Als cinc anys ja havia diagnosticat autisme. No tenia senyals evidents, però percebíem alguna cosa. Amb el pas del temps, cada vegada es veia més clar que tenia una cosa especial. Al final li van diagnosticar la síndrome d'Asperger, però vam tenir suficient treball per a diagnosticar correctament. El fenomen de l'autisme a penes es coneixia en aquella època i alguns psiquiatres no tenien coneixements suficients.

Dins del Trastorn de l'Espectre Autista, la Síndrome d'Asperger és una de les malalties més lleus. Ramón no té retard intel·lectual. És capaç de parlar i de raonar. No obstant això, veu la realitat amb altres ulls i té dificultats per a desenvolupar adequadament les relacions humanes en determinades situacions. A l'escola, per exemple, ho va passar molt malament. Té memòria fotogràfica i va aprendre a llegir abans que els altres nens. A més, parlava de temes que per a un nen de la seva edat no eren normals. Aquí van sorgir les tensions i la relació es va anar deteriorant.

Al final, durant l'etapa de Primària, va sofrir assetjament escolar. La resta dels nens l'abandonava. Aquesta experiència, com és normal, li va causar un gran mal. La integració li va sortir molt cara al nostre fill. És molt bonic confondre a un nen que té un problema amb la resta, però per a això necessites un professional que sàpiga gestionar la situació. En cas contrari, només es produeixen danys.

En el cas de Ramón, els professors no tenien la formació necessària per a treballar amb un nen amb autisme. Des de llavors s'han realitzat avanços en aquest camp, i creiem que avui dia els nens amb autisme tenen més oportunitats. En aquest sentit, cal destacar el treball que realitzen les associacions d'autisme. Ramón va treballar en el seu moment en una societat de Bilbao i li va venir bé per a acostumar-se a les situacions de la vida quotidiana.

En la nostra opinió, en aquestes associacions i centres es troba la clau del desenvolupament de les persones amb autisme. En ella se'ls ajuda a desenvolupar la vida social, i això és el que realment cal enfortir. No hi ha un altre camí per a la correcta integració social d'aquestes persones. Oferir una formació adaptada a les característiques de cadascun pot augmentar molt la seva independència i, en general, la seva qualitat de vida.

L'objectiu és ser persones independents en les grans. És molt trist deixar-los en un racó una vegada que hagin arribat. Ara estem en aquest tràngol. Estem molt preocupats perquè no sabem el que li passarà al nostre fill quan no estem al seu costat. No veiem gens clar el futur. On estarà? Amb qui? Se sent a gust? No trobem respostes a aquestes preguntes.

Les institucions no ens ofereixen alternatives. Sembla que l'única possibilitat és entrar en una residència, i nosaltres no la volem per a Ramón, perquè sabem que no se sentiria còmode. Per això, considerem que les institucions haurien d'ampliar el ventall d'alternatives. Hi ha molta gent amb una formació adequada, per la qual cosa només fa falta que les coses s'organitzin correctament. Pensem que aquí està la solució.