Segons les versions, les lletres de la cançó que parteix amb les paraules de Txiki Txiki o Gazte Gaztetik van ser recopilades per Azkue a Baztan a principis del segle XX, formant el Cançoner Popular Basc. La melodia la va recollir de boca de Miguel Esteban Gortari. Al llarg dels anys 1940, el Pare Donostia també va escoltar un parell de versos molt penetrants a Agustín de Lakarra, del caseriu Putxu d'Azkaine.

El noi que parla aquestes cobles belles i alegres va ser enviat a Salamanca, en la florida de l'edat, per a realitzar els seus estudis eclesiàstics o frares, com l'havien adulterat o decidit, després d'un consell de família. Des del País Basc, les comarques de Baztan o Xareta, la carretera fins a Salamanca podia ser llarga. Podem imaginar a joves en ramat, cantants, provocadors i bertsolaris. Però sense massa preocupacions.

Des de jove, el meu pare i
la meva mare em
van descobrir i em
van enviar a l'estudi a Salamanca.

Molts religiosos i sacerdots d'Euskal Herria cursaven estudis de teologia capdavantera en la capital de la regió de Castella i Lleó d'Espanya. El riu Duero continua travessant una zona d'esplendor. Salamanca es va desenvolupar en l'època romana i es va convertir en una gran celebritat en 1218, quan va fundar la universitat batejada Alfons de Lleó IX.ak, Estudi General de Salamanca. En ella es realitzaven estudis humanistes, seguint la filosofia d'Erasme. Una cançó ens mostra que els bascos també es dirigien cap a allí, però en aquesta sendera contínua podia succeir el que ocorregués:

Anava a
Salamanca, quan vaig pensar que
havia de
casar-me amb l'estudiant de batxillerat.

Des de l'Edat mitjana fins avui, els estudiants li encanten celebrar la festa. Caminaven en bandes o grups musicals, amb la paraula “bergant”, a més, en castellà, una idea d'estafador picaresc. Els estudiants no eren honrats, silenciosos, humils, seriosos, sinó tot el contrari. Un altre gran basc havia erosionat també les soles dels pantalons en les llindes de la universitat de Salamanca: Pedro d'Azpilkueta, àlies Axular, d'Urdax, per a no esmentar més que a ell.

En una bonica posada,
on m'havia
quedat famolenc, una bufona noia
em servia en la taula.

No li va succeir a Axular (1556-1664) el mateix que al nostre personatge, que esgarrapa l'autoficación en vers. No s'allotjava en una modesta posada i no abandonava els seus estudis per un parell d'ulls dolços. Va aprofundir en els cursos de teologia del convent dels Agustins d'Urdax, més encara signant un tracte amb el diable a la Vall de Salamanca, sagnant, si es té en compte la creença popular. Perquè el coneixement d'aquest singular Faust del País Basc era gran, font de tots els fantasmes de la gent. Cervantes també va esmentar la màgia d'aquesta Cova de Salamanca.

El rector de Sara reforçaria en 1643 la sendera de la literatura en basca. Posteriorment va publicar la col·lecció de reflexions amb el permís del bisbe de Bordeus Etxauz. Quan es llegeix encara, i sempre per plaer irònic, l'erudició del segle XVI es veu, a més de la lujuriosa varietat vivent del basc. És de suposar que els Saratíes es glorían escoltant els sermons dels diumenges, els brillants exemples, les referències cultes, les notes que es traduïen del llatí i del grec i que s'abocaven una després d'una altra entre les aromes d'encens.

Va tractar amb el diable però no va assaborir les traques i formes fascinants que van embogir al bertsolari.

Els ulls apassionats, el llavi
cobert de flors, parlant
amb mi sense esforç, aquell àngel
estava a la mateixa hora en el meu cor.

