L'obra, publicada per Joan Mari Irigoien a principis dels 80, ha tingut una gran repercussió gràcies a l'edició renovada de 1995. No obstant això, aquí abordarem l'original, perquè ens sembla que el context d'aquella redacció (el començament de la Transició i la curta tradició de la novel·la moderna basca) i l'audaç proposta literària que fa el mereixen.

En aquesta obra es fa una narració de la memòria col·lectiva dels bascos des del carlisme fins a l'inici de la Transició. No obstant això, no és un relat històric-cronològic habitual, més enllà del pur realisme, que beu del surrealisme, del realisme màgic, etc. Representa cada època històrica a través d'una tècnica narrativa, amb gestos i un món simbòlic ple de textos literaris (sobretot de literatura mexicana) i religiosos.

L'obra està plena de personatges amb una concepció del món molt diferent. La simplicitat i el dualisme inicials es van convertint en complexitat i riquesa. Hi ha personatges que es dediquen a l'epistemologia platònica, però també hi ha qui manifesta la veritat i la impossibilitat de percebre la realitat. Quant a les ideologies polítiques, els personatges del carlisme, liberal i carlista, són molt marcats. No obstant això, aquesta dualitat s'ha convertit en una dualitat essencial en la segona. Comença a dissoldre's al llarg de la República, fins al punt de florir nombroses posicions polítiques i d'aparèixer anarquistes o socialistes. Després de la Guerra de 1936 posa el focus en les tensions entre la generació perduda i la compromesa. Els primers han estat educats sense vasquismo per a evitar l'herència política, mentre que els segons senten un pes de compromís. Els seus límits i càrregues els porten a qüestionar la vida mateixa fins que finalment esclata.

A més de la narració coral que creguin els personatges, una de les claus de la novel·la és la conceptualització del temps. El temps pot ser etern, discontinu, cíclic o cronològic, i els salts de l'un a l'altre mostren el que suggereix el poema inicial: el temps no és sol el que marca el rellotge.

En aquesta línia segueix l'estructura cíclica de la novel·la, tant perquè les guerres es compten l'una després de l'altra, com perquè l'entrada i el final s'enrosquen amb les veus dels morts, amb una venjança poètica que canvia la història de la Transició.

Es tracta d'una novel·la robusta, sòlida i plena de referències, amb passatges antològics que afloren les fissures dels conflictes dels bascos, però que repeteix algunes tècniques i que triga molt a intentar abastar la visió polièdrica de la realitat. Potser un treball massa ambiciós, però significatiu en la història de la novel·la basca, construït a partir de les noves tendències literàries.