… La veritat és que ha tingut un molt bon acolliment; han contactat diversos lectors i lectores dient-me que els ha agradat molt, que no podien deixar de llegir, etc. Això té molt valor per a mi”. L'escriptor ha volgut arrodonir la seva resposta amb el glop d'aigua que li ha portat Elvira: “Aquests quatre o cinc llibres són, entre tots els meus treballs, com dir-ho… com a fills”.

L'obsessió de Rosset

El periodista ha preguntat a l'escriptor quina relació té amb la literatura, què li ha donat i què li ha pres. Rosset ha deixat anar el riure. “Presa temps! Bé, però com s'ha donat tot el que s'ha pres, no hi ha més remei. I dona-li, estar satisfet amb el meu cap, self satisfaction… això no té preu. Sempre he volgut escriure, des que era jove”. S'ha referit llavors als anys de servei militar a Líbia, dos anys i mig de llarga, tancats en una tenda de campanya. Després de llegir tots els llibres de la biblioteca, el jove Rosset es va posar a escriure i va acabar els seus estudis de periodisme per correu. La senyora Gómez ha recordat que a Londres va escriure i va publicar breus novel·les, en bones condicions. “Així és”, ha dit Rosset, “bastant ben pagat. Però els diners de llavors i el d'ara no tenen res a veure…”.

Bevent aigua, Kepa vol saber alguna cosa de l'editorial Stanley. De sobte, Rosset va recordar: “Va ser quan vaig venir a Irun. Stanley era el nom del meu pare, Victor Stanley Rosset. Era anglès, del poble de Letchworth [a 50 km al nord de Londres]; al carrer Getaria de Donostia-Sant Sebastià tenia una botiga gegant i es va anar al riu. Tot perdut, comencem a fer classes d'anglès al carrer Duana d'Irun, i així vam estar diversos anys. Després de la mort del meu pare, vaig continuar i vaig començar a publicar, pel meu compte, el material que creava per a les classes en l'editorial Stanley. Gairebé tots els mesos treia algun nou treball: fer compte... més de vint anys, 210 llibres”.

Kepa cita la divulgació, que demostra que Rosset li dona molta importància a això, i també en les obres literàries. “Per descomptat”, diu l'escriptor. “Sempre he estat professor i sempre he estimat l'ensenyament. In the back of my mind, en el fons de la meva ment, he tingut aquesta idea: haig d'ensenyar les coses a la gent. Per tant, he agafat tots els llibres rars que he trobat al llarg d'aquí, i he tret coses noves d'ells”. Llavors, el periodista ha llançat la pregunta habitual: Quin és, segons Rosset, el millor consell que ha donat per a escriure. “Actua i actua, no et rendeixis… Aquí estan les coses”. Kepare ha d'haver-se rigut d'ell.

La conversa acaba, per casualitat. Kepa ho sap. Aviat se li caduca el tiquet d'estacionament i no té ganes de pagar una multa. Quant a la pàgina web, el periodista ha assenyalat que l'última informació és de 2013. Li pregunta a Rosset sobre les adaptacions al cinema, si ha arribat a algun port algun projecte. “Doncs encara no. Vaig començar amb Els navegants, i ja tinc guardades tres o quatre adaptacions. Si algú tingués interès, li vendria a molt baix... jajajajajajajajajajajajajá!”.

Kepa apaga la gravadora del seu mòbil i saca algunes fotos, el millor que pot, del punt de vergonya que suposa un petit intrusisme. Abans de sortir, a pesar que la multa augmenta, el periodista ha demanat a l'escriptor, orgullós i enrogit, que ferm el número de l'estrateg cartaginès, heretat dels seus pares. Els ha donat la mà a tots dos, Edward i Elvira. Quan ha sortit al carrer d'Irun, al galop cap a l'aparcament, ha sentit dins de sí un renovat sentiment, per dir-ho d'alguna manera, de l'instint de navegant, del periodista de recerca. Durant molt de temps, en la seva petitesa, Kepa s'ha sentit gran.