Fosquejar el diumenge. Més ganes de casa que de carrer. Però venia Xabier Montoia i calia marxar-se. Dir-se a si mateixos: “Valdrà la pena”. Calia posar-li-ho i sortir al carrer, en contra del que el cos li demanava. “A qui se li va ocórrer fer concerts també els diumenges?”, “Els diumenges també valen per a concerts?”.
El gasteiztarra va arribar amb una formació d'última generació: Amb Ibon Rodríguez a la guitarra i al piano, i Itziar Lertxundi al cello. Però el repertori era inusual, especialment preparat per al cicle Hissar & Star, compost per les seves cançons i versions. I també les versions, lligades a un criteri concret: no en anglès en altres idiomes, sobretot com el revers d'una escena anglòfona. Va cantar en castellà, català, portuguès, alemany, gallec, italià i, per descomptat, en basc; anglès, només en el títol No english, please.
Quan vaig arribar a l'entrada d'Oihaneder, ja estava tocant el grup: Es tractava del Rento, escrit per Rubén Blades per a Héctor Lavoe, i com em vaig assabentar més tard, van començar amb això a propòsit. Així parlava la primera frase que vaig sentir: “Avui els dedico millors pregons”. Les intencions, clar.
Després van arribar els Tambors de Cap d'any en l'original: trip-hop, amb nou arranjament; Bertolt Brecht i Kurt Weill amb Die Moritat von Mackie Messer, per als quals com jo era fins llavors Mack the Knife; un romanç galego elegant; un parell de cançons que encara no s'han publicat; i un altre format més Maria del Meroret Bonce. Fins al clàssic ballable Zugan Gogoa del final, així: versió, cançó pròpia, versió...
Ja he vist Montoia en tres o quatre formats: amb l'antiga superbanda, primer presento Ni ez naiz... en el Gaztetxe: amb l'ajuda de dues guitarres en l'Hala Bedi Taverna; amb una sola guitarra en IBU; i amb aquest últim format, un parell de vegades. I a tot arreu bé, amb gust. Mai ha estat de primera fila, ni d'omplir les grans sales; però tampoc de callar per a l'alegria dels aficionats, ni d'estabilitzar-se en una fórmula i fer una bona estona allí.
Va haver-hi qui va dir que el lloc no era el més adequat, que hi havia un munt de ressons i que no se sentia bé. Val, no és una sala de concerts, és un gran pati de palaus amb sostre alt. No es va construir especialment per a això, però em va agradar que em diguessin què voleu, una espècie de ressò que li donava a la combinació de veu cello guitarra.
Tot el cos del diumenge a la nit, el seu cap alentit, es va veure perfectament esglaiat. Per a acabar o començar la setmana, no hi ha res millor que tenir “pa pa ra ba pa pa” en els llavis.