En primer lloc, per la porta de la muralla de la ciutadella de Donibane Garazi, la caiguda del carrer de pedra vermella realitzada per la cavalcada de baix. Ballant “El drac”. Feia molt de temps que apareixia el sol i només es veia més brillar la roba blanca de Bolant i dels Xampanya, la cinta groga i blava, el pit daurat i les nines. El clixé de Xilinx entre els vells edificis de pedra d'Arradoi, que han estat testimoni d'això en més d'una ocasió. I aquests dos cavalls del cap, cavalls forts, de pèl fosc i bells, trotant sobre les pedres. En l'extrem oposat de la cavalcada, les forquetes grunyien anunciant el que els esperava. La ràbia herrumbrosa del drac es preparava per a l'aixecament de les ribes.

El diumenge era un matí assolellat i afable, el Cavaller Carnestoltes d'enguany, el passat 26 de febrer, en la gran ciutat de Baxenabar. La cavalcada pren a pas la plaça del mercat cobert i l'espectador s'acosta mandrosament. Aviat s'ha completat el cercle, un espai natural per al joc. Ha entrat el primer fuet i tot! al primer cop de vista, aquí està la imatge del teatre. Immediatament, el riure i la imaginació de l'espectador ballen. Una llarga jaqueta de pèl amb palmes a les cames i una mitjana per a mossegar el nas. L'Excés dels Pirineus, ens ha entrat el nas llarg de talp i estem en el tema. Es pretén crear un Parc Natural de la Comarca “Euskal mendiaz” per al desenvolupament turístic. El llarg nas de Sator fa els seus primers passos en els Alhapides, i de sobte, a mig camí, arriben corrent dos trailers o carreres de muntanya, ja que l'animal està a punt de rebentar. En poques imatges, tot és dit. Un mitjó, un joc de palmes i el cos de la pinça, és la màgia encesa d'aquest drama d'art popular, tan famolenc per al gaudi de l'espectador. Eugenio Barba, director d'Odin Teatre, en la presentació d'una de les seves obres teatrals deia sobre el seu treball de portar anys abans amb Jerzy Grotowski i Ludwik Flaszen: “Eren espectacles generosos amb l'espectador, rics en formes, carregats d'idees, amb un erotisme, amb una gran bellesa de veus i cossos: un teatre pobre”. Teatre pobre o pobre, en el fons, un artedrama que aposta per la força i l'alè d'un jugador amb poc de res però amb una metàfora interior molt treballada, repetint la paraula preferida per Antton Lukuk.

Más o menys local, les sis peces de les barraques de Garazi d'enguany tenien tots els temes. Abusos sexuals a l'església; Escorxador de bestiar en Maule; Campanya de comunicació totalment patriarcal muntada per alguns metges per als dies contra el càncer de mama de les dones; Joguina muntada per dos o tres pares jacobins de l'escola pública contra el model d'immersió en basca; Els joves del gaztetxe de Garazi, que passen el dia a la terrassa de la posada, sense que comencin un projecte més laboriós:

Els
“Artixotes de la Pau” també van ser portats al mig camp de joc. La paraula francesa d'Orburu, aprofitant l'ocasió per a jugar amb la paraula artesana. Txetx, que tenia tota l'estratègia pensada, com a responsable de tota l'operació; Bea “no sap res! No sap res!”. “Berhoko”, agricultor d'interior popular, sindicat, creient, pel treball realitzat en el nou Col·legi Basc en demanda d'espai per a EHLG. Autoderisio també.

La
força d'aquest drama artístic està també en la paradoxa que ens dona per a riure'ns de nosaltres mateixos. És un tema únic per al somriure i el teatre.

El
Libertiment de Garazi es pot veure com una escola de circ. El grup de Zirtzil d'enguany tenia el que es necessitava de credencial, la capacitat de gestió de l'espai, el gran alè per al joc, el cúmul d'imatges teatrals, la força de cos i de veu per a trobar a l'espectador. En una paraula: mitxa.

Era valent i refrescant. En aquests temps en els quals tothom sembla que hem d'anar en la mateixa línia en el màxim consens, és difícil atrapar una veu excitant. Un d'aquests llocs on respirar és el diversió per a qui és víctima de la vergonya pessigollejar l'esperit crític. El clam d'una societat que vol riure's de si mateixa. A més, és un formador: ha fet nens i nenes. Abans d'Amikuze, en Baigorri, en Baiona... La comitiva de Makea havia begut alguna cosa de l'escola.

El libertismo és una massa popular que sempre porta la seva essència en la creació. No, no és una superproducció basca; sí, és una imperfecció; sí, és un “teatre pobre”. Però és fresc! Potser el que s'ha convertit en seguidor de la llibertat no troba en ella una frescor que no percep en les arques culturals que se senti en vellut?