En què consisteix la qüestió, el cas, el “assumpte” o el nus rebel que sigui?

Vuit anys després, el mes de juny passat, per llei, finalitzava el termini per a instruir el cas. Els casos que portaven obert més de cinc anys havien de tancar-se. Est, que portava set anys, es va ampliar un any més. [Director del jaciment] L'advocat Eliseo Gil va interposar el recurs i encara ha rebut una notificació del jutjat en la qual afirma que accepten el recurs, que no era necessari ampliar la instrucció, que no tenia justificació, que calia prendre una decisió. El comunicat al·legava, no obstant això, que la decisió no s'havia adoptat a petició de l'advocat Eliseo Gil, sinó per un error de la fiscalia, que havia demanat la pròrroga una vegada transcorregut el termini. Surrealista. Vull dir que en breu podrem rebre una resolució, o a saber quan. És desesperant. Pot ser que el que diem avui perdi valor demà.

On està el nus?

El cas porta més de vuit anys en fase d'instrucció i encara no hi ha cap acusació per part del fiscal. L'informe policial ja s'ha realitzat –l'hem llegit– i no hi ha cap indici de delicte. Ni rastre. La pròrroga de la instrucció és absolutament excepcional –és la causa més antiga que tenim al País Basc–, i això, segurament, perquè el jutge i el fiscal no saben què fer. El mateix judici pot tornar-se en contra dels acusadors [Diputació Foral d'Àlaba], molts draps vells poden sortir a la llum... Però si no hi ha judici, es quedaran en ridícul, després de vuit anys declarant falsedat.

I en què es troba el nus de l'autenticitat de les ostracas?

Hi ha opinions molt oposades sobre aquest tema. D'una banda, a iniciativa de la Diputació d'Àlaba, la comissió formada majoritàriament per professors de la UPV/EHU va considerar que les ostracas eren falses. D'altra banda, en aquests anys molts científics de gran pes, molts estrangers, han dit el contrari, és a dir, que les ostracas tenen aspecte de ser veritables. Aquests científics han elaborat vint informes. La majoria no tenen vincles afectius amb el País Basc, no tenen pressions per a actuar de l'una o l'altra manera, i diuen que les ostracas tenen aspecte de ser veritables. Edward Harris, Van den Driessche, Rodriguez Colmenero, Luis Silgo, Ulrike Fritz…

Al costat d'ells, no obstant això, tenim a experts que donen per falsos els textos en basc que apareixen en les ostracas i en els grafits. Quants caps hi ha?

La paraula d'un contra la d'un altre. Però aquí estan els informes, aquí estan les fotografies, aquí està el jaciment ben documentat –les fotografies de les ostracas, les transcripcions, els comentaris…–, i la gent s'ha quedat en el camp. Els mitjans de comunicació també, al principi, van prestar molta atenció a la troballa. Es van pronunciar a favor, després en contra, de manera acrítica. Després ha estat un moviment bastant fort el que ha defensat l'autenticitat de les ostracas: En 2009 vaig publicar el grafit en basc d'Iruña-Veleia, el filòleg labortano Héctor Iglesias ha escrit un informe de 400 pàgines en francès…

Veleia afera (2010) d'Alberto Barandiaran.

Sí. I la gent no té per què creure en l'un o l'altre. La gent només vol la veritat, i avui dia aquestes coses poden resoldre's segons evidències físiques. En 2009, per exemple, tant l'empresa Lurmen com a SOS Iruña-Veleia van sol·licitar que diverses cases especialitzades en arqueometría europea estudiessin grafits –el pressupost presentat no és molt car–, però el jutge no el va acceptar i la qüestió és a la seva mà. Creiem que en una setmana es podia resoldre aquest assumpte, i en part fins i tot sense anar a Europa.

No és, per tant, una incidència de filòlegs.

No de filòlegs, no arqueòlegs… és l'època dels laboratoris especialitzats.

Lluiteu contra la comunitat científica.

Sí i no. Quina és la teva comunitat científica? Joakin Gorrotxategi, Joseba Lakarra i Isabel Velázquez? Només ells? A part dels membres de la Comissió, gairebé ningú s'ha alineat per la falsedat en l'esfera pública. Qui s'ha mullat en aquest assumpte en els últims vuit anys? T'adones que es van escriure deu informes –sis a favor de la falsedat–, però cap d'ells ha estat publicat? Per què no s'ha publicat, els professors universitaris estan ansiosos per publicar els seus articles en revistes indexades i especialitzades! Ningú ha publicat una paraula. Des de 2008, els partidaris de la falsedat no han escrit res, excepte per a confondre els marges d'Internet, utilitzant noms falsos o àlies.

