Què em sembla pensar d'un llicenciatari en Belles Arts, el que, per molt miserable que sigui, no el conegui i mai hagi sentit en la carrera el nom de: Antonio Gezala Ayrivie (Bilbao, 11 de juny de 1889 – Bilbao, 13 de setembre de 1956). Sembla una cosa premeditada.

Kirmen Uribe porta a la novel·la Elkarrekin esnatzeko ordua (L'hora de despertar-nos junts), tant al fons com a la superfície, i és sorprenent el retrat que li va fer a Begoña Sota. Però el xoc dels tramvies en l'Arenal tampoc és suau.

Fa l'efecte que la vaga imatge que tenim de l'art basc de principis del segle XX sempre ens ha tocat al clixé: la idealització del món perdut, la puresa de l'origen mític… i pensar que tot era el mateix i no veure que, encara que fos una pantana, era una altra cosa, que havia mirat al món amb altres ulls, com Antonio Gezala.

Igual que va fer en altres obres, l'artista pretén captar en el seu llenç l'ambient de la ciutat, la velocitat, el soroll, el moviment, influenciat per les avantguardes, amb un toc de futurisme. Estem a Bilbao en 1922, la ciutat compta ja amb 120.000 habitants. És una ciutat moderna la que Gezala vol mostrar en les seves obres: cotxes, tramvies, electricitat, publicitat, gent, cadascú sota el seu paraigua. I de sobte l'accident.

El seu pare era comerciant, volia aquest món també per al seu fill. Amb la intenció de dirigir a un mal estudiant, va ser enviat a Bordeus als 13 anys, i més tard a Manchester en 1904. És llavors quan se li coneix el primer quadern de dibuix. En 1907 va tornar a Bilbao amb la decisió de deixar els estudis comercials i convertir-se en pintor.

A més de pintar, també va mostrar el seu talent fent afixas, i també en escenografia. El símbol d'Eresoinka està fet per ell. Es va refugiar en Filatèlia després de la guerra.

Va morir després d'un llarg exili interior, en 1956.