Els teus primers passos en les arts plàstiques, no és així?
Sí, és cert. Vaig començar com a pintor en el món de l'art. Mentre estava en la universitat vaig començar a fer crítiques d'art en una revista, a proposta d'un professor de la universitat. Però aviat em vaig adonar que els coneixements crítics i les teories bloquejaven la meva creativitat. Creia que tot el que feia estava fet per endavant, i em ficava en un cercle viciós, sense avançar ni retrocedir. Vaig pensar que la manera d'escapar seria fer una cosa nova.
Començar per zero?
Sí, i sense trepitjar una escola. Vaig conèixer a artistes de l'època vivint a Nova York: Richard Serra, Sol LeWitt, Joan Jonas... Tots ells estaven experimentant amb el cinema i altres manifestacions artístiques. Així vaig decidir que podria ser adequat per a reviure la meva creativitat, començar a treballar amb alguna cosa que no coneixia, el cinema. Dic moltes vegades que si hagués anat a l'acadèmia de cinema, no hauria fet Born in flames (creat en Garreta).
Crea les teves pel·lícules d'una manera molt lliure.
Sí, com ja li he dit, l'art que proclamava el crític d'art Clement Greenberg tenia regles molt rígides per a mi. Jo buscava treballar amb el cor i la intuïció, sobre temes que es quedaven al marge i en col·laboració. En aquesta època, en el centre de Manhattan, tots els artistes es trobaven junts i tot es feia en comú. Teníem molt de temps lliure i la nostra creativitat es desenvolupava en aquestes condicions.
En aquest context, la segona ona del feminisme va influir en l'art?
En el meu cas sí. Dues coses van influir: l'art de les dones no era tan valorat com el dels homes. Els homes eren mestres, les dones artistes es dedicaven principalment a la performance i al bodi, i se'ls considerava de segona categoria. De la mateixa manera, la segona ona em va empènyer a fer-me preguntes sobre la meva sexualitat. Per això vaig apostar per un cinema que barrejava elements visuals i verbals.
Per què t'interessa la ficció dels quals estan fora?
Encara que em considero bisexual, sempre he sabut que les dones negres i lesbianes estaven més exposades que jo. I jo volia treballar amb ells. És la ficció d'un grup de dones armades que s'oposa a la pel·lícula heteropatriarcal Born in flames (1983). Volia treballar amb la idea d'outsider i l'exclusió, ja que el feminisme d'aquella època rebutjava el lesbianisme, i més encara el de les dones negres de les classes baixes. Així mateix, en la pel·lícula apareix el tema de la transsexualitat, però encara no teníem un terme per a denominar-lo així.
Algú t'ha denunciat per apologia de la violència en relació a aquesta pel·lícula?
Bé, en aquesta pel·lícula vaig intentar retratar diverses formes de resistència, distribució d'afixes, grups de discussió, programes de ràdio... Així mateix, hi ha personatges que utilitzen armes, però mai contra les persones. Al meu entendre, la pregunta que activa la pel·lícula és: en quin moment s'impulsa a la gent a triar la violència? Aquestes dones només prenen les armes, sense usar-les, la qual cosa ja transforma l'ordre simbòlic de la violència.
La perspectiva de classe també ha estat important per a tu.
Notava un gran buit en el grup d'artistes que li he esmentat. Tots érem descendents de classes mitjanes o altes i, al mateix temps, blancs. Jo volia conèixer i exposar les inquietuds dels quals no eren com jo. Volia estar amb les dones més disgustades que poguessin trobar-se en la societat.
En Regrouping (1976) vas parlar sobre la unió de dones. És sorprenent l'actualitat...
Per descomptat, perquè aquesta pel·lícula es refereix a un tema universal: com pertànyer a un grup? Es tracta d'un tema molt complex, i aquestes dificultats apareixen una vegada i una altra en la pel·lícula, perquè és una pel·lícula que es posa en dubte contínuament. Al cap i a la fi, jo faig preguntes en les meves pel·lícules, abans que treure conclusions. I en això la principal preocupació era que, arribem de veritat a formar part d'un grup? De fet, fem grans esforços perquè les dones sentin la unitat entre nosaltres, però després sempre tenim la sensació que estem soles.
“Born in flames pelikularen azken eszenan New Yorkeko dorre bikien suntsiketa irudikatu nuen, 1983an. Askotan galdetu didate ea eszena hura gerora gertatu zenaren iragarle ote den; garai hartan dorre bikiak botere falikoaren adierazleak ziren guretzat, eta egokia iruditu zitzaidan filmaren azken sekuentzian haien leherketa irudikatzea. Hirian egunero ikusten genituen bi falo erraldoi horiek guri begira, eta nik haien kontrako desadostasuna irudikatu nahi nuen”.
Igual que amb l'ajuda dels artistes hem viscut la florida d'Euskal Herria, també en aquesta ocasió, amb el seu impuls, continuem fent el camí junts, donant el suport necessari als presos polítics, exiliats i deportats bascos
El lector ja sap que l'Associació Harrera neix... [+]
EMEADEDEI + MAHL KOBAT QUAN:
2 de febrer.
ON: Gaztetxe de Zuia, en Murgia.
----------------------------------------------------
El 20 de setembre del passat any vam tenir coneixement per primera vegada del col·lectiu musical en el perfil de la xarxa social que acabaven de... [+]
Otsailaren 13a Torturaren Kontrako eguna izanki, Euskal Herriko Torturaren Sareak gutun publiko bat igorri du. Poliziek torturatu euskal jendeen lekukotasunak bildu, eta aitortza egiteko xedea du sare berri horrek Euskal Herri osoan. Torturatuak izan diren 5.000 pertsonei... [+]