Pel que sembla, l'estudiant es va enamorar de seguida de la cambrera del bar. Ens dona la imatge d'una bella noia en termes precisos. Imaginem una alegre, amb un somriure clar i amb una alegria natural. Són versos àgils, optimistes, plens de plaer, fàcils de cantar i memoritzar. El jove, que renunciava al seu futur, va vendre el sèrum abans que el formatge, per al qual s'havia format una parella, sense que la jove hagués de donar la seva visió.

Li vaig dir a cau d'orella que l'estimava
amb
mitja paraula,
però la pobra, la tímida, es va escapar.

Quan el jove el va acusar d'amor, així de bambú, partint del zero grau de coneixement mutu, l'encantadora dona es va espantar com si hagués vist al vell i malvat dimoni d'Axular. Sabem que Jagoi no és difícil reconèixer l'amor a algú, que després hi ha problemes per a crear i desenvolupar. I amb el temps que perdem després, s'han produït poesia, versos, contes i novel·les penetrants.

Al cap del joc entre l'amor i el dubte, el frare de Baztan, Urdazubi o Sara, va recollir un enorme escàndol: la noia es va espantar i va fugir, deixant a un amant valent amb la boca plena:

No em diguis, bella estrella, que
em condemna a l'infern!
Mai s'esvairà del
meu pensament el teu aspecte.

Davant la tímida negativa de la jove, el jove no va tenir més remei que tornar a les creences més elementals: el Pare Déu o el Senyor Celestial són aquí per a gaudir dels cors trencats. Es veu a si mateix en el lloc de Sant Pere, el guardaboscos:

Si el Pare Déu m'hagués
fet la
clau dels cels, llavors
ja sabria a qui obrir la porta.

L'imaginari dels llibres sagrats s'utilitza aquí després de somiar amb el paradís, que ha estat condemnat a l'infern per simple mirada. Els conceptes d'Infern, Purgatori i Paradís es van establir en el segle XIV per ordre del Papa Benet XII i per escrit del gran Dante. El basc que anava a estudiar teologia sabia quina era la distribució de les diferents èpoques des de la mort, així com la majoria dels ciutadans que escoltaven els sermons.

En el segle XVII al País Basc, els fills dels senyors de la casa, com en molts altres llocs, estudiaven en moltes cases de cures. A més, Erasme i Tomàs d'Aquino havien fixat el lloc de la vida en aquest dispositiu. El model de composició teològica de la família dibuixada pel Concili del Laterà de 1250 havia estat introduït en la població: un home (Josef), una dona (María) i un nen (Jesús), era la família d'aquells temps. La model s'ha mantingut fins avui, quan en 2013 es va debatre el matrimoni del mateix sexe al País Basc, fins al moment en què creixien les més sonades escenes.

El jove que havia abandonat el projecte de convertir-se en estudiant d'estudis tenia clar d'aquesta manera a qui i en quina ordre havia d'obrir-li les portes del cel:

Primer al meu pare, després a
la meva mare
i després
al meu germà, i després, en silenci, a la meva bella estimada.

No sacrificaria, no obstant això, l'essència de la seva família per a donar preferència a la tímida serventa d'aquella bufona posada que li sacsejava secretament el cor. Era la recompensa del paradís.

Encara que molts grups i xarangues ho ofereixen, Amaia Zubiria i Txomin Artola van fer una versió d'aquesta cançó en el disc Folk-Lore-Sorta 1, aconseguint que l'acordió blanquegés les boques i tragués tot el suc d'alegria que aporta l'essència de les paraules. Va ser publicat en 1991 a la casa Elkar. No és la d'ahir. Comprenem que no ha agafat ni una sola arruga.

La cançó regala l'alegria de viure a qui l'escolta, i a qui va engoloseando les paraules a mesura que la boca es va donant. Les mares xiuxiuejaven als nens, els amants es miraven els uns als altres, els solitaris es desesperaven a si mateixos.

El noi havia sofert un cop amb la fugida de la jove, però li corresponia seguir endavant. Per a baixar a Salamanca. O la trobaria en la primera ciutat, on faria el seu diari, lluny de les esglésies i prop de possibles fonts d'amor.