Què guanyarem, què perdrem quan el jutge prengui la decisió, sigui com sigui?

No soc endeví, no puc dir el que decidirà el jutge. El lògic seria que s'arxivés la causa; queda en mans del jutge decidir si hi ha hagut o no delicte, no si les ostracas són reals o falses. Si no hi ha indicis de delicte, el lògic seria arxivar la causa, alliberar les peces per part de la Diputació d'Àlaba –que té la propietat i la propietat del seu patrimoni, encara que Lurmen té la propietat intel·lectual, perquè és qui les va trobar– i posar-les a la disposició dels laboratoris especialitzats que es troben fora de l'Estat espanyol. A Londres, Bèlgica, Alemanya… estan preparats, hem tingut contactes.

No sembla que estigueu demanant el cel.

L'única cosa que demanem és lògica. Tenim la sensació que les proves estan fetes, encara que sigui de manera oculta, i que no han trobat cap prova de falsedat. Entre les irregularitats que s'han produït, una ha estat la que el dia 19 de novembre de 2008, data E, en la data d'adopció de l'acord, es lliurava un únic informe: [Joaquín] Gorrotxategi. Els nou informes restants no estaven lliurats, i alguns, probablement, ni tan sols per escrit. Aquests informes van venir l'endemà, o a una setmana, o a un mes. Aquesta va ser la primera irregularitat.

Què vols dir?

La resolució assenyala que “els científics van prendre la decisió per unanimitat”, però no és cert perquè ja hi havia un únic informe lliurat. Una altra gran irregularitat, la del tribunal, va anar que les peces passessin a la disposició de qui va interposar la querella, és a dir, de la diputació. Això és increïble! Han tingut les ostracas sota la seva cura, les han utilitzat els grafòlegs i les mans que els agraden, sense saber què s'ha fet, ni què s'ha fet.

Ha denunciat alguna vegada la deixadesa de l'elit cultural del nostre país.

Escàs comportament de la comunitat política i cultural basca. Malgrat les creences, és possible que no vulguin aprofundir en res i, en un moment, imposar la censura als qui pensen d'una altra manera. Aquesta censura ha estat, a més, palpable en els mitjans de comunicació de tot el país. Hem fet moltes coses, SOS Iruña-Veleia, Orígens del Basc, Martin Ttipia… Concentracions, congressos, visites guiades, xerrades... de les quals gairebé res ha aparegut en els mitjans de comunicació. Treballs de publicació d'articles d'opinió enviats per nosaltres. Hi ha algun mitjà que no ha escrit en paper la paraula Iruña-Veleia durant quatre o cinc anys. I no diré el seu nom! Ja, ja…

Censura?

Si no és la censura, és potser el llatí damnatio memoriae? Què és aquesta conversió d'Iruña-Veleia en tabú? No sé si la paraula és una censura o una apagada informativa, però això és aquí.

Què més?

Estem en mans del jutge, no podem fer una altra cosa que esperar, a part de fer soroll, per descomptat. Si s'arxiva el cas, caldrà fer força per a alliberar d'una vegada per sempre aquestes peces i donar el camí que els correspon. Si hi ha judici, caldrà fer força pertot arreu perquè el judici sigui just.

Per què ha succeït això?

Segons la lectura que fem des de SOS Iruña-Veleia, els filòlegs bascos van ser els primers a oposar-se a la veracitat de les ostracas. Per què? Perquè el basc que apareix en els grafits i que ells representen fa dos mil anys no coincideixen en alguns punts. D'altra banda, la UPV/EHU ja volia apropiar-se del jaciment, amb una gelosia impressionant per a l'empresa privada Lurmen. Més raons? La pressió del lobby de l'euskaldunización tardana, dient que en aquella època a Àlaba no es parlava basca, que per força havien de ser falsos… El Vaticà també sembla que ha ficat el nas. Finalment, tenim la intervenció i les decisions dels polítics. Quan es va prendre aquesta decisió, el diputat general era el del PNB, el d'EA el diputat de Cultura, el que va proposar i va signar la decisió; ara és el d'EH Bildu, i així tot l'arc polític va quedar bloquejat; aquest podria ser una de les claus per a explicar el silenci. La salsa ha estat gran, s'han acumulat molts interessos, interessos diferents, que han estret el nus.