Les dones no són subjectes de la història, i menys les lesbianes.

El moviment de les dones dels anys 70 va posar de manifest aquest mecanisme d'invisibilització. Es van posar a mirar la història de les dones. Nosaltres també estem en això, com a nova generació, afegint noves perspectives i nocions a les aportacions dels avantpassats. El camí és llarg, però la situació va millorant. Sovint som nosaltres mateixos els motors de la invisibilitat, encara ens queda per fer el desmantellament col·lectiu i individual.

Com es resol la invisibilitat?

Per a començar, amb les seves normes patriarcals la llengua francesa fa invisibles a les dones que han estat en un succés. També hi ha historiadors i militants que participen en l'adaptació de la memòria, reproduint esquemes d'opressió.

Vostè sol denunciar la jerarquització de les històries.

Ho fan les institucions que escriuen la història, però també les que tenen a les seves mans restes d'un esdeveniment. A més, encara hi ha moltes dones que no deixen testimoniatge o que deixen molt poc, perquè, segons ells, és “inútil” o “natural”. No han estat interrogats pels que estan recollint històries, malgrat la falta de conscienciació. És important que cadascun prengui consciència de la seva posició, del que ens ha fabricat.

El coming out té importància.

Aquestes ratxes de sordesa són armes indispensables per a lluitar contra l'heterosexismo. En escriure la història ens solen dir que un sindicalista o un antifeixista era lesbiana i ens pregunten “per què dius això?”. No s'adonen que amb aquesta frase destorbem a l'heterosexismo que estem produint de manera contínua. No obstant això, m'he comportat amb mesura, veient que les dones dels anys 40-50 no utilitzaven la paraula “lesbiana”. El llenguatge és immens, ens cenyeix, està en mans del sistema d'opressió.

El caràcter heterosexual, no obstant això, es planteja sistemàticament.

Els heterosexuals també han de lluitar contra l'heteronormativitat. Es tendeix a mirar les relacions entre les persones en l'estudi de la història. Aquí també es té en compte la relació dictada per la norma, les relacions amoroses, afectives, eròtiques que tenen una altra forma s'han esborrat. Són comptes privats, o es jutgen, o no s'esmenten. Cal fer notar que el privat és polític, perquè la destrucció d'aquestes matrius no s'ha fet.

Tenim altres històries al marge de la història oficial. Per als LGBT també és així, sabent que durant molt de temps i encara molts continuen callant la seva?

Podria dir que hi ha una història de LGBT. La relació amb l'íntim varia segons les cultures. Pel que fa a França, si encara queda camí per recórrer per a expressar-se. Però també són els que van fer les lluites i les xarxes per a viure la seva. Comencem a tenir notícies d'elles, comencen a sortir de l'armari. És el resultat d'una gran feina de sensibilització. Vaig tenir l'oportunitat d'ajudar a Pierre Seel, que va fer públic el seu testimoniatge sobre l'homosexualitat. Furiós per les paraules homòfobes, va fer un pas per a donar testimoniatge. Va ser deportat per homosexualitat en 1941. Com a estratègia de supervivència, va viure en una parella heterosexual. Es necessiten anys i un element alliberador especial per a fer el pas.

Alguns diuen que no es va deportar a ningú a França per ser homosexual.

És un assumpte complex. Les veus sobre les sexualitats són complexes. Com deia Foucault, tot és observat, hi ha normes, codis, prohibicions... Durant la guerra les sexualitats poden ser traumàtiques, ja que la violència és múltiple. Es plantegen estratègies de supervivència. També hi ha tabús, vivències que es volen oblidar o guardar. També està la pregunta sobre com fer la declaració. A més, eren realitats diferents en funció de la nacionalitat i de la situació política. Al voltant d'un centenar d'homes serien deportats per la seva homosexualitat. Uns altres van ser perseguits per ser homosexuals i deportats per una altra raó.

Quant a les lesbianes, què sabem?

Els Estats tenien una idea clara: no dir res de manera que no existís. Àustria va castigar l'homosexualitat femenina, els altres països no. Lesbiana havia estat perseguida per altres raons: Per considerar-ho “associatiu”, “en nom de la moralitat”, com a incompatible amb els valors familiars. La paraula “lesbiana” mai apareixia, però el mecanisme de repressió era aquí.

La moral és àmplia i parcial.

Era una repressió espantosa, perquè, seguint unes paraules, exercien una pressió terrible. Era una dona heterosexual, casada, que partia en l'època, i els altres eren castigats. Estem escrivint aquesta història. Bàsicament, estem recollint en l'espai numèric Queer Code el que van viure les dones cisgenero i transgènere lesbianes en la Segona Guerra Mundial. Ho tenim difícil, perquè moltes fonts d'arxiu ja no existeixen i la majoria dels testimonis estan morts.